Selecciona Edició
Connecta’t

Una tragicomèdia a ritme d’Eurovisió

Jordi Prat i Coll torna a l'Atrium amb 'De quan somiava', una obra "en play-back" que critica la precarietat del món del teatre

Fa uns 10 anys, el dramaturg i director Jordi Prat i Coll, afectat per un desengany amorós, va descarregar els seus sentiments en un document que va quedar al seu ordinador, oblidat (la vida segueix, esclar...), durant un parell d'anys. Fins quan Raimon Molins, director de la Sala Atrium, li va oferir aquest espai durant 15 dies en el projecte Atrium Laboratori i va espolsar aquell text i el va treballar, li va donar forma, el va amalgamar i, amb la complicitat i les aportacions de les quatre actrius, Màrcia Cisteró, Berta Giraut, Sara Espígul (ara substituïda per Mireia Piferrer) i Fiona Rycroft, el va convertir en De quan somiava, que va estrenar a la sala del Consell de Cent, va repetir a l'Espai Lliure i ara, vuit anys després, repesca ("tal qual", subratlla) a l'Atrium (des d'aquest 1 de desembre fins al 26). 

"Hi ha un personatge, una única veu, però interpretat, al mateix temps, per les quatre actrius", explica el director. "I cadascuna respira l'energia d'aquest personatge però amb el propi gest, la pròpia cadència, el propi estil. Això fa que l'obra fugi del realisme però s'entengui perfectament". Les intèrprets, a les quals Prat i Coll dona el gran mèrit de la representació, "valoren aquest teatre que no fan habitualment".

I aquest personatge, que no és en cap cas un alter ego de l'autor, és una actriu en la trentena, a l'atur ("un clàssic en la porfessió, hi estem acostumats", diu Prat i Coll), a la qual les il·lusions ja no la il·lusionen, potser perquè veu que ha perdut algun tren, que "s'enamora malament", que voldria tenir fills però no té la solidesa ni econòmica ni sentimental per tenir-los... "Veu que si ressegueix el camí que de petita tenia molt marcat cap a l'èxit, no hi arriba", diu el director, que troba aquí l'explicació al títol de l'obra: De quan somiava. "I per desdramatitzar tota aquesta precarietat que coneixem bé, recorrem a la ironia, que fa que tot plegat l'obra acabi sent una tragicomèdia".

El que acaba d'amanir aquest aspecte és el repertori musical, que enllaça amb el desencís de la dona (ja no parlem de noia, ai...): "De petita cantava amb il·lusió, pèrò de gran no entenc la lletra", diu en un moment de l'obra. A quina lletra es refereix? "A les cançons xorres que tenim en el nostre imaginari, a les històriques del festival d'Eurovisió", respon Prat i Coll. Lady, lady, Quién maneja mi barca, Mocedades, En un mundo nuevo, Bandido... Però també d'altres que no han passat pel certamen internacional (encara que alguns ho hauríem jurat), com Corazón contento, de Marisol i, fins i tot, l'esperit d'algunes que no surten a l'obra però hi encaixarien perfectament, com Vivir así es morir de amor, de Camilo Sesto: "'Siempre me voy a enamorar de quien de mí no se enamora', diu aquesta cançó, i és ben bé el que lamenta el nostre personatge..." reconeix el dramaturg, a qui agrada dir que "canten cançons xorres en rigorós play-back". 

Un fet curiós és que l'obra arriba tant als espectadors adults, els que es van empassar aquells festivals d'Eurovisió dels anys 60 i 70 (res a veure amb els actuals...) en família, apretats al sofà de casa, i als joves que no tenen cap referència d'aquestes cançons històriques. "Uns i altres no veuen la mateixa obra. Alguns dels meus alumnes de l'Institut del Teatre potser en coneixen alguna perquè l'han sentit en algun anunci", diu Prat i Coll. "Però s'hi enganxen... i tant que sí!" 

Després hi ha la part fosca. Quan la protagonista toca fons. I aquí hi ha una referència a Les quatre bessones, la comèdia absurda de Copi en què dos parells de bessones, carregades de diners, droga i sex appeal, es maten, moren i reviuen contínuament. "Aquí convertim l'obra en Les quatre bessones... cabrones", explica Prat, que es declara fan de l'autor i dibuixant argentí. "En 18 minuts llancen tants insults com els és possible, critiquen sense fre, ho critiquen absolutament tot! Obren les portes de la maldat. Reflecteixen què ens passa quan transitem per zones fosques de la vida. Tot sense ofendre ningú, eh?" De fet, Prat i Coll considera que, quan més patètic resulta tot, és més divertit.

"La representació ve a ser el que fem al menjador de casa nostra", diu l'autor de la premiada adaptació d'Els jocs florals de Canprosa. "Per això l'escenografia és mínima: i ha l'escenari buit, gairebé, la paret de paper pintat, quatre taules d'Ikea i un terra de parquet. I prou". A part de les cançons, per descomptat.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >