Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Si jo fos

Com que no encarno el jurat, ni tan sols un membre del premi Òmnium, m’abandono al passatemps recreatiu i presento ets i uts ficticis

L'escriptora Tina Vallès.
L'escriptora Tina Vallès.

el jurat del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any (el POMNA), la llista dels nou finalistes seria diferent. Com que no encarno el jurat, ni tan sols un membre, m’abandono al passatemps recreatiu i presento ets i uts ficticis.

Des d’un punt de vista crematístic i d’equilibrament, jo no nominaria ni l’obra de Francesc Serés ni l’obra de Víctor García Tur. Enllà dels mèrits respectius, ja tenen el premi Proa i el Sant Jordi, i considero que una funció del POMNA hauria de ser premiar obres que s’hagin obert camí sense premi —amb l’afegitó que l’obra de Serés no em sembla cap prodigi literari.

Des d’un punt de vista bàsicament cultural, de resistència i militància, d’afavorir i escopetejar talent i vocacions, jo trauria l’obra de Jordi Cussà: no crec que el POMNA hagi d’homenatjar un mort, tan estimat, quan els 20.000 fiords de dotació (més els 5.000 de promoció) poden anar a un esforçat viu, que comença o és a mig camí, que necessita empenta i canemàs, i pagar factures —o anar a un sènior contrastat.

Des d’un punt de vista arqueològic, hi falten obres d’autors mig joves que porten anys treballant en unes condicions primes de producció i de possibilitat i que, no obstant això, són al peu del canó: no entenc, en aquest sentit, que no hi siguin Tina Vallès i el seu El senyor Palomar a Barcelona o Joan Todó i el seu La verda és porta. El primer significa un gir molt interessant en una carrera sòlida i el segon és una demostració de saviesa fora muralles.

Des del punt de vista propi d’un radar, el POMNA hauria de servir per detectar teclats mig ocults, als vorals de l’hegemonia, cosa que engreixaria el prestigi del premi i l’acostaria a l’estil del Goncourt (amb cap dotació immediata, però dispara les vendes). Situats en aquí, és insòlit que no hi hagi Miquel Adam amb L’amo, Xavier Aliaga amb Ja estem morts, amor i, per al meu gust més personal, Joan Vigó amb Vides potser i Josep M. Argemí amb L’àngel de Santa Sofia. Quatre llibres d’alta volada literària.

A l’últim, i des d’un punt de vista estrictament intuïtiu, entre els finalistes del POMNA m’hi falten Carlota Gurt i el seu Sola. No és cap secret que el segon llibre és més difícil de confegir que el primer. Tampoc no és cap misteri que el segon llibre sol ser una prova de foc de cares a la legió, si és el cas, que de les expectatives en fa un judici sumaríssim. I crec, per tot això, que Gurt aprova amb nota alta, contra la fama, contra el mercat, contra ella mateixa. Dit això, llarga vida al POMNA i molta sort als nominats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >