Selecciona Edició
Connecta’t

Ni visionari ni sant: Gaudí, un arquitecte amb els peus a terra

Una gran exposició al MNAC acaba amb els tòpics sobre la vida i l’obra d’un dels arquitectes espanyols més reconeguts internacionalment

Guixos de l'obrador de la Sagrada Familia amb els quals Gaudí creava les seves estructures. rn
Guixos de l'obrador de la Sagrada Familia amb els quals Gaudí creava les seves estructures. EL PAÍS

El 10 de juny de 1926, quinze dies abans de fer 74 anys i tres després de ser atropellat per un tramvia, Antoni Gaudí (1852-1926) va ser enterrat enmig del clam de milers de barcelonins que van acompanyar la carrossa fúnebre fins a la Sagrada Família, la seva última obra. El multitudinari comiat, en què no hi van faltar les floristes de la Rambla llançant flors, dista molt de la imatge de persona solitària, fugissera, incompresa i distant que s’associa a Gaudí. Al cap de poques setmanes es va editar un llibre amb les necrològiques escrites aquells dies. I en aquesta primera monografia se’l qualificava de místic, sant, visionari i, fins i tot “arquitecte de Déu”, per haver dedicat els últims quinze anys de la seva vida a construir el temple expiatori on va ser enterrat; uns adjectius que s’han repetit fins avui i que han creat un personatge mític i místic que s’ha acabat imposant al complex arquitecte que en realitat va ser Gaudí, creador, això sí, d’una obra única.

Juan José Lahuerta, un dels millors especialistes en l’arquitecte, director des del 2016 de la càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, fa anys que lluita per recuperar Gaudí dels tòpics que l’han envoltat i acabar amb la imatge simplista d’un geni a qui tot li ha vingut donat, sense que res ni ningú l’influïssin. Lahuerta és el comissari de l’exposició Gaudí, que obre les portes aquest divendres al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona amb la idea de “mostrar l’altra cara de Gaudí i desposseir-lo de la imatge d’icona turística, comercial i digerible en què s’ha convertit”. La mostra, que aplega 650 objectes arquitectònics, disseny i mobiliari, obres d’art, documents i fotografies, compta amb préstecs de 74 centres i estarà oberta fins al març del 2022. Després viatjarà, reduïda, al Museu d’Orsay de París, la ciutat on l’arquitecte ja va exposar les seves obres el 1910.

Rebedor de Gaudí per a La Pedrera, que es pot veure al MNAC.
Rebedor de Gaudí per a La Pedrera, que es pot veure al MNAC. EL PAÍS

“Gaudí no era un geni aïllat, desconegut i fora del seu temps que bona part de la bibliografia ha donat a entendre. Ho demostra el fet que l’alta burgesia i l’Església no van parar d’encarregar-li obres i que la construcció dels seus edificis va ser seguida amb passió a la premsa, i milers de postals els difonien com la imatge de Barcelona en creixement. Gaudí era una persona popular i complexa, que va captar com ningú les necessitats de la societat en què va viure, en un moment de canvi radical”, defensa Lahuerta.

Per l’expert, “la superioritat dels seus edificis prové de la capacitat de Gaudí de crear les imatges més fortes; una cosa que ha fet que perdurin en el temps”. Les seves obres s’han convertit en una de les imatges més potents de Barcelona capaces d’arrossegar, pandèmia a part, milions de persones cada any i generar abundants beneficis als seus gestors i amos.

L’exposició mostra com Gaudí no va ser un il·luminat de ciència infusa, sinó un arquitecte format a l’Escola de Arquitectura de Barcelona que va acabar el 1878 disposat a satisfer les demandes en una ciutat en construcció; una nova Barcelona amb grans desequilibris on la burgesia competirà a mostrar la seva riquesa, mentre se succeïen els episodis violents fruit de la lluita de classes i que acabaven, com la bomba que va explotar al Liceu i va matar 20 persones el 1893, amb un centenar de morts i 80 edificis religiosos incendiats durant la Setmana Tràgica de 1909.

Tapís fet per Gaudí i Jujol pels Josc Florals del 1907, que no s'havia tornat a veure.
Tapís fet per Gaudí i Jujol pels Josc Florals del 1907, que no s'havia tornat a veure. EL PAÍS

“Gaudí no era només el fill d’un calderer de Reus o Riudoms, això no importa, sinó un intel·lectual format en una universitat on tenia a l’abast llibres i catàlegs amb les últimes tendències i les obres d’arquitectes i dissenyadors com Adolphe-Victor Geoffroy-Dechaume, Eugène Viollet-le-Duc, Thomas Jeckyll, Hector Guimard i William Morris dels quals es va inspirar”, apunta Lahuerta.

L’exposició mostra els seus primers treballs portats a terme a les ordres d’arquitectes com Josep Fontserè al parc de la Ciutadella; de F. de Paula del Villa, a Montserrat; la seva primera obra per a la cooperativa Obrera Mataronina de Mataró i els objectes de mobiliari urbà que va crear, com ara suports d’anuncis, quioscos de premsa, fanals, botigues i vitrines comercials, “necessaris per a la ciutat en creixement”, explica Lahuerta.

També mostra com dels primers encàrrecs arquitectònics importants, la Casa Vicens i els pavellons Güell de Pedralbes, en els quals ja mostra la seva capacitat en l’ús de nous materials i tècniques, va passar als projectes portats a terme per al seu gran mecenes Eusebi Güell (el Palau Güell, el parc Güell i la cripta de la Colònia Güell), amb qui Gaudí va donar curs a la seva creativitat.

Tocador per al Palau Güell fet per Antoni Gaudí, entre 1886 i 1889, a mans de la família Güell.
Tocador per al Palau Güell fet per Antoni Gaudí, entre 1886 i 1889, a mans de la família Güell.

A partir de 1900, les façanes de la nova Barcelona es van convertir en l’aparador perquè la burgesia mostrés el seu poder. I els arquitectes van trobar la llibertat per dissenyar “quadres d’una exposició independents els uns dels altres”, explica Lahuerta. Gaudí fa tres d’aquestes cases, les seves façanes i el mobiliari interior: la Casa Calvet (l’única que continua sent un habitatge), la Casa Batlló i la Casa Milà (la Pedrera).

Tots aquests treballs estan representats en l’enciclopèdica exposició que ha muntat Lahuerta en 2.500 metres quadrats del MNAC, amb un cost, segons va explicar el director del MNAC, Pepe Serra, de 940.000 euros. “És una exposició de tesi; però amb peces meravelloses per divertir-se”, aclareix el comissari. I una oportunitat única per veure-les. Com la dotzena de bonics dibuixos creats per l’universitari Gaudí; els dos mobles excepcionals creats per al Palau Güell: una chaise longue i un tocador (digne d’una pel·lícula de Disney), que la família Güell conserva i no presta mai.

També el gegantí rebedor de fusta de la Casa Milà, inèdit, ja que fins que es va desmuntar i es va dispersar als anys seixanta només l’havien vist els amos de la casa; una columna de basalt no utilitzada a la Colònia Güell i les enormes fotografies que es van utilitzar en l’exposició de París de 1910 i que mai més no s’han vist. Per primera vegada des de 1907 s’exposa un dels tres tapissos que Gaudí i Josep Maria Jujol van pintar per als Jocs Florals d’aquell any i que després es van plegar fins que s’han restaurat. Impressiona la sala on s’han instal·lat gran part dels guixos de l’obrador de la Sagrada Família (destruït en un incendi durant la Guerra Civil) amb els quals Gaudí va donar forma a la seva arquitectura i va crear figures a partir de motllos d’animals, plantes i persones vives i mortes; uns treballs que Lahuerta ha posat en diàleg amb els d’Auguste Rodin per a la seva Porta de l’infern realitzats des de 1890.

Retrat de Gaudí, 1878 i caricatura del seu mecenes, Eusebi Güell, del 1889, que es poden veure al MNAC.
Retrat de Gaudí, 1878 i caricatura del seu mecenes, Eusebi Güell, del 1889, que es poden veure al MNAC. MUSEU DE REUS / MNAC

En una d’aquestes figures de la Façana del Naixement, Gaudí va crear un dimoni que entrega a un anarquista una bomba Orsini com la que va matar 20 burgesos al Liceu. “No s’ha d’oblidar que la Sagrada Família és un temple expiatori de la violència de la lluita de classes que vivia Barcelona; un altre exemple de com d’implicat va estar Gaudí amb la realitat que li va tocar viure”, conclou Lahuerta.

Gaudí. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Palau Nacional. Parc de Montjuïc, Barcelona. Del 19 de novembre al 6 de març. 14 euros www.museunacional.cat

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ