Selecciona Edició
Connecta’t

Un àpat de Nadal molt ben cuinat

La Ruta 40 recupera a la Biblioteca de Catalunya ‘El llarg dinar de Nadal’, de Thornton Wilder, una deliciosa obra sobre el pas del temps

Un moment d''El llarg dinar de Nadal', a la taula de la Bilbiolteca de Catalunya.
Un moment d''El llarg dinar de Nadal', a la taula de la Bilbiolteca de Catalunya.

Un àpat que dura 90 anys i no es fa pesat és un àpat molt ben cuinat. Any rere any, generació rere generació, per la taula nadalenca dels Bayard hi desfilen criades, patriarques, fills, esposes, nets, gendres... i, per descomptat, el gall dindi. “L’obra consisteix a veure com la vida passa”, apunta, amb senzillesa i precisió, Albert Prat, un dels actors i, també, codirector del muntatge juntament amb Alberto Díaz. Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Magda Puig i Mima Riera completen el repartiment d’El llarg dinar de Nadal, del nord-americà Thornton Wilder, adaptada per la companyia La Ruta 40, estrenada el 2014 al Maldà i que es pot veure al teatre de la Biblioteca de Catalunya des del 15 de desembre fins al 9 de gener.

És important la traça dels actors, que resisteixen aquests llargs anys passant d’un personatge a l’altre sense desaparèixer de l’escena, subliminarment, davant els morros de l’espectador. La que era una jove i il·lusionada mare de família, sense que ens n’adonem, ara s’ha encongit a la cadira i és una venerable i respectada àvia; igual que el cosí Brandon, que de cop ha abandonat el seu ímpetu i cal cridar-li a cau d’orella... Una manera clara i original de plasmar el pas del temps, tan callant... Perquè el temps, gran protagonista de l’obra, desfila inclement, sever, jutjant-los a tots. Així, la funció transcorre, en una hora, com un tràveling que ens mostra com evoluciona amb els anys la família Bayard mentre els temps, despietats, canvien...

La posada en escena, que flueix amb suavitat, és arriscada fins a cert punt: “Wilder crea un artefacte –afirma Prat– a base de codis abstractes, com la porta blanca per la qual entren els personatges que neixen, i la negra, per la qual surten els que moren, i que nosaltres mantenim. El 1931, el seu teatre era innovador i fins a cert punt revolucionari, i en les seves acotacions proposa molts trucs perquè s’entengui el pas del temps, com que els personatges, en envellir, apareguin amb perruca... No, nosaltres creiem que tot pot ser molt subtil i elegant, perquè el teatre actual crida més a la imaginació de l’espectador”. El resultat li dona la raó, perquè el públic no es perd en cap moment.

El text és esmolat i ric en detalls. Observacions que repeteixen any rere any i acaben sent llegendàries, com que “en aquestes muntanyes encara hi havia indis quan vam comprar la casa” o “com la neu, a les mateixes muntanyes, s’eternitza”. I “quin sermó més bonic”, i “quin gall dindi més bo”, i “quin dia més esplèndid”... I el temps passa i les tradicions segueixen.

Thornton Wilder, premi Pulitzer, recorre la història entre el segle XIX i el primer terç del XX sense moure’s de la taula d’aquesta família americana. “Però la història que explica és universal”, diu Prat. “Els problemes que tenen són els que poden tenir famílies com aquesta a qualsevol part del món. Podria perfectament ser una rica família catalana. L’entendríem igual. Va ser Brecht qui va dir que si vols explicar una història propera el millor és agafar distància”. Des d’aquest prisma, aquest etern dinar de Nadal podria ser el d’una família de l’alta burgesia catalana, o, guardant les distàncies (i bastants draps bruts), la dels Lloberola de Vida privada de Sagarra.

Una celebració al desert

Des del 2014, quan la van estrenar al Maldà, aquest Llarg dinar de Nadal gairebé es va convertir en la recepta nadalenca de la sala del Gòtic, on es va representar per Nadal fins a sis anys, consecutivament. Una cosa semblant a Natale in casa Cupiello, d’Eduardo de Filippo, a la Biblioteca, on va estar un parell de Nadals. Mentrestant, va fer dues gires per Catalunya. “És ja una obra de repertori”, reconeix Albert Prat. “Ens sabia greu no fer el salt a un teatre més gran, per això quan va sortir la possibilitat de portar-la a la Biblioteca vam posar fil a l’agulla encantats”. La relació entre La Ruta 40 i La Perla 29, que gestiona el teatre de l’antic Hospital de Sant Pau, va més enllà d’un número que els identifiqui (el 40, per la carretera que recorre l’Argentina de dalt a baix; el 29, pel carrer de Gràcia on va néixer la companyia): “Sergi Torrecilla i jo, per exemple, hem treballat molt amb La Perla”, recorda. Amb la tropa d’Oriol Broggi instal·lada al cinema Aribau amb el seu Hamlet, no calia parlar-ne més. Igual que La Calòrica, una altra companyia còmplice, va estar amb el seu Feísima enfermedad y muy triste muerte de Isabel II, La Ruta 40 ho faria amb el seu opípar i inacabable dinar nadalenc.

“L’obra estava pensada per al Maldà, un teatre molt petit, on cada detall calia cuidar-lo molt perquè el públic estava molt a sobre”, comenta Prat. “Ara, en no més de 15 assajos, ens hem adaptat a un espai més gran. Aquest és l’únic canvi”. Del terra en forma de tauler d’escacs i elegant del petitíssim teatre Maldà han passat a l’arena típica de la Biblioteca de Catalunya. “Vam pensar a recuperar els terres d’aquest espai, que acumulen tants anys d’història: unes rajoles vermelloses, parts com de ciment... però al final, sobretot per qüestions d’acústica, vam decidir recuperar el tradicional terra de sorra de la Biblioteca. Poèticament, diguem-ne que la família Bayard, ara, té el seu dinar de Nadal al desert”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >