Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Ovnis

La fe és també un dispositiu disruptor contra l’avorriment mortal i el tedi assegurat. Volem creure no només per supervivència, també per entretenir-nos

Objectes sense identificar.
Objectes sense identificar.

A la pel·lícula de Chema García Ibarra Espíritu Sagrado, una mare d’una filla desapareguda recorda el cas Madeleine i diu que ella no es pot passar tot el dia als mitjans de comunicació buscant la seva filla perquè ha de treballar. La pel·lícula alterna cops de la quotidianitat més inapel·lable amb un viatge en paral·lel d’un grup de persones de l’associació ufològica OVNI-Llevant que semblen haver-ho perdut tot, o moltes coses, excepte la fe en els plats voladors. El món paranormal es va revelant, així, com una mena de resposta a les esquerdes de l’ànima. Com quan, al mig del carrer, una broca a terra fa que intuïm el que hi ha a sota. I per accident traiem el cap un moment allà baix, i tot és fosc al subsol, i passem de llarg quasi sempre.

Assistir un moment a les coses de la vida per dintre, al seu esquelet, no sempre és una visita agradable. Tot el film és, de fet, un bell artefacte en què els actors que coprotagonitzen la pel·lícula —veïns d’Elx del cineasta— es permeten el titubeig, la repetició, la incoherència. La fe, desplegada en totes les seves formes, de vegades perverses i de vegades innòcues, com a mecanisme de supervivència. L’associació es reuneix periòdicament dins d’una immobiliària en horari no comercial.

L’amor és, en veritat, l’acte de fe no estrictament religiós més expandit i més barat. Ho sintetitza bé el sacerdot de la sèrie Fleabag, per exemple, quan diu, al final de la segona temporada: “Quan trobes algú que estimes, sents esperança”. El treball és un altre tipus de fe, els horòscops, les criptomonedes, els diners, el negacionisme, els fills, els jocs, les hipoteques, els amants, els rituals, el més enllà. Però és interessant pensar-ho no exclusivament com una resposta a les preguntes essencials de la vida, o la urgència de creure que les coses tenen un sentit. La fe és també un dispositiu disruptor contra l’avorriment mortal i el tedi assegurat. Volem creure no només per supervivència, també per entretenir-nos. Potser és el mateix. Ens enamorem per avorriment, i creiem en extraterrestres pel mateix. M’interessa, en aquesta línia, la idea que deixa anar Gabriela Wiener a Huaco retrato: “I desitgem en secret que passi alguna cosa que trenqui aquesta calma, el que sigui, un tro, el plor exagerat d’un nen, la nit”. O la forma en què Vivian Gornick parla de desestabilitzar-nos: “I si l’impuls d’aconseguir una intimitat està permanentment amenaçat per un altre impuls igual, si no major, d’aconseguir la desestabilització, llavors, què?”. La necessitat de creure en alguna cosa com un instint desesperat d’agitació, la preservació de la perplexitat i la sorpresa enmig de vides sovint fosques, sovint tristíssimes.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >