Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Premis i valors

La trista deriva que han pres de fa ja una colla d’anys certs premis literaris és que ja no esperen que els arribi l’obra brillant ni l’autor de talent sinó que han consolidat una maquinària tan potent que es permeten d’inventar èxits

Inés Martinez Rodrigo amb el premi Nadal i Toni Cruanyes amb el premi  Pla.
Inés Martinez Rodrigo amb el premi Nadal i Toni Cruanyes amb el premi Pla.

Cada vegada que s’anuncia el guanyador o guanyadora d’un dels premis grossos que publica el Grup Planeta s’arma un escàndol considerable en la secció literària del món de les lletres catalanes. Faig la distinció amb una certa ironia entristida; des que literària existeix com una subcategoria de literatura (sentir parlar editors de novel·les literàries és un dels horrors de la nostra època) que sembla que els que hi veiem un pleonasme som un grup reduït i cada cop més enfadat. A mi em sembla fenomenal que els escriptors ens enfadem. La ira ha estat tradicionalment un motor fecundíssim per al camp literari i els enemics estètics i ideològics són al darrere de prefacis, poètiques i paròdies meravelloses, de manera que, si la concessió del Josep Pla a Toni Cruanyes o del Ramon Llull a les misèries que escriu Víctor Amela encenen les reaccions d’individus amb talent, benvingudes siguin. Que ploguin novel·les, discussions poètiques polèmiques, invectives i manifestos, si cal. Un món literari que discuteix és un món literari viu.

Darrere de tot això, però, diria hi ha un parell de problemes més: d’una banda, la trista deriva que han pres de fa ja una colla d’anys certs premis literaris, que ja no esperen que els arribi l’obra brillant ni l’autor de talent sinó que han consolidat una maquinària tan potent que es permeten d’inventar èxits. Quan es deslliguen de la discussió estètica, els premis cauen en aquest cinisme de la raó instrumental, on tothom sap que el que es premia és una obra mediocre i on tothom troba una raó per, malgrat tot, premiar-la. És el mercat, diuen, que funciona així. Hi ha d’haver de tot, diuen, i sí, hi ha d’haver de tot, esclar. El problema és barrejar el prestigi amb la crematística. Que jo sàpiga, Burger King no té cap estrella Michelin. No li fa cap falta.

Això em porta al segon problema, que és el del valor. La devaluació dels mecanismes que tenim per prestigiar la literatura catalana és un problema que ve de lluny. Sovint es pensa en relació amb el sistema, la indústria, la traducció, que de vegades pren els premis com a guia. Però em sembla que té importància per als escriptors mateixos, que, sovint, estem travessats per la pregunta pel valor. Val res, això que escrivim? És un bon llibre, un mal llibre? La demanda cíclica per una crítica forta és un aspecte bessó del batibull d’ingerències que hi ha amb els premis. Cal crítica, com calen premis confiables, també, perquè un dels motors de la creació és aquesta noció esquiva, indecidible i angoixant del valor. Com que no es pot definir de manera objectiva i definitiva, el valor de les coses s’ha de disputar en una conversa inacabable. Per això, ens cal que la conversa no només sigui viva, sinó neta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >