Selecciona Edició
Connecta’t

Any nou, ‘Vida nova’

Dante va teologitzar la dona des de la seva visió de Beatrice Portinari

Dante i Beatriz, pintura del 1884 de Henry Holiday conservada a la Walker Art Gallery, aLiverpool.
Dante i Beatriz, pintura del 1884 de Henry Holiday conservada a la Walker Art Gallery, aLiverpool.

El títol no és solament una invitació a la benanança dels lectors l’any 2022, sinó també la incitació que llegeixin un llibre de gran importància dins la bibliografia medieval, més encara en el si de la bibliografia universal sobre l’amor: Dante Alighieri, Vida nova, traducció, estudi preliminar i notes de Rossend Arqués (Martorell, Adesiara, 2021).

Arqués acabava d’oferir al públic hispànic una magnífica edició de la poesia de Guido Cavalcanti (Cátedra, 2021), que va ser amic i en certa manera precursor de Dante en l’art de la poesia nova, aquella que van practicar una colla de poetes en llengua vulgar al segle XIII. Abans que ells, i superposats, va existir la poesia amorosa en llengua provençal, la dels trobadors; i de la suma de totes aquestes determinacions va sorgir el primer llibre de Dante, Vida nova, escrita probablement entre 1292 i 1293.

El llibre, que és una barreja de composicions en vers i explicacions del mateix Dante sobre el sentit que tenen, configura una teoria de l’amor com van fer-ho els trobadors a la seva manera, després els poetes del dolce stil novo ja esmentats, i Dante finalment, el qual, al seu torn, coronaria aquesta particular visió de l’amor, la fe i l’existència a la Comèdia —divina segons un editor que es va inventar l’epítet. També seria motiu d’una altra peça l’anàlisi de la singular sintaxi de la introducció del llibre —que tira més al llatí que al català, essent perfecta— i de les excel·lències de la traducció —com que l’edició és bilingüe italià-català, deixem que el lector n’apreciï les característiques. Sigui com vulgui, és un llibre important, i els lectors catalans han de sentir-ne agraïment.

De teories de l’amor, quan Dante va escriure aquest llibre, ja n’hi havia hagut unes quantes: molt especialment la pederàstica de Teognis, Anacreont i Sòcrates, la platònica, la dels filòsofs hel·lenístics, la matrimonial-paulina, la de la castedat extrema, les que es mostren enemigues del gènere femení —com ara el Llibre de les dones, de Jaume Roig—, la de Capellanus, i les que exalcen la condició femenina als segles XII i XIII.

Sigui com sigui, el lector farà bé de considerar, tot llegint el llibre, que cap teoria de la dona no ha arribat mai a encertar-la: el món femení no és solament un altre món si es compara amb el masculí, sinó que és, per ell mateix, d’una complexitat possiblement irreductible a la lògica cartesiana (d’altres doctrines poden dir-ne alguna cosa versemblant, com ara la psicoanàlisi; però parlant de les dones, els homes sempre es mouran en un terreny rellisquent, hipotètic i aproximat —res d’això no és misogínia. Quan en parlen elles mateixes, de vegades s’esvaloten).

Si ens centrem en el que proposa Dante, la qüestió sembla clara: per a ell, l’amor s’ha d’escriure amb lletra majúscula, i la dona estimada ha de ser entesa com una via —¿la més important, com diu ell i com encara va dir Goethe, al final del Faust?— per assolir una beatitud perfecta. Al cap d’uns quants anys, sense que la Comèdia del Dant signifiqués aquella continuació de la Vida nova que el poeta havia imaginat i no va arribar a escriure, el florentí va arribar a l’extrem de situar gairebé al mateix nivell la virtut femenina i la visió més alta possible del món divinal.

Això va ser una moda, i actuaríem malament en considerar que el model de dona que presenta Dante a la Vida nova pot tenir, avui, alguna vigència: malaurat el feminista, o la feminista, que tiri per aquí, perquè un ditirambe tan gran de la feminitat només ens portaria a retrocedir molts anys en la defensa realista de la dona, en la consideració natural de les seves virtuts i en la vindicació decidida dels seus drets. Els trobadors ja van caure en una sèrie de tòpics sobre la dona; de fet, la van subsumir dins les categories masculines de la lleialtat senyor-cavaller-vassall; Cavalcanti i els seus coetanis van intel·lectualitzar l’amor, i Dante, finalment, va teologitzar la dona. Ho esmenta Arqués en paraules d’un altre dantista notabilíssim del país, Raffaele Pinto (traduïm): “[En Beatriu, la d’aquest llibre] convergeixen valors anteriorment transmesos i legitimats per la religió... En particular, la funció salvadora i redemptora del cristianisme és absorbida pel nou mite de la feminitat”.

Fa l’efecte que les dones sempre s’estimaran més ser considerades una realitat que un mite, però en això va convertir-les Dante en aquesta Vida nova, tot a partir d’aquella nena que, per atzar, un dia va veure passejar pels carrers de Florència, tots dos amb vuit o nou anys (?!), anomenada Beatrice Portinari. Per això, tant pel que fa al seu primer llibre com a la fabulosa Comèdia, sempre ens haurem de preguntar: es va enamorar Dante de Beatriu o de la Verge Maria reencarnada en la seva persona? N’estava boig, o és que solament el seu nom, Beatriu, parent de “beatitud”, va ser el que va generar una literatura de tan Altíssim ideal?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >