Selecciona Edició
Connecta’t

Extinció d’un peix que era un dolç

Memòria esquiva d’un realista pastís meravella que feien a Ca na Mosca fa dues generacions

El prodigi succeïa alguna vegada a l’any, però hi havia qui tocava mare, potser, un pic en la vida. Apareixia a la taula un dia d’una gran bauxa, era una figura monumental, un fantàstic pastís comunitari, un laboriós i detallista dolç, gran. Era una escultura realista en forma de peix, bella i saborosa.

És història perquè ja no existeix −no s’elabora− la bona nova magna de la rebosteria selecta, senyorial i, excepcionalment, popular. D’ençà fa dues generacions just en resten records −mitificats− de la notícia de celebració visual i llaminera. L’eco és a la memòria d’alguns nins de la segona meitat del segle XX, gent gran de més de 60 anys que va créixer en un poble de Mallorca.

La meravella artesana pastissera era en si mateixa un esdeveniment, protagonista, fruit d’un ofici lent i minuciós per a una cerimònia especial: habitualment el peix era el pastís de la comunió o les noces, també obsequi de privilegi per a les celebracions festives entre la classe local dels notables: metges, banquers, mestres.

El present, regal i ofrena, tenia denominació amb cognom: era ‘el peix’ de Ca na Mosca, obra estel·lar de la ja expastisseria Pomar del carrer Major de Felanitx, l’obrador del qual, forn i botiga segueixen tal qual van ser, tancats, ja clausurada l’activitat, un dia molt llunyà.

Possiblement, en Pomar, germà d’en Pomaret, que establí obrador a Campos i Palma i és famós, va ser l’últim d’un club molt reduït de rebosters que treballaven totes les capes del pastís, pastes, cremes, merengues, confitures i matèries. Ell feia el brodat dolç de les escates fins a la gala oberta, d’un vermell viu, de l’animal en la seva culminació.

Al Forn de Ca na Mosca hi va quedar el record encapsulat, amb instrumental antic, arcaic, a l’aire del portal de la façana rotunda, conventual, amb relleus, angelets i escuts en pedra, torrada pel temps. Només hi falta vida pública i flaires, el càlid ambient olorós del dolç, la farina recent i el pa calent.

Les hereves del pastisser, Margalida i Maria de Lluc Pomar, conserven com un santuari amb exvots aquell lloc i el fil del record, l’èxit, el misteri i els secrets que va treballar i es va emportar el seu antecessor. La recepta i la manera de construir l’artefacte habiten en el silenci emotiu, en la llegenda. Expliquen al poble que en Mosca va atresorar el seu ofici i no va revelar la recepta amb les claus i els elements del peix al seu germà pastisser.

Un secret és la cola que aferra el mite i la fama d’uns certs aliments que fan referència a les veus i els ressons, les enyorances i les evocacions. En una de les estanteries taulell de la sigil·losa exbotiga de la pastisseria es guarda el motlle de fusta en negatiu del peix, un relleu realista tallat a la mida natural que degué servir de referència antiga per a obrar la pasta. Entre els records preservats a Ca na Mosca conserven una planxa amb la forma del peix, se suposa que per a alçar la seva construcció i la preparació de les matèries sòlides, les capes de pasta real, cobertes i dibuixades amb merengues i cremes.

A manera de tresor de caixa forta es guarden els ulls de cristall que s’usaven per a culminar el decorat, gairebé una pintura, un per peix (de costat, era una versió literal). El motlle relleu de fusta i la rèplica dels ulls accentuaven la voluntat de realisme de l’obra, efímera tot i que el pastís podia conservar-se diversos dies −dues setmanes llargues, segons explica la gent gran de la zona.

El peix desaparegut resultava l’apologia de l’ofici, de la mesura, del detall reboster, les porcions del dolç plaer. Damià Terrasa, del forn familiar de s’Alqueria Blanca, allí on va néixer el restaurador d’art Pere Terrasa i el seu altre jo en la faràndula Vivian Caoba, va ser un mosset aprenent durant anys de Ca na Mosca, en l’època dels oficis i mestratges.

En Damià, al seu obrador i al costat del forn de llenya, un dissabte a l’hora del berenar, va narrar detalls emotius sobre la preparació complexa del peix-joia de Felanitx. Ell mirava i va començar netejant les llaunes de confitura de pell de meló que cada any preparaven per a estendre en capa fina en el si de l’animal tan dolç. Aquest és l’únic detall revelat. En una de les fotos velles de l’amo, Joan Xemarri, hi havia la imatge icònica del pastís, als anys 60.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >