Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

L’antigor futura

Malgrat adaptacions al cinema com la de Denis Villeneuve, 'Dune' és un clàssic literari per mèrits propis

Fotograma de Dune ( 2021) de Denis Villeneuve.
Fotograma de Dune ( 2021) de Denis Villeneuve.

Malgrat els androides i les armes làser, reconeixem que Star Wars és una suma eclèctica d’elements bíblics i mites antics. Se sol passar per alt, però, que George Lucas heretava de Dune (1965) molts dels recursos integrats a la seva saga. No és una acusació de plagi, sinó la constatació d’una influència. El mateix autor nord-americà de l’obra, Frank Herbert (Tacoma, 1920 - Madison, 1986) va dedicar sis anys de recerca (això suposa deixar-se influir, manllevar d’aquí i d’allà) per escriure una novel·la que, des de la llicència de la fantasia futurista, remet a les “religions del desert”, als tres cultes abrahàmics i a certs episodis de la història antiga: a Dune, el sistema és feudal, la intriga bizantina, el comerç fenici i el paisatge semític, amb les subsegüents expressions d’espiritualitat i etiqueta musulmana. Hi ha romanalles del nostre món en aquest futur que Herbert projecta, i això ens desplaça a un temps de ningú, reconeixible i exòtic a la vegada. L’anacronisme que resulta d’aquest collage cultural és molt seductor.

L’antigor futura

DUNE

Frank Herbert

Traducció de Manuel de Seabra

Mai Més / Raig Verd

768 pàg. 23,90 euros

La narració arrenca amb un afer comercial: l’emperador ordena que el casal d’Atreides s’instal·li al planeta Arrakis (que rep el malnom de Dune per l’aridesa de la geografia). Els Atreides s’han guanyat el dret de rellevar els Harkonnen, un llinatge enemic, en la gerència de l’explotació del planeta. L’aigua hi escasseja, però dels deserts d’Arrakis s’extreu una espècia d’atributs quasi sagrats: és visionària, perllonga la vida i permet els viatges interestel·lars. La galàxia gira al voltant de l’espècia. La disputa comercial per controlar-la és una guerra soterrada plena d’espies, rumors, verins i punyalades per l’esquena.

Se sospita que la vida del duc Leto Atreides perilla. La traïció podria venir de la seva concubina, que d’acord que pertany a un ordre de dones que exerceixen la bruixeria, però és la mare del fill de Leto: l’hereu del ducat, Paul Atreides. Per mitjà d’aquest personatge, i dels poders sobrehumans que comença a dominar gràcies a la instrucció de la mare, la novel·la s’acomoda a la pauta del viatge de l’heroi i, segons es miri, al trop del salvador blanc (Paul liderarà els nadius com un Lawrence d’Aràbia). El cert és que el relat messiànic protagonitzat pel jove Atreides satisfà els somnis de poder del lector adolescent que tothom porta a dins i que, com a novel·la d’aventures capaç de malfiar-se de la figura del líder, Dune és infal·lible perquè no cau en l’obvietat de l’èpica maniquea.

Ara bé, els lectors perepunyetes (existim) lamentaran que els pensaments dels personatges estiguin marcats en cursiva i que posin de relleu l’absència d’una focalització clara als capítols: pot passar que en una mateixa escena llegim la ment d’aquest personatge i els secrets d’aquell altre també present. A banda de confondre, aquesta indefinició frustra la possibilitat de fer-nos totalment nostra la causa d’un personatge, d’immergir-nos-hi del tot, així com la possibilitat que deduïm sense interferències quina una en porta de cap...

Compensant la imprecisió de focus, hi ha la riquesa, la solidesa i l’encís amb què Herbert ha imaginat Arrakis i les cultures que hi conflueixen. L’esforç de mitopoiesi l’apropa a Tolkien. És el valor primer de l’obra: la construcció de món. Ja s’ha dit que el folklore de Dune té alguna cosa de revival a la vegada que ens sorprèn per extravagant. Les notes de color local són admirables: els nadius (tan preuada que és l’aigua) escopeixen per mostrar respecte i es consagren a ritus funeraris ben peculiars; “dediquen poemes als seus punyals” fets amb l’ullal dels cucs gegants que furguen les dunes d’Arrakis...

Al marge del que s’ha esdevingut a les pantalles (el pòsit deixat a Star Wars, l’adaptació que David Lynch va fer el 1984 o la recent de Denis Villeneuve), Dune és un clàssic literari per mèrits propis. Les editorials Raig Verd i Mai Més s’han unit per recuperar-lo (recuperen, de fet, la traducció que Manuel de Seabra havia lliurat a l’editorial Pleniluni el 1989; la revisen i l’engalanen amb una il·lustració d’aires d’avantguarda soviètica de Maria Picassó) amb consciència plena que les bones trames no envelleixen i que aquesta, especialment, incorpora preocupacions planetàries que no ens són alienes: no caldria malviure en un desert, si els humans s’entenguessin a si mateixos com una “força ecològica constructiva”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >