Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Més sobre el cànon

El criteri dels que saben què és la literatura és tècnic i de qualitat estètica i poètica, i s’aparta de fets i modes puntuals

Orlando Figes, el darrer a parlar de l’industrial i el més venut com a criteri de cànon literari.
Orlando Figes, el darrer a parlar de l’industrial i el més venut com a criteri de cànon literari.

Al suplement dominical de la setmana passada d’aquest diari, Orlando Figes manifestava la seva opinió sobre el cànon en uns termes, com és cada dia més freqüent, en què la classe acadèmica quedava menystinguda en favor d’elements com ara allò que més llegeix la gent en un moment determinat, allò que enriqueix els editors o allò que les circumstàncies historicosocials de cada moment determinen com a canònic en matèria de literatura i en altres àmbits.

Figes, amb un gran coneixement de moltes llengües modernes, és autor de dos llibres excepcionals d’història de la cultura, o història de les idees, o literatura comparada, o la suma de tot això: el primer és El baile de Natacha. Una historia cultural rusa (Edhasa, 2006, reed. 2010), en què l’autor, a partir d’un passatge de Guerra i pau, de Tolstoi, repassa el contrast, de vegades la coordinació, entre la cultura popular russa d’aquell temps i la denominada “alta cultura”; el segon ha aparegut fa poc: Los europeos. Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita (Taurus, 2020), un llibre en què l’autor teixeix tot el panorama cultural de l’Europa d’aquells anys repassant els contactes entre Louis Viardot —traductor del Quijote al francès—, la seva dona, Paulina García —de seguida coneguda arreu com Pauline Viardot—, cantant i animadora dels escenaris operístics de tot Europa, i un amant d’aquesta, el molt notable escriptor rus Ivan Turguèniev.

Els dos llibres són de gran categoria: Figes és un dels grans historiadors de la cultura als nostres dies, en el deixant d’autors que el van precedir per la mateixa via, com ara Carl Schorske, estudiós de la Basilea de Burckhardt i de la Viena del canvi de segle XIX a XX. Però Figes, que com a bon historiador i sociòleg de la cultura té molt present allò que, en matèria de gustos literaris, s’esdevé en una societat en un moment determinat de la seva història, es decanta per una idea del cànon literari que sembla, ni més ni menys, l’opòsit d’allò que els grans acadèmics del món sencer han postulat: la superioritat d’una sèrie d’escriptors i la mediocritat d’una altra sèrie. Diu Figes: “No hem d’analitzar el cànon des d’una perspectiva academicocultural. No té sentit. Cal tenir en compte les obres que funcionaven com a negoci” (!?).

És veritat que molts autors mediocres poden haver fruït d’un gran prestigi, en algun moment de la història d’un país, a causa de circumstàncies que han passat per alt els acadèmics —és el cas de Longfellow al món anglòfon, o de Paul de Koch a França, per exemple, tots dos molt més llegits al seu moment que els grans autors de mitjan segle XIX als dos països. Aquest fet, tanmateix, no invalida les llistes, més o menys extenses, que els professionals de la literatura han dissenyat en moments molt varis de la història, en especial a partir de l’inici del segle XIX, quan un reguitzell d’autors, en especial anglesos, alemanys i francesos, a causa de la seva gran repercussió en l’àmbit de la lectura, van començar a figurar en la llista dels must (imprescindibles) de la literatura: Hugo, Keats, Chateaubriand, Shelley, Byron, Goethe, etcètera.

Les llistes que uns quants acadèmics han elaborat recentment —perquè, per exemple, els parnassos del Renaixement i del Barroc ja significaven això mateix—, com Robert Hutchins (The Great Books of the Western World), Lionel Trilling, Joseph Brodsky, el Club del Llibre Norueg, la col·lecció francesa de La Pléiade, o Harold Bloom al llibre The Western Canon, no són cap ximpleria, que és el que avui pensen els col·lectius que no han donat prou noms gloriosos a la història literària, per raons molt analitzables.

Pot haver-hi exageracions i omissions, però el criteri dels que saben què és la literatura —perquè ho han llegit tot, el bo, el no tan bo i el dolent— és, habitualment, un criteri de qualitat estètica i poètica, és a dir, un criteri tècnic que, deixant a banda circumstàncies històriques determinades, o modes i aficions esporàdiques de la classe lectora, preua obres que han sobreviscut a estats i nacions, opinions acadèmiques o no, i gustos o vindicacions de determinats col·lectius. Com pensava Italo Calvino, la cosa és molt senzilla: el cànon sempre es podrà definir sense ferir la sensibilitat de ningú quan un llibre hagi aconseguit superar justament les modes i les circumstàncies, i hagi emanat una lliçó immarcescible i continuada en el temps, a banda les llistes dels “més venuts”. Durant quants segles seran llegits i admirats els best-sellers d’avui?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >