Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Regalar ‘best-sellers’

Mai no arribaré a llegir tots els llibres que vull llegir. I encara menys llegiré tots els que crec que he de llegir. Quin horror. Quina culpa. Quina mandra, llavors, haver d’escollir, i intentar encertar-la, què llegir i què no

L'obra 'Jove decadent. Després del ball', del 1899, de Ramon Casas.
L'obra 'Jove decadent. Després del ball', del 1899, de Ramon Casas.

Una comença a llegir Sobre la lectura, de Proust, i acaba fascinada per la dicotomia entre De los tesoros de los reyes i De los jardines de las reinas, de Ruskin, sense acabar, mai, per molt que ho intenti, una vegada i una altra, aquest text que venia a ser, de fet, un antull davant del gust que només ofereix la literatura, la seva lectura, el seu poder de constel·lació. Citant la introducció a Sobre la lectura de Mauro Armiño, també el seu traductor, publicat i editat per Cátedra el 2015 (també editat en català per Quaderns Crema amb traducció d’Anna Casassas), “De los tesoros de los reyes és una conferència amb què Ruskin va donar suport al finançament d’una biblioteca, és un cant a la lectura com a arma política de les classes humils, que tindran una possibilitat d’ascens social. Una classe pràctica sobre la utilitat de la lectura, com escollir i llegir els llibres, i converteix l’educació en panacea per lluitar contra el capitalisme”, mentre que De los jardines de las reinas és una segona conferència en la qual el mateix autor “disserta sobre les lectures més apropiades per a les dones i, especialment, per a les joves, que els llibres preparen per al seu paper tradicional: reines de la llar”.

Els traços imaginaris que s’estableixen entre les lectures al llarg de la vida van i venen, es consoliden, s’enfonsen, canvien, tornen. També s’obliden tant com es descobreixen. Així que una comença en Proust i acaba en Ruskin. Una pot voler, simplement, delectar-se amb el sentit universal de la lectura i acabar trobant-se reis i reines que tenen tresors i jardins respectivament, i lectures correctes i respectives i, com no podia ser d’altra manera, identificant-se o posicionant-se. Però més enllà de la identificació o el posicionament, o fins i tot de totes dues, més enllà d’un possible judici sobre el text, la literatura ofereix, simplement, ser llegida. I llegir és un lloc i un temps que, tot i que sensible als nostres llocs i als nostres temps, quotidians i mundans, actuals, permet allò que podríem anomenar “distanciament” entenent la distància no com una mera diferència entre unes coses i unes altres, sinó com una espècie d’allunyament, de desviació, de desafecte durant el qual podem, per una estona, suspendre la identitat.

Pensar la literatura com un món de mons connectats o per connectar mitjançant les seves lectures i les seves relectures porta el pànic d’assumir la impossibilitat de posseir i habitar, sense excepció, tots aquests tresors i jardins infinits. Mai no arribaré a llegir tots els llibres que vull llegir. I encara menys llegiré tots els que crec que he de llegir. Quin horror. Quina culpa. Quina mandra, llavors, haver d’escollir, i intentar encertar-la, què llegir i què no. Tanmateix, la reialesa del lector no brilla per les seves lectures, quines i quantes, brilla per la capacitat i la passió que té i sent per elles. És igual el que llegeixi, si el lector sent necessitat de parlar-ne: vet aquí una de les múltiples trobades que ofereix la literatura, parlar del que s’ha llegit. Hi ha lectors empedreïts de tota mena, amb nul o tota mena de gustos, amb nul o tota mena de coneixement sobre el literari, llegint en paper o en PDF. Tots els que he conegut parlen del llegit: reis i reines parlant de tresors i jardins d’aquí i d’allà, d’avui i d’ahir, propis i aliens. “Desitjo parlar-vos dels tresors ocults als llibres, i sobre la manera de trobar-los i la manera de perdre’ls”, escriu Ruskin.

En el seu discurs de graduació a Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona, el meu amic David Aguilar, citant Michel de Certeau, va parlar de com la lectura, com el caminar o el cuinar, és una pràctica que no pot ser mai del tot controlada, és a dir, que sempre conserva, malgrat tot, un romanent de llibertat. Llegir, caminar, cuinar: tasques pròpies d’una reina de la llar. De nou, aquest reconeixement sobtat que només trobo en la literarietat d’un text llegit o dit, aquest descobriment d’associació, gairebé d’afiliació, aquesta metàfora tan semàntica i sintàctica com poètica, que enquadra. De nou, la curiositat per la lectura i les lectures dels altres. Una no llegeix sola, llegeix en comú: envers la història, envers una mateixa i els altres. Envers ella, els altres que també han llegit, els homes. De nou, aquesta por de no arribar a tot. Com escollir? Com llegir?

M’agradaria, per després llegir-ho, escriure sobre una reina de la llar dedicada únicament i exclusivament a les joies i a les flors, desbordant tresors i jardins. Fent sofregits i regalant best-sellers. Com El pintor de la vida moderna, de Charles Baudelaire; La rosa de Versalles, de Ryoko Ikeda, i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Juana Dolores Romero Casanova és escriptora i actriu.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >