Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA CRÍTICA i

Cops estètics del destí

Els edificis de Gustavo Gili i La Virreina, ‘agermanats’ per l’ICUB, es ‘retiren’ del carrer per ser observats

Els edificis de La Virreina (a dalt) i de l’editorial Gustavo Gili, a Barcelona.
Els edificis de La Virreina (a dalt) i de l’editorial Gustavo Gili, a Barcelona.

La compra de l’edifici de l’editorial Gustavo Gili per l’Ajuntament de Barcelona sembla haver satisfet a tothom. No és estrany, ja que edificis de la qualitat d’aquest ja no se’n troben gaires, i més en saber que el seu destí serà la seu de l’Institut Municipal d'Educació (IMEB) i de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), avui al Palau de la Virreina, a La Rambla.

L’edifici de l’editorial Gustavo Gili, construït al final dels cinquanta a l’Eixample, és un exemple d’un pati d’illa productiu, resolt amb una arquitectura esplèndida, poc freqüent en aquests tipus d’instal·lacions. La notícia hauria pogut ser rodona si l’ocupació fos més ràpida: instal·lar-s’hi, sense més. Però el nou ús farà necessari intervenir per fer que els espais de la planta de l’antic magatzem de l’editorial siguin confortablement habitables.

La lliçó que dona la decisió del trasllat dels dos ens a aquest edifici i el seu canvi d’ús (i esperem que durin en el seu nou emplaçament) és que els edificis estan fets per durar molts anys, “tenen vida pròpia”, com va expressar Gustau Gili Galfetti, besnet del fundador de l’editorial a l’acte que va donar a conèixer la compra. Una vida llarga, que deixa en segon terme les autories i que sobreviu a projectistes i constructors i també als usos per als qual van ser bastits. N’hi ha prou amb pensar en la qüestió del funcionalisme associat a l’arquitectura moderna per adonar-se que amb casos com aquest necessita una revisió en profunditat.

Però més enllà d’aquestes consideracions i de les lliçons que ofereix la reutilització de l’arquitectura, la notícia emparenta per un cop del destí dos edificis que d’altra manera no hauríem associat mai: La Virreina i l’editorial Gustavo Gili. Un, un palau del XVIII, que ja ha tingut diverses vides, i un altre, un edifici industrial, de mitjans del XX, que comença ara a viure emancipat de la utilitat per a la qual va ser concebut.

Podem pensar en els edificis seguint el dictat dels qui els classifiquen per estils, com ara barroc o racionalista, tal com s’ha pogut llegir que han batejat l’edifici de l’editorial. Però comparar-los, tot tractant de cercar temes comuns i equivalències entre ells, ajuda a establir raons arquitectòniques més enllà de la tranquil·litzadora filiació a un estil. Són qüestions lligades a la intuïció més que a la raó, com ara el fet de tractar-se de dos edificis amb dues façanes amb vocació frontal. Façanes planes, però amb relleu, cada una del seu temps; una amb pilastres, cornises, mènsules, balustres i decoracions florals, i l’altra, amb el ritme pautat de llum i ombra del gran para-sol de peces armades in situ, que en veure-les conjuntament, la més antiga sembla vagament contemporània, i la moderna, la interpretació d’un tema clàssic.

La seva frontalitat està lligada al fet que les dues estan reculades dels carrers que els donen legitimitat postal: una, molt més profunda que l’altra (l’editorial), però les dues es retiren del carrer per ser observades amb certa distància. Les façanes, a més, semblen cercar equivalències en la forma d’accedir i travessar els dos edificis o en els lluernaris i patis de tots dos. Veure’n un en veure l’altre.

Adam Zagajewsky, a l’assaig Dos ciudades, reflexiona sobre el trasllat de la població sencera de Lvov a Gliwice per un ajust de fronteres a Polònia en acabar la Segona Guerra Mundial. Els més grans, explica Zagajewsky, seguien veient els carrers i les cases de Lvov, malgrat que fossin a Gliwice. Les persones seran l’ànima d’aquest canvi.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >