Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Les delirants

En el capitalisme terminal, som éssers delirants també nosaltres, però el deliri no és més que l’autoconsciència del maltractament. Si ho fem col·lectivament, acabarem arrencant l’arbre

Un treballador d'Amazon.
Un treballador d'Amazon. picture alliance

Dos mems es repeteixen al meu timeline aquesta tardor: un diu “estic arribant veritablement al meu límit” sobre un fons de flames. L’altre mostra una dona llevant-se del llit. Obscurament, et recorda que avui t’has despertat a quarts de vuit del matí i que demà repetiràs exactament la mateixa operació, i que el conjunt de tot això es diu setmana laboral. La teva existència està conformada, en essència, de setmanes laborals. Als EUA, mitjans i analistes parlen de la Great Ressignation, o la Gran Dimissió: el fenomen creixent pel qual ara mateix hi ha més oferta de feina que demanda. Després de la pandèmia, molts sectors pengen cartells de “Help wanted”. Dan Lyons, escriptor i guionista de la sèrie Silicon Valley (HBO), m’explica, per exemple, que ara mateix hi ha 80.000 vacants per a camioner. “A on han anat a parar 80.000 camioners? Simplement han desaparegut?”, diu Lyons en un intercanvi de missatges directes. La seva teoria, i la de molts altres, és que els treballadors s’han cansat de rebre un salari insuficient i que els tractin malament. Estan dient als ocupadors: “Quan pagueu més, tornarem”. Una sèrie de condicionants socioeconòmics postpandèmia han fet possible allà que moltes persones puguin dimitir. No se sap on va tot això, però Lyons afirma que li sembla un escenari bastant impressionant.

Fa dies, molta gent ironitzava sobre “l’adrenalina positiva” després que una responsable d’una de les cuines fantasma de Barcelona sortís a TV-3 exhibint les condicions d’explotació en què es treballa en els magatzems que et porten la compra a casa en pocs minuts. L’empleada corria entre passadissos en un exercici humiliant de subordinació per completar la seva tasca mentre la cap deia que això no era estrès, sinó adrenalina. El maltracament, l’abús, és exactament això. El portal Bloomberg incitava els nord-americans a intentar ser més “europeus” en un article titulat Els americans necessiten aprendre a viure més com a europeus, però amb el que no compten, potser, és que a aquest costat la fatiga també és crònica.

A Deborah Levy: les autobiografies (Angle Editorial, 2021), un compendi d’assajos autobiogràfics, l’escriptora britànica recorda l’anècdota d’una amiga. Explica que els divendres, després de la jornada, les seves companyes de feina acaben emborratxant-se i vomitant-se sobre els uniformes d’empresa (uniformes patriarcals: talons alts i faldilla). Per a Levy, les treballadores són la versió tardocapitalista de les mènades, les seguidores de Dionís (o “delirants”), amb l’única diferència, ens diu, que aquestes duen banyes i que poden arrencar robustos arbres quan estan borratxes. En el capitalisme terminal, som éssers delirants també nosaltres, però el deliri no és més que l’autoconsciència del maltractament. Si ho fem col·lectivament, acabarem arrencant l’arbre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >