Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Autobiografia de lector

David Nel·lo elogia la ràbia i la compassió del Massagran de Folch i Torres

L'escriptor David Nel·lo.
L'escriptor David Nel·lo.

El llibre vindicatiu de l’obra de Víctor Català que Mita Casacuberta va publicar el 2019, Víctor Català, l’escriptora emmascarada, s’obre amb unes paraules de Maria Aurèlia Capmany que poden servir per emmarcar l’objectiu d’És trist morir sense hereusde David Nel·lo: “A la nostra literatura hi ha uns personatges clau que fan giravoltar al seu entorn les passions més allunyades i més aparentment inconnexes. En podríem citar uns quants: Verdaguer, Ors, Víctor Català, i tractar d’aclarir-los és aclarir-los no sols a ells sinó a tots nosaltres com a col·lectivitat”.

A favor de la memòria i la tradició, a l’assaig de regust personal És trist morir sense hereus Nel·lo busca una resposta que satisfaci una pregunta que l’atabala: per què la societat catalana no sent orgull del seu bagatge literari i el nega o el menysté “com si pertanyés a un passat que no val la pena recuperar”, potser perquè “fa pudor de resclosit o tenim por de trobar-hi una espardenya, una faixa o una barretina?”.

Una de les virtuts del llibre és la tria de les cites dels autors, que formen part de la seva intimitat com a escriptor i lector, visitats per Nel·lo, i que compleix llargament la missió d’incitar a la lectura d’uns escriptors i unes obres situades en una òrbita més aviat secundària de la història i la tradició, però al mateix temps planteja una pregunta que al llibre se silencia: quin sentit pot tenir per al lector d’avui acudir a uns títols fulminats de qualsevol assaig de cànon? Només perquè van ser escrits en català?

De l’artífex d’èxits tan populars com Les aventures extraordinàries d’en Massagran, Josep Maria Folch i Torres, Nel·lo (Barcelona, 1959) n’admira la capacitat que tenia per omplir els seus llibres d’“acció, fets de sang, amor a dojo, ràbia, fúria, remordiment, compassió, penediment i perdó”; de Ramon Folch i Camarasa i de Sala de miralls, novel·la guanyadora del premi Ramon Llull 1982 i que Nel·lo compra per un euro al Mercat de Sant Antoni, en valora “el to menor, una certa intimitat amb el lector, un defugir les grandiositats, un gust pel llenguatge, una ironia que ho amara tot i que dessacralitza el paper de l’autor”; de Marian Vayreda i La punyalada, autor i obra que Nel·lo no freqüenta fins que el 2009 obté el premi que porta el nom de l’artista olotí, el sedueix el salt en el buit que representa poblar una novel·la de “subtileses, de clarobscurs, d’un si és no és, d’enveges, de recances, de gestos sublims, d’amor i odi, de degradació moral i de decadència, però també de fidelitat i traïció”.

En aquesta línia, Nel·lo creu que Josafat, de Prudenci Bertrana, “supera amb escreix qualsevol novel·leta dita ‘gòtica’, amb vampirs o personatges més o menys esqueixats” i “que va molt més enllà del que seria la fascinació de la història mòrbida i truculenta”; de la seva filla, Aurora Bertrana, en reivindica la seva “saba vital”, i la veu “engrescada i vibrant, independent i agosarada”; i, mentre llegeix La ruta blava, se sorprèn de la mirada gens sentimental i eurocèntrica de Josep Maria de Sagarra, de la seva falta de compassió i d’empatia, de la contundència verbal en el moment de referir-se als indígenes de la Polinèsia; de la gent com Víctor Català n’elogia “aquella qualitat cantelluda, modernista, i plena de coratge d’aquells llenyataires de la llengua”.

Són també de Víctor Català les paraules —“Vetlleu pel foc... És molt trist morir sense hereus”— d’on surt el títol d’aquesta amena —i bastant malenconiosa— autobiografia de lector que ha escrit Nel·lo.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >