Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | ISAKI LACUESTA

“Cinema i poesia (i premsa) van ocupar un espai central i ara són a la perifèria”

El cineasta gironí va filmar l’any passat l’homenatge al primer Festival de Poesia Catalana celebrat al Price el 1970, que ha presentat sota el títol ‘Gosar poder’

Isaki Lacuesta al "museu" on guarda la seva col·lecció de fotos antigues... al lavabo de casa seva.
Isaki Lacuesta al "museu" on guarda la seva col·lecció de fotos antigues... al lavabo de casa seva.

El 5 d’octubre de l’any passat, Isaki Lacuesta (Girona, 46 anys) va ser testimoni del recital que es va fer al teatre de la Biblioteca de Catalunya per celebrar el 50è aniversari del Primer Festival de Poesia Popular, que va omplir el desaparegut Teatre Price de Barcelona el 25 de gener de 1970, en homenatge als presos polítics del franquisme. Pere Portabella va filmar bona part d’aquell acte dels últims anys del franquisme i ara Lacuesta, autor de títols com La leyenda del tiempo i Entre dos aguas, La propera pell, ha documentat el de mig segle després a Gosar poder, que es va estrenar el passat dia 12 a la Filmoteca de Catalunya i el 17 es va poder veure als cinemes Truffaut de Girona, dins del festival Temporada Alta.

Pregunta: Com va sorgir la idea de documentar la trobada del teatre de la Biblioteca de Catalunya?

Resposta: Ona Balló i Carles Jorres, de finals dels noranta, i Manel Guerrero, dels seixanta, es van ajuntar per organitzar aquest recital i em van proposar filmar-lo. De rebot, vaig suggerir al Carles i a l’Ona que ells fessin un documental explicant l’acte de 1970 des de la seva perspectiva generacional. Les peces noves es projecten després del film de Portabella. Gosar poder, en 16 mm, recull íntegrament el recital, amb paisatges sonors i molts moments sense imatge, buits, que conviden l’espectador a pensar perquè reforcen la concentració en la paraula.

P. Tot un homenatge a Gabriel Ferrater.

R. Per amor a Ferrater i perquè les úniques imatges seves recitant són les del Price. Cinema i poesia s’assemblen molt, perquè en una època van ocupar un espai central i ara són a la perifèria, una posició —la mateixa, per cert, que ocupa la premsa: el centre ara són les xarxes i els cercadors, l’esport i els videojocs— que en realitat té més avantatges que inconvenients.

P. En quin sentit?

R. Fa uns quants segles, es feien servir la poesia i la cançó com a mitjans d’entreteniment i d’informació. Després, aquestes funcions les van ocupar la novel·la i la premsa escrita, i al segle passat s’hi van afegir el cinema, la ràdio i la televisió. Tots aquests mitjans perduraran, segur, però és evident que ara mateix no són el primer recurs de la societat. El millor seria aprofitar-ho: deixem les xarxes i les plataformes perquè els poders hi juguin a mentir, i recuperem un cinema i una premsa més lliures i vertaders que mai.

P. El seu cinema té molta poesia...

R. El cinema és molt amfibi, pot ser poesia, prosa, cançó, diari... La gràcia és que ja va néixer com un art transformista i escàpol, meitat Frankenstein meitat Houdini.

Segur que els assistents al recital no esperaven 23 anys de corrupció pujolista ni la restauració borbònica, que, amb la tonteria, ja està durant més que el franquisme

P. El 1970 la poesia, doncs, tenia un paper molt més rellevant que ara?

R. Tothom sap que els catalans importants de debò no són els polítics que monopolitzen l’espai públic, sinó Pau Riba, Perejaume, Blanca Llum, Casasses, Albert Pla, Dolors Miquel... En aquell recital, la poesia era una coartada per a l’acció política, però vist ara, amb perspectiva, queda clar que el gran èxit va ser el llegat poètic i no el polític. Segur que els assistents al recital no esperaven 23 anys de corrupció pujolista ni la restauració borbònica, que, amb la tonteria, ja està durant més que el franquisme. Com rellegiria Joan Brossa ara el seu poema sobre els Mossos d’Esquadra després de veure els de Felip Puig i Artur Mas buidant els ulls dels joves a la plaça Catalunya?

P. L’acte original era gairebé clandestí... alt voltatge. Li hauria agradat ser-hi?

R. Una de les coses més fascinants que ens va explicar Portabella és que la clandestinitat “calia posar-la en escena”; de fet, les càmeres i els micròfons no eren ocults, com imaginem ara, sinó que es veien, fins i tot a l’escenari. Portabella va convidar estudiants de cinema amb zooms i càmeres tremoloses perquè la imatge semblés més clandestina. Això cal explicar-ho bé, perquè el matís sempre és més interessant i perillós que les consignes: l’acte no era clandestí, sinó anunciat a la premsa i “tolerat pel règim”, que buscava donar una imatge més permissiva. Això era molt trampós, clar, perquè jugaven amb foc: l’acte estava ple de grisos, i la tolerància podia acabar en qualsevol moment, amb tots els presents a la garjola o l’exili, com bé sabia Pere Quart. I hi havia pena de mort. Els organitzadors van tibar la corda al límit i en van sortir prou ben parats, amb una multa de 10.000 pessetes que es va pagar amb part de la recaptació de les entrades. Però, per pura simetria, de la mateixa manera que la dictadura volia fingir que era tolerant, Portabella sabia que la pel·lícula funciona millor fent creure que el recital era il·legal, i per això va crear un estil de clandestinitat.

Tothom sap que els catalans importants de debò no són els polítics que monopolitzen l’espai públic, sinó Pau Riba, Perejaume, Blanca Llum, Casasses, Albert Pla, Dolors Miquel...

P. Hi havia poetes consagrats i noves veus. Igual que el del 2020, no?

R., de fet teníem la premissa de copçar aquesta polifonia, incloent al muntatge tots els poetes presents. Aquesta és una de les diferències amb el film de 1970, que resumia el recital en 20 minuts. Portabella tenia una missió política i ens explicava que “ningú s’empassaria una hora de poetes recitant”: va prescindir dels poemes de Leveroni, de Vinyoli (que va ser xiulat), de Palau i Fabre i d'altres. És curiós, perquè les seves millors pel·lícules (inclosa aquesta) demostren el contrari, que sí que hi ha públic per a la poesia. Però la política els semblava incompatible amb el desig. En tot cas, el 1970 van considerar que resumir l'acte potenciava la difusió de la peça, i té lògica. Ara no hem volgut fingir un discurs unitari, que seria fals, sinó mostrar poetes que pensen diferent entre ells; alguns, fins i tot, es detesten. I això és bonic, perquè una de les funcions de l’art és transmetre’ns idees oposades a les nostres. Ara que fan tertúlies del cor polítiques a les teles, m'agrada capgirar la idea original i fer servir la política com a coartada per donar espai als poetes. Apostar per la poesia és una forma de no renunciar a res: la poesia pot actuar políticament sobre la societat, però no al revés; la política mai no actua poèticament sobre nosaltres. De fet, si als setanta van apostar per la política i va triomfar la poesia, qui sap si ara, per un rebot situacionista impossible, potser apostant per la poesia també ens vagi millor amb la política. Veient com va la politització de la justícia, seria de justícia poètica...

Una de les funcions de l’art és transmetre’ns idees oposades a les nostres

P. El que no hi havia el 1970 va ser paritat. En això hem millorat?

R. El 1995 va celebrar-se un recital recordatori del Price i Maria Mercè Marçal va participar-hi amb un epigrama lamentant l’absència femenina: “XY XY XY XY XX. Continueu la sèrie encetada. És l’esquelet: poseu-hi l’arracada”. El nou recital duia arracades XX i XY, però cal seguir intentant millorar per moltes bandes.

P. Se sent hereu de Pere Portabella?

R. Home, m'aniria fenomenal! Però millor que ens duri per molts anys.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >