Selecciona Edició
Connecta’t

‘Solitud’, la lectura inesborrable

Vuit escriptors catalans contemporanis revisiten el clàssic en una edició que restitueix el text original de Víctor Català

Caterina Albert, Víctor Català per a la literatura, al seu despatx, fidel reflex del seu ric i carregat món interior.rn
Caterina Albert, Víctor Català per a la literatura, al seu despatx, fidel reflex del seu ric i carregat món interior. AHE

La majoria la van llegir d’adolescents, a batxillerat, però l’impacte, tres o quatre dècades després, es manté inesborrable. Lògic: aquest doble viatge iniciàtic de la jove Mila (físic, per viure a l’aïllada ermita, seguint el seu abúlic marit Maties; interior, cap a la solitud i intuir què és la vida), els ideals que veu encarnats en el pastor Gaietà i la seva destrucció amb la violació que li infringeix el vil Ànima sacsegen qualsevol que s’aboqui a Solitud, de Víctor Català.

Aquells lectors són, avui, vuit autors contemporanis que veuen en una de les obres cabdals del modernisme literari català una gegantina lectura ben vigent malgrat els seus 116 anys de vida: des de primerenques pinzellades d’eròtica sàfica fins a recursos precinematogràfics, passant pel millor retrat de dos grans mals del segle XXI: la blanor i l’agressió. Així ho analitzen, de Maria Callís a Toni Sala, d’Enric Casasses a Vicenç Pagès Jordà, de Najat el Hachmi a Lola Miquel, de Raül Garrigasait a Mercè Ibarz, en la nova edició de l’obra fundacional de la novel·la catalana moderna que publica Edicions 62, que restaura, a més, la versió més genuïna de l’autora.

Caterina Albert (1869-1966) es va queixar en els pròlegs (un nonat de 1905 i un altre de 1946) de les condicions en què va gestar la novel·la (“escrivíem i lliuràvem a la impremta seguidament l’original per a la seva immediata inserció”), un encàrrec de la revista Joventut ofert en 46 entregues entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d’abril de 1905, i l’èxit del qual va acabar ja en format llibresc un mes després a partir dels 500 plecs guardats de cada entrega. Segons la seva opinió, aquest procés la va omplir de “paraules impròpies o desenfocades” i la va deixar nua de “la serenitat del repòs depurador”.

Però, contràriament a aquesta falsa modèstia, la poeta Callís destaca, just, les “impressions clarividents” que l’autora diposita a Mila i que el personatge ignora. Són també aquests “senyals inquietants” deixats per tota la novel·la com si es tractés del rastre de molles de pa del Patufet de Perrault els que criden l’atenció de Casasses. En la seva relectura afirma que “el virtuosisme cinematogràfic desplegat a Solitud és precinematogràfic, la fotografia és boníssima; gairebé tota la novel·la està escrita en càmera subjectiva”, fruit d’aquesta ànima de pintora que també tenia l’escriptora de l’Escala. El 1991, l’obra va ser adaptada al cinema per Romà Guardiet.

Com a cultivat amant de les paraules, Casasses se sent fascinat pel particular dialecte que Català posa en boca del pastor (mescladissa de “cadaquesenc, rossellonès, garrotxí, cerdà, gascó...”), detall que enllaça amb l’asseveració de la novel·lista Ibarz, admirada per la construcció d’uns “personatges modestos que aixeca amb narrativa arriscada, pel capital lingüístic”. D’“alenada d’aire fresc de la parla que no ha passat per l’escola i les institucions”, ho defineix l’assagista i novel·lista Garrigasait, que tanca el cercle en atribuir al pastor Gaietà la famosa “paraula viva” de Joan Maragall. L’autor d’Els estranys detecta al seu torn, agut, “el mal tou del Maties”, el que neix “no de la maldat, sinó de la incomprensió i de la debilitat. El mal més perillós, perquè es pot confondre més que cap altre amb el de la bondat [...] La blanor i l’agressió: els dos mals del món”, sentencia, i que reflecteix la novel·la.

Garrigasait també llança proteic l’ús antiètic al tradicional que fa Català de l’ermita: l’espai d’autoconeixement i recolliment és, a Solitud, també on nia el mal. Un escenari literari en el qual Pagès Jordà busca trets del lloc real, l’ermita de Santa Caterina, al massís de Montgrí: “Vaig procurar desfigurar-la una mica, però tot i així em vaig servir de molts dels seus elements”, va confessar l’escriptora, que només hi havia pujat una vegada, pel seu sant.

Al·lucinacions eròtiques

Que Mila es vegi arrossegada pel seu marit a desplaçar-se a l’ermita no deixa de ser, salvant les distàncies, una metàfora de la trista situació que viuen avui milions de desplaçats, segons el símil d’El Hachmi. És només algun dels contundents missatges que deixa caure l’assagista de Sempre han parlat per nosaltres sobre el paper social de la dona que hi ha a Solitud, l’autora del qual, recorda, no va ser immortalitzada en un quadre com marcava la tradició quan va ingressar a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres.

El retret més dur el fa, tanmateix, a la interpretació que el poeta Gabriel Ferrater va fer de la novel·la, en què, en vista de la psicoanàlisi freudiana, va deixar entreveure que l’obra era una al·lucinació eròtica del personatge i de l’autora: “Una de les ximpleries més grans que s’han dit mai: Ferrater no tenia ni la més remota idea del que és el desig i la sexualitat de les dones”. I el contraposa al fet que Solitud és pionera, en les lletres catalanes, a “insinuar la insatisfacció que provoca la impotència masculina” (per la falta d’“impuls vital” del marit) i a les “pinzellades d’eròtica sàfica” que, segons la seva opinió, hi apareixen. “Víctor Català no se l’ha de llegir a través de Freud, sinó al seu costat”, rebla Sala, que recorda que quan es publica Solitud a Barcelona apareix a Viena Tres assajos de teoria sexual del psicoanalista.

La predilecció dels vuit autors per Solitud no és un antull exquisit. L’obra ja va rebre el 1909 el llavors prestigiós premi Fastenrath a la millor novel·la publicada en català entre 1903 i 1908. Però és que ja s’havia traduït al castellà (1907) i després també a l’alemany (1909), l’italià (1918), el francès (1937) i, fins i tot, a l’esperanto (1967), entre altres llengües. I és que “Solitud és el monument més indiscutible que fins avui té la prosa catalana”, va assegurar l’exigent Josep Carner en el seu moment, com recull l’escriptora Lola Miquel, que recorda la gran admiració que Català tenia pels novel·listes russos del XIX per “l’intensíssim sentiment de vida i per un art pur, sense extravagàncies, posats, peus forçats ni reclams de cap tipus”.

En aquesta línia, la clau de la immortalitat de Solitud pot ser que “totes i tots som Mila, perquè ens sabem finits, exposats als elements, desconcertats per l’avenç de la vida i l’impuls del desig”, escriu El Hachmi. En paraules de Casasses, a la novel·la la felicitat “sempre s’espatlla perquè, com sempre, se’ns acaba introduint la inquietud i la por”. Gaudir de tot això és més fàcil en aquest volum, que s’acosta a la versió que Català va fixar en la tercera edició de la novel·la, de 1909 i “revisada per l’autor”, segons hi consta, i ara neta de les moltes destrosses i excessos que tant el salt de l’obra al català fabrià (Víctor Català era contrària a les normes) i una correcció del 1946 sobre aquella versió van deixar a la novel·la, respectant més el lèxic, la morfologia i la sintaxi original; una tasca duta a terme acarant el manuscrit original per Jordi Cornudella, editor literari de Grup 62, que fa tot just unes setmanes va fer el mateix amb els relats de Josep Pla a La cendra de la vida.

Solitud va arribar a la majoria dels autors que la comenten en aquesta edició perquè era lectura obligatòria cap als 15 anys, quan es cursava el batxillerat. Alguns hi devien accedir des de la històrica col·lecció de Les Millors Obres de la Literatura Catalana (MOLC), només sota el format del qual se’n van arribar a vendre 100.000 exemplars. En els últims 20 anys, Solitud no ha estat mai lectura prescriptiva en la matèria comuna de Llengua i Literatura Catalanes, l’assignatura que fan obligatòriament tots els alumnes de batxillerat. En canvi, sí que ha estat, sovint, lectura prescriptiva de Literatura Catalana per als que cursen el batxillerat d’Humanitats i Arts. Quan no és així, amb prou feines es venen de 200 a 500 exemplars a l’any. La nova edició comentada hauria de convertir Solitud en un long-seller més important, una lectura inesborrable més enllà de l’escola.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ