Selecciona Edició
Connecta’t

Amos Gitai: “El problema del cineasta és saber què fer quan està prop d’un volcà”

La Filmoteca de Catalunya dedica una retrospectiva al director de cinema i arquitecte israelià, cronista de la història recent del seu país

El director de cinema i arquitecte israelià Amos Gitai.
El director de cinema i arquitecte israelià Amos Gitai. EL PAÍS

La Filmoteca de Catalunya dedica el seu primer gran cicle del 2022 a una retrospectiva del cineasta, arquitecte i escriptor Amos Gitai (Haifa, Israel, 71 anys). Molt crític amb la política del seu país en “un conflicte ininterromput que ha modelat la nostra identitat”, Gitai deixa clara la seva opinió sobre aquesta qüestió a propòsit de la seva primera pel·lícula de ficció (Esther, 1985): “El meu cinema parla d’un poble que ha estat perseguit i que, en un moment concret, aprèn a perseguir i es converteix en repressor”. Des del passat 11 de gener fins al 19 de febrer, es podran veure 21 pel·lícules (documentals i de ficció) del director, que la setmana passada va atendre telemàticament aquest diari.

La filmografia de Gitai recorre la història del seu país i intenta aportar algunes claus d’un conflicte enquistat que ha marcat i continua marcant la seva vida. “La casa de la meva primera pel·lícula [Casa, 1980], és una metàfora de Jerusalem, amb tota la seva capa d’arqueologies humanes”, explica el cineasta. Una casa de Jerusalem que el 1948 (quan es va crear l’Estat d’Israel) era d’un palestí i que el 1967 (any de l’ocupació israeliana de Cisjordània) va ser requisada per l’Estat. Ell parla amb la gent que l’ha habitat i que hi ha treballat. “El conflicte queda inscrit en aquest microcosmos, en què l’obrer palestí que treballa a la casa s’expressa mil vegades millor que l’economista que se la quedarà. I això ofèn els israelians, a un règim que vol imposar una percepció simplista i etnocèntrica de la història”. La pel·lícula, que deixa clares les idees del seu director, va ser censurada a Israel.

La crítica a la política israeliana en aquest sentit és una constant en tota l’obra de Gitai, que no deixa de defensar el diàleg, encara que manifesta els seus temors: “No he estat un jueu en la diàspora, soc ciutadà d’un Estat que espero que sabrà estendre les seves regles democràtiques a tots els seus ciutadans i mantenir les institucions que sempre li permetin continuar el diàleg. Però temo la dominació de forces autoritàries”, reconeix. I no se sent segur davant la dimensió internacional i mediàtica del conflicte: “Estem proporcionant a la premsa una gran novel·la i ells ens observen com a través d’un microscopi”, es queixa, lamentant també que israelians i palestins estiguin convençuts que són veritablement el centre de l’univers: “Estic d’acord que el conflicte és un tema central; però l’únic, no! Creiem saber qui és el bo, però qui és el dolent? Els jueus sortint del malson de l’Holocaust o els palestins sota ocupació des de fa més de 50 anys?”, es pregunta.

El diàleg és la seva manera d’entendre la societat i, també el cinema: “El cinema que jo defenso és un diàleg continu”, diu, categòric. “Israel no és una societat homogènia i, a través de cada pel·lícula, el trencaclosques es torna més complex perquè provo de mostrar diferents angles”, explica. “Els meus platós són sovint llocs de trobada de persones d’origen diferent. Va ser el cas d’Ana Arabia (2013): actrius i actors israelians i palestins es van trobar junts en un barri marginal al cor de Tel Aviv, cosa que venia a ser una espècie de desintegració de la ideologia original, buscant un nou sentit d’existència, un sentit humanista. Crec que és important parlar de modernitat, de mode de vida a Israel”.

Per Gitai el cinema és un art que transcendeix el que mostra a la pantalla. Ho explica recorrent a una frase que li va dir Jeanne Moreau, l’actriu francesa a qui va dirigir, per exemple, a La guerra de los judíos, a Barcelona, al Grec del 2009: “Amos, si estic fent una pel·lícula és perquè vull saber alguna cosa que no sé. És a dir, el projecte és sempre una oportunitat per saber més”, li va etzibar l’actriu francesa. Sens dubte, també ho va entendre així Ben-Gurion [primer ministre d’Israel entre 1948 i 1954], com remarca el director: “Havia donat al cinema un paper fonamental, fins i tot n’havia confiat la gestió al seu gabinet”, explica. No es refereix només al documental, sinó també a la ficció.

Gitai no dubta a relacionar els seus dos oficis, l’arquitectura i el cinema. “Cap de les dues no són arts íntimes: no som el pintor davant la tela. Hem de mobilitzar la gent”. El director revela, fins i tot, que si no es va involucrar en l’arquitectura va ser perquè “aquest art s’ha obsessionat massa amb la representació, gairebé com si els arquitectes estiguessin gelosos dels cineastes i busquessin produir imatges en lloc d’edificis. Per mi, la bona arquitectura no és només una qüestió d’imatge: ha de tenir en compte l’organització de l’espai, el trànsit, els accessos, el transport; és a dir, integrar-se al nostre teixit urbà. I aquest enfocament, sovint, falta avui dia”.

Prendre distància dels fets

En algunes de les seves pel·lícules (Kippur, recuerdos de guerra, o Kippur, o El último día de Isaak Rabin), Gitai s’enfronta a fets històrics molts anys després. “Tota obra artística requereix imposar una distància, per una simple raó òptica: quan hi estem massa a prop, no podem fer-ne un balanç, la veiem borrosa”, es justifica. “Em va costar 27 anys poder fer una pel·lícula de ficció sobre la meva experiència [amb referència a l’atac que va patir el seu helicòpter durant la guerra del Yom Kippur, el 1973]. Soc conscient que soc només un individu, potser un testimoni, gairebé en el sentit hitchcockià del terme: en el sentit de testimoni d’un crim”.

Quan Isaac Rabin, màxima esperança per validar el procés de pau, va ser assassinat el 4 de novembre del 1995 Gitai va sentir que una pàgina de la història, potser l’última, s’havia tancat. “En aquest context, el problema del cineasta és saber què cal fer quan es viu prop d’un volcà”, considera. La missió de l’artista va molt més enllà de la professió: “La pel·lícula, l’obra de teatre i les exposicions que vaig dedicar a l’assassinat de Rabin es converteixen en un acte de ciutadania”, reflexiona el director.

La situació actual “és un punt mort total”. Gitai critica que el Govern israelià en el poder és molt reaccionari: “Intervé en tots els àmbits, incloent-hi la justícia, la cultura i l’educació, per limitar la llibertat d’expressió i per difondre el discurs racista”. Queda molt per filmar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >