Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

El ‘selfie’ historiogràfic

La família, una estratègia historiogràfica d’èxit, com ha fet Ivan Jablonka amb els seus avis d’Auschwitz

Pàgina de 'l'album d'Auschwitz', fetes el 1944 a Auschwitz.
Pàgina de 'l'album d'Auschwitz', fetes el 1944 a Auschwitz.

Diuen que les matèries primeres escassegen, però no és el cas del passat, omnipresent i convertit clarament els darrers anys en objecte de consum. Base de tot tipus de ficcions, de marques turístiques o element fonamental en la construcció de tot tipus d’identitats.

De l’ordenació, jerarquització i explicació d’aquest passat en diem Història, sempre en constant reescriptura, sempre amb ulls que canvien l’angular des del qual observar el temps pretèrit. Per això les formes d’explicar la història estan sempre en debat. Aquest és el mar de fons que recorre Passats singulars. El ‘jo’ en l’escriptura de la història, l’excel·lent llibre de l’historiador italià Enzo Traverso (Gavi, 1957), que s’interroga per les formes del relat històric, i especialment pel protagonisme de qui narra la història.

El ‘selfie’ historiogràfic

PASSATS SINGULARS...

Enzo Traverso

Traducció de Gustau Muñoz

Afers

178 pàg. 16 euros

Partint d’un breu però sòlid repàs historiogràfic, des de la pretesa objectivitat positivista del segle XIX fins a l’estructuralisme i el marxisme, Traverso proposa una reflexió crítica sobre l’aparició del jo historiogràfic, que situa a finals de la dècada de 1980.

Va ser aleshores, defensa l’autor, quan alguns historiadors van abandonar l’explicació en tercera persona i van aparèixer els primers assajos d’egohistòria, on explicaven les seves trajectòries professionals i també relataven el com i el perquè de les seves investigacions. Un fenomen sorgit en paral·lel al gir lingüístic i als debats sobre la memòria, i que va obrir pas a una reivindicació de la subjectivitat.

L’autor situa aquí el que qualifica com a “onada autobiogràfica”, resseguint múltiples exemples d’historiadors, especialment francesos i italians, que en alguns casos situaven el relat de la seva experiència vital en paral·lel a esdeveniments històrics com la Segona Guerra Mundial o les revoltes dels anys seixanta i setanta del segle passat. Significativament, molt més abundants les que se situen en el terreny de les víctimes, directes o per via familiar, que no pas les que havien viscut els esdeveniments des d’unes posicions de poder.

La història de la pròpia família ha estat una estratègia d’èxit, amb obres com la de l’historiador francès Ivan Jablonka (París, 1973) sobre els seus avis assassinats a Auschwitz, autor que va teoritzar la seva aposta reivindicant per a l’historiador un “jo emotiu” a L’histoire est une littérature contemporaine.

I justament amb la referència a la literatura, apareix un altre dels temes de fons: les formes de narració de la història. Jablonka és també qui més ha incidit en aquest debat afirmant que “es pot conjugar el rigor objectiu de l’investigador amb la subjectivitat creadora de l’escriptor”. És aquí on Traverso planteja grans reserves, tot assenyalant que una cosa és la voluntat literària de l’historiador i una altra una “literaturització” que envaeix el relat.

I alhora, en paral·lel amb la literaturització, el risc de substituir la raó per les emocions. En aquest punt, Traverso fa esment també dels escriptors que ficcionen vides particulars a partir de realitats històriques, com ara el cas de Javier Cercas i el seu El monarca de las sombras (2017), advertint que sovint es deriva la conclusió que “la Història és una tragèdia humana i els seus actors són subjectes irreductiblement singulars”, un postulat del qual es deriva, també, que tothom és víctima i ningú culpable.

És evident que som davant d’un llibre força important pel que fa al tema que planteja, erudit pel desplegament d’autors citats i fonamentalment honest, en el qual l’autor no defuig la complexitat de la qüestió ni planteja cap recepta tancada. Ens alerta, però, del perill que aquest jo pugui acabar amb l’explicació col·lectiva. Interpel·la així els historiadors, però també és una reflexió sobre la societat actual. Potser el que en l’escriptura és el jo, en la imatge és el selfie.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >