Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

L’home angèlic

La breu novel·la de Josep Maria Argemí té els posseïts de rerefons

Fotograma de la pel·lícula "L'exorcista", de William Friedkin.
Fotograma de la pel·lícula "L'exorcista", de William Friedkin.

El narrador de L’àngel de Santa Sofia, llibre diabòlicament breu on Josep Maria Argemí (Barcelona, 1965) recupera les inquisicions intel·lectuals a la manera de Jorge Luis Borges que motivaven els contes d’El somni de William Blake, és un estudiós del Diable i les seves obres que arriba a Torí des de Barcelona per participar en el Congrés de Demonologia que se celebra a la Universitat, promogut pel cardenal Orsini, fundador d’una organització dedicada a divulgar el coneixement de l’Angelologia, “ciència emparentada amb la Música i la Filosofia”.

L’home angèlic

L'ÀNGEL DE SANTA SOFIA

Josep M. Argemí Lleonard Muntaner

64 pàgines / 10 euros

I el lector aviat sap que al narrador se li havia fet present l’Àngel per primer cop en un bar de la seva ciutat, el lloc on impartia lliçons sobre les matèries que no s’estudiaven a la universitat, “per exemple, sobre el llenguatge dels ocells, la llengua primigènia que es parlava al Paradís; sobre la topografia de l’Infern, un planisferi de passadissos innombrables, d’escales infinites, de pous sense fons; sobre el destí misteriós de la bella Xahrazad, que contava històries per sobreviure en una nit eterna; sobre la naturalesa sagrada de l’Au Fènix, que es moria i ressuscitava de les seves cendres...”. I això és el que trobarà qui s’endinsi en la teranyina de prodigis que es narren a L’àngel de Santa Sofia, “un castell de contes” fulgurants —solars, feliços i vitals, però també visionaris o filosòfics— que el narrador va escoltant dels coneguts casuals i fantasmagòrics que li van sortint al pas mentre vagareja pels carrers i els cafès, en un cinema, en uns quants palaus, d’un Torí no menys fantasmagòric, talment com si assistís a la lectura d’uns fragments esparsos de la tesi doctoral del diable. Cal dir que el narrador de L’àngel de Santa Sofia no és algú anònim: quan la comtessa Sofia Pozzi, que té una filla endimoniada, li demana ajuda, el narrador es presenta —“Jo soc Josep Palau i Fabre, investigador de l’Extraordinari... i em poso al seu servei”—, i aleshores el lector entén per quins camins transita.

Argemí, com la comtessa Pozzi quan narra la desventura de la seva filla, també explica “la seva història amb una delectança trista i amorosa que anava enfosquint-li la veu”, i el lector, com si de sobte es trobés habitant en la nit eterna que buscava Xahrazad, accepta de bon grat submergir-se en el devessall imaginatiu que li proposa el misteri narratiu de L’àngel de Santa Sofia, ple de facultats visionàries i poders augurals.

El lector es trobarà també amb la història de la meravellosa infància sueca del doctor Magnus, que a partir de la física subatòmica conferencia “sobre la hipòtesi d’un món d’ombres simètric a l’Univers”; o amb les paraules del doctor Mistòfil, que explica a Palau i Fabre la verdadera història del Diable i que una vegada enllestida li proposa d’acompanyar-lo fins a casa seva, “una casa a la fi del món”, i on torna a explicar-li una altra història, un conte narrat com una crònica italiana de Stendhal.

EI el relat potser serveix per donar la clau que deslloriga l’aparença hermètica de L’àngel de Santa Sofia: en una biblioteca gran com el món sencer se senten els bramuls de “les gènesis arborescents, les sagues mitològiques, les hecatombes mil·lenàries”, i enmig d’aquests sons, l’home angèlic —Borges?, Argemí?— proclama amb veu de tro que “no hi ha cap infern”, i, en efecte, “l’escriptura de l’home il·luminava tota la biblioteca”, és a dir, el món sencer. L’àngel de Santa Sofia no sembla l’obra d’un orfebre, que ho és, sinó un conjunt de faules esculpides per l’aigua i el temps.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >