Una filigrana temporal
Jocs d’espaitemps més comèdia negra: infal·lible Adrian Tchaikovsky
Amb l’excusa del Festival 42 de Gèneres Fantàstics, Adrian Tchaikovsky (Woodhall Spa, Anglaterra, 1972) va visitar Barcelona. Es va poder descobrir un personatge imponent que seu inclinat com un rei en audiència, un rei germànic si hi posem imaginació... També va semblar que cultiva unes celles desbordants que indiquen l’excentricitat dels seus llibres (en literatura, l’excentricitat sempre és un valor).
Essent autor de més de cinquanta novel·les, només Spider-light i Children of Time han estat traduïdes al castellà. Aquesta darrera, amb el títol d’Herederos del tiempo, és la novel·la que va obtenir el prestigiós premi del gènere Arthur C. Clarke i, tractant el tema de la discòrdia entre civilitzacions, imagina la possibilitat d’un procés evolutiu que, en comptes de premiar els primats, impulsa el desenvolupament intel·ligent dels aràcnids: a Tchaikovsky l’apassionen les bestioles i és lector habitual d’assajos sobre biologia.
En català podem llegir dues de les seves novel·les curtes, un format que Tchaikovsky satisfà anualment, fidel al descans que li reporten les obres de format curt just després de tancar un projecte llarg i esgotador, però també perquè la novel·la gaudeix d’una atenció en augment entre els lectors anglòfons.
L’editorial Chronos ha inaugurat la biblioteca Tchaikovsky amb Trescafocs (que Firewalkers s’hagi transformat en Trescafocs ja és un senyal de bona traducció, en aquest cas a càrrec d’Edgar Cotes). Aquesta novel·leta transcorre en un futur del tot factible, resultat de la cadena de catàstrofes que ha disparat el canvi climàtic: hi ha elits i condemnats de la terra (de la sequera), cactus transgènics i proteïna barata (insectes, és clar). És una aventureta amb una visió molt clara del que ens espera, aviat... Es resol amb un deus ex machina que no indigna el lector perquè l’encara a un dilema ètic sobre el progrés de la majoria i els mitjans dràstics.
Es nota que Un dia tot això serà teu (traduïda per l’Octavi Gil Pujol), el llibre que ens ocupa, ha estat un projecte més lúdic per al seu autor; també és més divertida per als lectors. La protagonitza un fill de puta amb totes les lletres que ha saltat a la màquina del temps i ha escapat cap al futur més remot, lluny dels desperfectes que la Humanitat ha acumulat al llarg de la Història. S’encarrega d’eliminar (la fi dels temps justifica els mitjans) qualsevol altre cronoviatger que pugui torbar el seu exili somiat. No vol compartir.
Per la via humorística, la novel·la de Tchaikovsky s’enreda còmodament amb dues subtradicions del gènere fantàstic. Òbviament, la primera és la del viatge en el temps, que tendim a concebre com una àrea sobrexplotada, però es veu (Tchaikovsky ho veu clar) que encara dona força de si. La segona tradició, la de l’últim home sobre la terra, que compta amb referents com la desoladora novel·la de Mary Shelley The Last Man (1826) o Soc llegenda de Richard Matheson, que, en català, tot just fa ben poc que ha publicat Laertes.
El problema, sempre el problema, ve quan aquest misantrop feliçment solitari és visitat per uns éssers immaculats (semblen sortits de la utopia art déco de William Gibson a The Gernsback Continuum). Descobreix que no viu a la fi dels temps: la plaga dels humans seguirà embrutant el futur del pobre planeta si no li posa remei...
La combinació de filigranes temporals i comèdia negra és infal·lible. El narrador pot despenjar-se amb un “Ah, el temps lineal... Que retro!” i explicar-nos de què ets capaç quan la història sencera és “un bufet lliure” per a tu sol.
