Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

El nínxol trencat

Avui la percepció és que el català ja no és necessari per trobar feina ni per interactuar amb els locals

Les darreres sentències posen en perill la vehicularitat del català a l’escola.
Les darreres sentències posen en perill la vehicularitat del català a l’escola.

La immersió lingüística té la seva èpica, i aquestes darreres setmanes no s’han estat de recordar-nos-la. Sembla que davant dels atacs polítics, mediàtics i judicials ens cal tornar als impulsos primigenis, als moments fundacionals que llavors van donar sentit a la transformació de la xarxa escolar en un model d’escola en català que representava una gran placenta per a la igualtat d’oportunitats d’una població que era, en aquell moment, d’orígens i recursos ben diversos. Com si busquéssim en aquells vestigis els arguments que ens han de permetre sortir del destret en què ens trobem avui davant l’imparable 25% de castellà a les aules i el més que previsible 50%. I en el record d’aquells moments no podia faltar l’esment d’aquells pares de Santa Coloma de Gramenet que van demanar l’escola en català per als seus fills i que van sembrar la llavor d’un sistema que no s’han estat de dir que era model d’èxit.

Sí, en aquell moment les famílies castellanoparlants eren les primeres que, malgrat el context polític —a les acaballes del franquisme i la transició—, percebien que el coneixement del català era necessari per a l’obtenció de feines millors que les seves, perquè era evident que a la bastida i al taller s’hi parlava en castellà, però a les oficines de la fàbrica era el català la llengua que sentien. I de la mobilització d’aquells pares va sortir la reivindicació de la immersió lingüística com a mecanisme perquè els seus fills aprenguessin la llengua, ja que era segur que el castellà ja el sabrien. Val a dir que l’empenta política, en aquell moment, va arribar de l’esquerra, perquè, malgrat l’ús polític que més endavant en va fer el pujolisme, és sabut que la immersió no era gaire ben vista des de les files convergents, que tampoc veien tan malament que la divisió de la població per llengua servís també de separació de classe.

Els adults castellanoparlants, doncs, van actuar de primer motor de catalanització dels fills, persuadits de la necessitat d’adquirir uns coneixements que havien de servir per aspirar a la millora de les condicions de vida, en allò que convencionalment se n’ha dit l’ascensor social. Però alguna cosa s’ha trencat, i no es tracta ara —només— de carregar contra els contraris a la immersió, sempre emparats mediàticament i judicial per forces polítiques a la dreta, els quals tothom assenyala com els culpables del final del model. Es tracta de veure com, avui, la necessitat d’aprendre català s’ha buidat del tot de contingut, i si aleshores, amb una llengua catalana en vies de recuperació, eren els pares els que maldaven perquè els fills aprenguessin català, ara són els fills els que actuen de porta d’accés del català per als pares.

Els anys dos mil van portar una nova gran immigració que ens va agafar amb la immersió plenament desenvolupada, de manera que cada nen que arribava era escolaritzat en català. I amb això ens crèiem que ja ho teníem tot, que no tindríem problemes per acollir tothom que vingués, però el cert és que la percepció dels adults sobre la necessitat d’aprendre català havia caigut en picat: ni era imprescindible per trobar feina, ni era necessari per interactuar amb la població local, sempre disposada al condescendent canvi de llengua, que tant perjudica catalanoparlants i no catalanoparlants. Enderiats a blindar l’aprenentatge del català en l’etapa escolar, s’han desatès altres àmbits, i avui la percepció del nouvingut és que la llengua no és res de primordial. Fins al punt que, en molts casos, l’aproximació de les famílies al català ha estat precisament per l’interès dels progressos escolars dels fills, en una mena d’intercanvi de papers: si abans els adults eren els primers que empenyien la catalanització dels fills, ara van a remolc del que aquests fan a l’escola, on, d’altra banda, cada cop parlen menys el català.

No serveix de res recordar que, originalment, van ser les famílies immigrades les primeres a voler l’escola en català perquè avui la percepció dels nouvinguts sobre la llengua és una altra de ben diferent, i aquí la culpa no és dels que posen recursos a la justícia. Mentre confiàvem en l’escola com a gran mecanisme lingüísticament igualador i a la pràctica la fèiem responsable de la normalització del català en pes, ens conformàvem a convertir el sistema educatiu en un nínxol aliè a la resta de l’entorn sociolingüístic. I ara el nínxol ens l’han rebentat amb una maça de jutge gegant.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ