Viggo Mortensen torna a l’oasi de la seva poesia
L’actor polifacètic debuta com a poeta de cara al públic, en un recital aquest dijous al Centre Niemeyer d’Avilés, on llegirà algunes creacions pròpies
Ha fet gairebé de tot: ha actuat en unes 50 pel·lícules, n’ha dirigit una —també n’ha compost la banda sonora—, i és un gran aficionat a la fotografia i la pintura. Amb aquest historial, no sorprèn que ara Viggo Mortensen (Nova York, 63 anys) debuti com a poeta de cara al públic. Aquest dijous 13 de gener s’ha estrenat llegint poemes de creació pròpia en un acte del Ciclo Palabra, al Centre Niemeyer, a Astúries, a les 20.00 del vespre. Tot i que ja s’han esgotat les entrades per assistir al seu recital, Mortensen se sorprèn de l’atenció que rep. “Espero que vingui gent demà”, diu per telèfon amb humilitat, com si fos aliè a l’enrenou que l’espera.
L’organització ja havia convidat l’artista dos anys abans, però la seva estrena s’ha hagut d’endarrerir fins aquest 2022 per la pandèmia del coronavirus. Tot i que no va passar el confinament en va. Mortensen va continuar escrivint: poesia, contes, i coent a foc lent el guió de la seva pròxima pel·lícula, un ‘western’ d’amor i de venjança del qual encara pot revelar poca cosa. “Vaig escriure un munt i vaig veure un munt de pel·lícules. El que més m’agrada és llegir i que el que llegeixo em transporti, sobretot poesia. Però també m’agrada crear i explicar contes de cinema, ja sigui com a director o com a actor”, explica Mortensen.
Per ell, la poesia i el cinema són dues disciplines que van gairebé de la mà. Explica que, des del seu punt de vista, totes dues requereixen dues condicions “per fer-les bé”, que són la precisió i el fet de deixar-se endur: “Cal ser lliure per
expressar-se al fer una pel·lícula o explicar un conte. Cal força precisió per esquivar la cursileria, intentar explicar el que un vol dir d’una manera disciplinada, amb els pensaments ordenats. Però també cal deixar-se endur, deixar certa llibertat i experimentar per fer una cosa que no esperaves fer. És important no sentir-se amarrat, expressar-se d’una manera lliure”.
Tot i que la seva carrera més destacada és en l’actuació, en què va arribar a ser un dels actors més famosos del planeta amb el seu paper d’Aragorn en la trilogia d’El senyor dels anells (2001-2003), Mortensen també es troba còmode en el camp de l’escriptura. Novaiorquès de bressol, es va criar a l’Argentina fins als 11 anys, on va desenvolupar un perfecte espanyol que va començar a plasmar a les pàgines des de petit: amb 7 anys ja elaborava els seus primers contes, i reconeix que acumula molt més temps escrivint que actuant davant les càmeres.
“Destil·lar el que sento”
L’any 2018 ja va publicar els seus primers versos a Lo que no se puede escribir (2018, Perceval Press). A l’hora de fer poesia no té una línia temàtica clara ni una forma predefinida. S’alimenta de les coses que li passen en el seu dia a dia i d’altres obres, que li generen més ganes de continuar creant: “Jo veig una pel·lícula bona i tinc ganes de fer una pel·lícula. Llegeixo un poema bo d’una altra persona i tinc ganes d’escriure. No d’escriure un poema com aquest o fer una pel·lícula com aquesta, però de fer alguna cosa, l’acte d’escriure, d’utilitzar la meva imaginació i d’intentar crear alguna cosa. De vegades em pot inspirar una cosa que veig al carrer, o una cosa que em passa personalment. Moltes vegades dic ‘avui vull destil·lar el que sento’, i no penso en altres referències”.
Tampoc no pensa en altres poetes quan compon, però admet que haver-se criat entre diferents llocs l’ajuda a tenir un ventall més complet de referents, des de Walt Whitman i els autors de la Generació Beat, fins a Alejandra Pizarnik, Julio Cortázar, Fabián Casas i Oliverio Girondo. En la seva interpretació de l’adaptació al cinema d’Alatriste (2006), es va amarar tant com va poder del Segle d’Or espanyol, que també l’ha enriquit.
Aficionat de tants camps artístics, assegura que no ha patit mai la síndrome de l’impostor, per la qual una persona es pot sentir poc vàlida i incapaç de reconèixer els seus propis èxits, en especial quan explora altres camps: “Un sempre té dubtes. També hi ha idees que avui et van bé i un altre dia arribes a casa i penses ‘soc inútil’. O no t’arriba cap feina i penses que estàs acabat. Però soc tossut. M’agrada fer altres coses i intentar que funcionin, i això és el que més em diverteix, ja sigui dibuixar, fotografiar o, fins i tot, editar els textos d’altres”. Aquests dies, amb el que espera divertir-se és amb el seu recital a Avilés, però també amb la Supercopa d’Espanya, que, sent madridista de cor, confia que també surti bé.
