L’esplèndida galàxia Sisa
TV3 emet un documental sobre “l’home dibuixat”
A la presentació del Sense Ficció del dimarts dedicat a Jaume Sisa, la seva directora, Montse Armengou, va mencionar que l’emissió competia amb un imbatible FC Barcelona-Benfica (0-0) que van seguir 268.000 telespectadors a Catalunya. Els que no vam abandonar la sintonia de TV3 (194.000 televidents) vam fer sort. El documental, dirigit per Joan Celdran i Àngel Leiro, és una producció privada amb participació de TV3 i TVE, en una afortunada col·laboració. Va ser al festival In-Edit d’aquest any.
El programa es titula L’home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa i esberla totes les previsions que puguis fer sobre el gènere biogràfic-documental. D’entrada és una conversa, però no ho sembla. L’interlocutor només apareix fugaçment una vegada per fer una pregunta. El seu paper sembla més el d’incitar les reflexions que Sisa perleja intermitentment. I l’entrevistador no és qualsevol. És un amic seu, Ignasi Duarte, un artista i creador audiovisual que té com un dels seus darrers treballs Conversacions fictícies, una performance on un escriptor és entrevistat en escena amb les mateixes preguntes que formula als personatges de les seves obres. Qui interroga és la literatura i el resultat, una nova ficció. Segurament un bocí d’això hi ha a la conversa amb Sisa. I el títol també parla d’un home dibuixat, en aquest cas pel mateix Sisa. Una altra fórmula per a la recreació. Sisa explica al documental que viu amagat. El seu somni és lluny i ja no té forces per recórrer distàncies enormes. Però amagat no és el mateix que ocult. L’hem vist. L’artista ha viscut darrere infinitat d’esplèndides disfresses i s’ha amagat darrera més d’un heterònim, però a tots, moltes vegades, ens ha emocionat l’obra d’aquest artista (mal) amagat.
A l’inici de la xerrada, admet que els records són una droga deliciosa però l’edat fa que “coses que van passar segurament no eren com jo les recordo”. Luis Buñuel, a la seva autobiografia ja avisa que potser hi ha episodis que explica i no són veritat, però ho explica com els recorda i, per tant, ara són la seva veritat. Com li pot passar a Sisa, a nosaltres. En tot cas, el documental no es basa en els seus records.
El documental ens mostra un Sisa emocionat recordant la mare a qui no li va dir prou que l’estimava; un Sisa malenconiós (“volia ser Bob Dylan i he sigut Jaume Sisa”); un Sisa que pensa en la mort; un Sisa que té por de caure malalt, de la depressió, de que se li’n vagi el cap, “tinc por de moltes coses”. Un Sisa fràgil i, alhora, resistent, que parla amb saviesa galàctica. Com ha escrit Marina Rosell, en un esplèndid article sobre el programa, “en Sisa sap que la vida és breu, i en aquest documental ho aprofita i explica, en primera persona, la història de la seva constel·lació, on ell habita. I des d'allà es projecta cap a nosaltres. I veiem la seva intel·ligència perspicaç, irònica; la seva visió desolada, però vital, del seu present”. No crec que el programa documenti solament una biografia, documenta una bella, complexa, invenció.
