Selecciona Edició
Connecta’t

L’escultor que va convertir els carrers de Barcelona en un museu

Tàpies, Plensa, Palazuelo i Rebecca Horn: del taller de Pere Casanovas ha sortit l’art urbà més important de Catalunya

L'escultor Pere Casanovas al seu taller de Mataró, per on han passat des de Tàpies fins a Mariscal.rn
L'escultor Pere Casanovas al seu taller de Mataró, per on han passat des de Tàpies fins a Mariscal.

Alguns dels pintors espanyols contemporanis més rellevants es van convertir en escultors en un discret taller de Mataró. En una nau industrial de la capital del Maresme, Pere Casanovas (Banyoles, 78 anys) fa balanç d’una vida dedicada a fer possible el que semblava irrealitzable. Es va especialitzar a donar forma a idees d’artistes com Antoni Tàpies, Pablo Palazuelo, Oteiza, Jaume Plensa i Javier Mariscal. Però sobretot es va especialitzar a materialitzar arriscades escultures urbanes. El seu nom no apareix als pedestals d’honor, però és probable que una peça d’art que cridi l’atenció del lector mentre passeja per Barcelona, sigui producte de les seves mans.

“Crec que va ser el periodista Josep Maria Huertas Claveria qui em va dir que el 80% de les escultures contemporànies de Barcelona han sortit del meu taller”, recorda Casanovas amb un somriure murri. Ell i el seu equip han elaborat un miler de peces d’art. La llista apareix publicada a Pere Casanovas, l’escultor dels altres (Enciclopèdia Catalana), unes memòries apassionants que serveixen també com a guia per a un gran museu urbà. A L’escultor dels altres, que va ser l’última publicació del periodista Manuel Cuyàs —mort el 2020—, s’intercalen lliçons d’art i vivències de creadors de renom internacional. També serveix com a manual per a enginyers, perquè no tothom està capacitat per fer realitat un prodigi com Núvol i cadira, el núvol d’acer inoxidable que Tàpies va idear el 1990 per coronar la seu de la seva fundació a Barcelona.

Aquesta obra de Tàpies va provocar intensos debats públics. Hi va haver un artista, Casanovas no el vol identificar, que va manifestar que no volia treballar “amb la persona que va fer aquella merda”. L’escultor Josep Maria Subirachs, amb qui Casanovas va treballar estretament, “va dictaminar que els coloms hi anirien a fer el niu per morir-hi”. Avui Núvol i cadira és una icona de Barcelona. “Algunes obres envelleixen bé i altres es buiden de contingut poètic”, reflexiona l’home que la va dur a terme, “i Núvol i cadira és de les que han envellit bé”.

El taller de Casanovas s'ha dedicat a treballar les peces d'altres artistes.
El taller de Casanovas s'ha dedicat a treballar les peces d'altres artistes.

Tàpies ha estat possiblement l’artista que ha tingut més ascendent estètic i conceptual en Casanovas. Aquest explica que en la seva joventut, quan es va plantejar fer carrera com a pintor, se’n va adonar que no s’hi guanyaria la vida, i que el que creava s’assemblava massa a l’obra de Tàpies, també a la de Josep Guinovart. Va ser en aquest moment, a principis de la dècada

dels setanta, que Casanovas va tenir una revelació. Aquest instant d’il·luminació el va provocar el Sideroploide, la instal·lació artística que Salvador Aulèstia va muntar el 1963 en un dic del Port de Barcelona. L’encàrrec tenia una doble funció: donar la benvinguda als mariners i garantir els llocs de treball d’una caldereria del port que estava en risc de tancar. Per construir l’escultura, de 17 metres d’alt i 61 de llarg, es van fer servir 100 tones de ferro de components per desballestar. “El Sideroploide tenia una modernitat que va ser com sortir d’un pou i respirar aire”, assegura Casanovas. Va arribar a obsessionar-se amb l’obra fins al punt, diu, que cada setmana embarcava a Las Golondrinas, els vaixells de passeig del Port, per contemplar l’escultura des de l’aigua. “Me’n vaig adonar que per fer aquesta escultura s’havia de recórrer un camí molt important. Vaig veure que era necessària una infraestructura perquè els artistes poguessin fer grans peces i amb materials que no dominaven”.

Casanovas no va anar a la universitat. La seva universitat, afirma amb orgull, van ser els tallers d’oficis i artesans que proliferaven al barri de Gràcia i on, de jove, passava hores: tallers de vidre, de motlles de guix, ferrers, ebenistes i dauradors a la cisa. A poc a poc va anar guanyant-se un prestigi gràcies al boca-orella i la fidelitat dels artistes que el contractaven. Va arribar a tenir una plantilla de 17 treballadors. “Avui som dos i mig”, comenta irònic i amb un punt de nostàlgia, “i de vegades en sobren dos perquè no hi ha prou feina”. La crisi econòmica que va arrencar el 2008 i la pandèmia del coronavirus han posat fi a una època de creixement econòmic, també per al taller de Casanovas. “Van ser unes dècades de reconstrucció, de modernitzar un país després d’un passat gris i miserable, el de la dictadura, i l’escultura pública era un trampolí per fer-ho”, assegura aquest mestre d’escultors.

Casanovas dubta que en el futur es pugui repetir una eufòria com la que Barcelona va viure el 1985, quan va ser proclamada seu dels Jocs Olímpics de 1992. Va ser en aquest moment que la capital catalana, liderada per l’alcalde Pasqual Maragall, va obrir els carrers i parcs per transformar-se en un museu urbà. De l’Olimpíada Cultural que va precedir els Jocs han quedat símbols de la ciutat, com ho és una de les figures més instagramejades de Barcelona, l’Estel ferit, de Rebecca Horn. Són uns cubs superposats que representen el desaparegut front del mar preolímpic, com el de les barraques insalubres en què, evoca Casanovas, “es menjava molt bé però quan sorties havies d’anar amb compte perquè hi havia unes rates enormes”.

L'escultor treballa en una peça al seu taller de Mataró.
L'escultor treballa en una peça al seu taller de Mataró.

El desmantellament d’aquests popular menjadors arran de mar va generar un agre debat a Barcelona. L’Estel ferit de Horn servia precisament de contrapunt a les veïnes torres bessones de l’edifici Mapfre i l’Hotel Arts, estendards de la modernitat olímpica. Els barcelonins redescobririen el front marítim acompanyats de moltes escultures que van sortir del taller de Casanovas. Algunes són un exemple de la manca de sentit comú que pot enriquir la creativitat d’un artista. La peça de Horn va ser instal·lada amb uns arcs de llum que no van trigar gaire a espatllar-se per la salinitat del mar. No només això: l’Estel ferit guardava a l’interior un equip de so que reproduïa música i que en uns pocs mesos va ser robat. La música va deixar de sonar.

Restaurar art urbà continua sent una de les principals tasques del taller de Pere Casanovas. L’únic moment de l’entrevista en què alça la veu és per criticar l’estat de conservació de l’art urbà a Barcelona. “El manteniment a la ciutat és molt deficient. Se li dedica una quantitat de diners tan ridícula que no dona per res”, diu Casanovas: “Els jardiners arreglen els parcs públics potser tres cops l’any. Amb una escultura hauria de fer-se el mateix. El material és viu, i hi ha factors externs, el reg de l’aigua o la mà humana, que el degraden”.

Recórrer Barcelona seguint les obres que porten el segell de Casanovas és una bona mostra del maltractament de l’art urbà: les pintades han estat habituals a La Ola, l’escultura d’Oteixa situada a l’exterior del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA); Alto Rhapsody, d’Anthony Caro, i Lauda V, de Palazuelo, estan en un parterre del parc de l’Espanya Industrial, sense plaques que les identifiquin i marcades pel pixum de mascotes i persones. Un cas paradigmàtic de deixadesa, apunta Casanovas, és l’estat de l’obra de Tàpies dedicada a Pablo Picasso al passeig homònim que hi ha a Barcelona. Es tracta d’un cub de vidre instal·lat en una font d’aigua; guarda a l’interior un reguitzell desordenat de teles, mobles i bigues de ferro. El ferro representa el passat industrial de la ciutat i els altres objectes simbolitzen la rebel·lió de l’art contra el conformisme social. Casanovas va haver de refer l’homenatge a Picasso perquè va ser materialitzat per un arquitecte, fa 40 anys, que no va comptar amb què els objectes de l’interior es podririen per l’efecte de la humitat. El que no es va solucionar, malgrat la seva insistència, és que la calç continua cobrint el cub, fent impossible reconèixer què hi ha a l’interior. Sembla que ningú es preocupa d’una cosa tan bàsica, diu, com descalcificar-lo.

Pere Casanovas al seu taller de Mataró.
Pere Casanovas al seu taller de Mataró.

La darrera gran obra que Casanovas ha hagut de restaurar, el juny passat, va ser precisament la que el 1992 va ser l’encàrrec més difícil de la seva carrera. Es tracta del David i Goliat d’Antoni Llena, un gegant de 18 metres d’alçada format per tres bigues que subjecten una plataforma de 164 metres quadrats i 9 tones de pes. L’escultura va ser concebuda per resistir vents de fins a 120 quilòmetres per hora, el registre màxim amb què, segons Casanovas, treballaven habitualment els enginyers i l’arquitecte per a projectes en aquest sector de la costa mediterrània. Però el gener del 2020 va tenir lloc el temporal ‘Gloria’, amb ràfegues de gairebé 140 quilòmetres per hora que van fer caure el monument. “Sempre vaig pensar que tard o d’hora cauria”, admet l’home que va aixecar aquest colós.

Al llibre L’escultor dels altres reconeix que l’Ajuntament va permetre instal·lar el David i Goliat el 1993 sense les pertinents autoritzacions de responsabilitat civil. Eren altres temps i avui seria impossible que això passés, concedeix Casanovas, i avisa que avui també bufen altres vents, però pel canvi climàtic: “Quan jo era petit, ningú parlava de tornados o ciclons. Ara no són infreqüents. Qualsevol enginyer o arquitecte, si treballava al litoral amb vents màxims de 120 km/h, ara ho haurà de fer amb límits de 150 km/h”.

Com més complicat és el repte que li planteja l’artista, més motivació té Casanovas. “Els escultors saben massa de materials. Per això han estat les propostes dels pintors les més arriscades, i si estàs una mica boig, en gaudeixes”. Casanovas i la seva dona, Rosa, morta el 2009, van conrear amistats a base de treballar durant anys, colze a colze, amb els seus clients. El seu fill, Llibert Casanovas, dedica des de fa una dècada els coneixements que va aprendre del pare a un d’aquests grans noms amb qui la família ha col·laborat estretament, Jaume Plensa.

El taller de Casanovas ha estat testimoni de moltes situacions especials per als seus artistes. Una d’aquestes ocasions la van protagonitzar Perejaume i Javier Mariscal. Tots dos van consolidar la seva trajectòria com escultors amb Casanovas. Però a Perejaume no li queia bé Mariscal, no el volia veure ni en pintura. La raó, explica Casanovas, van ser unes polèmiques declaracions del creador del Cobi, la mascota olímpica de Barcelona’92, que va recollir el 1988 el diari Las Provincias i en què carregava sense miraments contra el nacionalisme català. La campanya contra Mariscal des de la Generalitat va ser duríssima, amb el president Jordi Pujol al capdavant. Mariscal va publicar un article per demanar perdó, però per a Perejaume, ferit en el seu orgull patriòtic, no n’hi havia prou.

Una de les normes sagrades de Casanovas és que els artistes no coincideixin al seu taller mentre treballen, per confidencialitat i perquè estiguin tranquils. “Però Mariscal tenia un problema, es presentava quan li donava la gana. I un dia es va colar al taller quan havia de venir Perejaume”, diu Casanovas, amics de tots dos. Perejaume va arribar amb la seva filla, Maria, i Casanovas se’ls va emportar al seu despatx mentre Mariscal feinejava a la nau principal. Mentre els grans parlaven de les seves coses, la filla de Perejaume, avorrida, es va escapar cap a la zona on era Mariscal i al cap d’una estona va tornar emocionada perquè havia conegut “el papa del Cobi”. Tot seguit, la nena va tornar on era Mariscal. Casanovas i Perejaume, aquest potser amb la mosca al nas, es van dirigir a la zona dels operaris. Es van trobar Mariscal estirat a terra amb una màscara de soldador, amb estris del taller a les mans escenificant un conte per a la Maria, que estava embadalida. Mariscal es va guanyar, sense saber-ho, Perejaume i al final van acabar parlant durant una hora i mitja. “Realment, Mariscal és especial”, assegura Casanovas. Però ni tan sols Mariscal és tan especial com el personatge més singular que va creuar per la vida de Casanovas: el senyor Forriols.

Forriols era el propietari de Critesa, un dels fabricants de metracrilat més importants d’Espanya. Era un home de molt baixa estatura, pàl·lid i feble de constitució. La seva empresa proveïa el metacrilat que el taller de Casanovas utilitzava. Va ser Forriols qui va desxifrar a Casanovas el secret de l’art en una vetllada inoblidable a final dels setanta: “El senyor Forriols em va convidar a assistir un dissabte a la tarda a la seva finca d’Argentona. Volia anunciar una cosa molt important als amics i coneguts. Ens van servir un aperitiu i després, solemnement, l’amfitrió ens va revelar que des de feia un temps es comunicava amb una civilització extraterrestre. Forriols ens va explicar que els alienígenes afirmaven entendre-ho tot del nostre món, excepte una cosa, l’art”. Parlava seriosament el senyor Forriols? O era una performance? Parlava seriosament, respon Casanovas, i afegeix que potser era veritat, esgrimint dos arguments: el primer és que el procés artístic té alguna cosa d’inexplicable i el segon, no menys important, és que ell sempre va creure que l’extraterrestre era el senyor Forriols.

Pere Casanovas també ha creat la seva pròpia obra, como aquesta escultura.
Pere Casanovas també ha creat la seva pròpia obra, como aquesta escultura.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >