Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Contra la temptació del turisme

Prevelakis descriu Réthimno, a Creta, en tota la seva dura complexitat

La ciutat de Réthimno, a Creta.
La ciutat de Réthimno, a Creta. moonik

El lector que pretengui posar-se a llegir de seguida aquesta edició de Crònica d’una ciutathaurà de superar abans una lleu cursa d’obstacles. Una presentació en què Rafel Nadal ens explica el que va fer durant el confinament i ens convida a viatjar a Réthimno; un pròleg històric de la professora d’Història de l’Art de la Universitat de Salento Khrissa Damianaki; una introducció del traductor Eusebi Ayensa, on es repassa la influència de l’escriptor i també historiador de l’art Pandelís Prevelakis (Réthimno, 1909 - Atenes, 1986) sobre la literatura catalana (limitada a Josep Pla), i tot rematat per un epíleg de l’escriptora Maria Àngels Anglada on es reincideix en el consell de viatjar a Réthimno, la ciutat a la qual remet el títol de Prevelakis.

Contra la temptació del turisme

CRÓNICA D’UNA CIUTAT 

Pandelís Prevelakis

Traducció

d’Eusebi Ayensa

Univers

224 pàg. 20 euros

Sento la temptació d’apuntar-me a aquest furor turístic, però el cert és que les exigències de la crítica són unes altres, i potser la primera consisteix a advertir que Crònica d’una ciutat serveix ben poc com a guia de Creta, o per “enamorar-se” de Réthimno. Prevelakis descriu un món tan erosionat que es podria donar per mort fora de la càpsula temporal que basteix amb una escriptura delicada, encara que sense excessiu nervi ni imaginació: la prosa (Prevelakis va de cara) d’un cronista.

Folklore, descripcions de la naturalesa circumdant, anècdotes d’aquestes que passen de generació en generació dins d’un cercle molt reduït (com el desballestament d’un vaixell encallat) i els imprescindibles personatges entranyables. Són els ingredients principals amb els quals Prevelakis pasta aquest quadre d’un món mínim, d’història local. Però si la massa s’esponja i s’aixeca (per no abandonar els símils de la fleca), és gràcies a dos elements molt més poderosos que la nostàlgia (i que es combinen en els millors moments del llibre): la ràbia i el passar comptes amb l’invasor.

La ràbia s’apodera del curós fluir de la prosa de Prevelakis quan examina com s’ha empobrit la seva ciutat, amb moments de lucidesa ben amarga: “La maleïda pobresa és com l’aigua, que mulla tot el que toca. Pot ser que tinguis recursos per viure, però la pobresa t’envolta per tots costats i t’envileix com un autèntic pobre”, que desemboquen en un ferm orgull sobre qui hauria de protagonitzar la història, que no són els polítics ni els nobles ni les seves tristes batalles, sinó els qui “escriuen la història amb les seves suors i la seva sang i quin tort els fan els historiadors, que ni tan sols es dignen a esmentar-los”.

Crònica d’una ciutat assoleix les seves millors pàgines quan sobrevola la vida dels “enemics” dels cretencs: la societat turca que havia dominat la ciutat i que continuava vivint a Réthimno, no prou assimilada per evitar que les autoritats promoguessin un intercanvi de població turca per població grega que “els va retornar” a Turquia (de fet no havien viscut allí mai), però sí prou inserits en el teixit emocional i social de la ciutat perquè el seu intercanvi es deixés sentir com un esquinçament.

És emocionant el respecte amb què Prevelakis parla dels oficis perduts (el narrador, el cal·lígraf...), de les crides des del minaret o de l’elegància dels seus cavalls i genets. L’autor anteposa les complexitats de la convivència i la riquesa de les seves tensions (“amb el pas de les generacions els turcs van oblidar la seva condició d’usurpadors en una terra estrangera i poc a poc la van anar considerant seva i com a seva la van estimar”) a la brutalitat de les polítiques identitàries. Reflexionar sobre aquesta cruel pèrdua complica prou la lectura de Crònica d’una ciutat com una invitació al turisme.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >