Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

Teoria del desastre

El neguit en pandèmia i l’asfíxia de la por al diferent marquen els relats de Joan Jordi Miralles

Una mascareta entre fulles.
Una mascareta entre fulles. reuters

Flannery O’Connor recordava que els estudiosos medievals tenien tres maneres d’enfrontar-se a l’exegesi bíblica: l’al·legòrica —els relats i les figures bíbliques eren la representació d’unes idees abstractes—, la tropològica —s’estudiaven els ensenyaments morals— i l’analògica, en què els textos bíblics es contemplaven segons la relació que tenien amb la vida divina i amb la forma dels humans de participar-hi: l’escriptora catòlica nord-americana creia que aquesta actitud era la que corresponia als artistes, ja que els permetia encarar-se al misteri de la vida eixamplant l’escenari humà.

Teoria del desastre

MARGINÀLIA

Joan Jordi Miralles

Males Herbes

69 pàgines

16,50 euros

Aquell és també el camí emprès per Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) en els tres relats reunits a Marginàlia per establir una mena de teoria del desastre, per narrar la qualitat redemptora del sofriment humà i la presència imprevista de la gràcia, per examinar el grotesc de la devastació i l’expiació, però no entès com una burla o una degradació del real, sinó vist com una inesperada via d’accés al verdader.

Així, a ‘Jardins’ se segueixen les peripècies d’un home vidu i pare de dues nenes en plena pandèmia, i el lector se sent tan exhaust, desemparat i derrotat com ell pel neguit, l’asfíxia i la desorientació que l’aclaparen. Són tres sensacions que potser encara augmenten més a ‘Reconquesta’, un relat sobre com la rutina i la mesquinesa de les relacions familiars pot desembocar en el racisme, i que fa recordar Els nens feliços, obra teatral del mateix Miralles on un ancià era apallissat en un carreró i, sense tenir-ne cap prova, assegurava que els responsables eren uns moros. En el relat que dona títol al llibre —l’aventura nocturna d’un jubilat que entreté el seu tedi espiant els jocs sexuals d’uns amants en un bosc de la rodalia del poble—, aquestes sensacions es fan insuportables, i en tancar Marginàlia el lector necessita glopades i glopades d’aire fresc.

A Marginàlia, Miralles evita opinar sobre res, s’estalvia la construcció de cap figura al·legòrica i omple els tres relats de símbols, uns símbols sense manera possible de saber què signifiquen (com tots els de debò), però que fan créixer les històries en les direccions més imprevistes, com si inauguressin una relació amb el desconegut: els tres relats parteixen d’una situació comprensible i del tot quotidiana —el neguit en un temps de pandèmia, l’asfíxia de la por a l’altre diferent, la desorientació que ocasiona el tedi—, però l’art de Miralles consisteix a introduir-hi de sobte alguna cosa semblant a una fractura, una esquerda per on s’escolen els indicis certs que fins aleshores el lector creia posseir sobre els personatges, com si alguna cosa que tingués a veure amb la desgràcia els desequilibrés la seva situació.

Però la desgràcia, per a Miralles, no és mai un fi en si mateix, sinó un camí, una ascesi, l’obertura a un sentit més fondo, com si la funció de la desgràcia fos disminuir la sensibilitat i augmentar la mirada sobre les coses del voltant, com si la funció fos copejar els personatges amb una il·luminació, encara que no siguin del tot conscients de la gràcia que acaben de rebre, encara que no s’adonin que la seva vida, de sobte, ha canviat i es mouen amb la càrrega invisible d’un nou coneixement.

Gràcies a la seva lacònica habilitat narrativa, és només el lector qui capta la transcendència del que acaba de passar-los: de cop i volta, sense saber-ho, els protagonistes de Marginàlia, semblants a sants perversos, a predicadors extasiats o a mentiders innocents, han entrat en contacte amb la compassió o la misericòrdia, com si participessin en una carrera cap a la perdició, i, justament per això, tinguessin l’oportunitat de salvar-se. El desastre, segons Miralles, desequilibra les coses, però és també una experiència que situa tothom més enllà de la realitat quotidiana i més enllà del coneixement convencional, en la percepció del món i de la vida com un misteri.

S’ha de llegir Marginàlia pel poderós sentit dramàtic de Miralles, perquè qualsevol concessió al sentimentalisme hi és absent, per la dimensió simbòlica que s’atorga a unes situacions i uns escenaris pouats en la més absoluta banalitat dels dies de cada dia, perquè la irresistible i passiva excentricitat de cada història, en comptes de buscar la representació gratuïta de l’horror, s’encamina a fer real a través de l’escriptura el misteri de la fosca deformitat dels cors humans.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >