Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES ANÀLISI i

Alegria al Camp Nou

Xavi i Alves canvien l’humor del Barça abans de rebre l’Espanyol

Xavi i Dani Alves, al 2015.
Xavi i Dani Alves, al 2015.

Si el futbol és un estat d’ànim, com diu Valdano, el Barça intenta ser un equip optimista des que ha arribat Xavi. Ja va passar al club quan Laporta va ser escollit president. L’eufòria es va acabar quan no es va poder mantenir Messi i més endavant es va prescindir de Koeman, víctima d’una frase no gaire engrescadora precisament: “És el que hi ha”. Va venir a dir que les aspiracions havien d’estar en consonància amb el discret nivell d’una plantilla empobrida després de l’adeu també de Griezmann. Xavi, de moment, només ha dit que no es pot empatar ni perdre, i ja n’hi ha hagut prou perquè el barcelonisme hagi recuperat la fe i ara esperi amb delit el seu debut al derbi contra l’Espanyol.

Hi ha encara molts lesionats, només es pot comptar amb tres davanters i l’únic reforç que ha arribat té 38 anys, i a més encara no pot jugar: Dani Alves. No hi fa res, perquè la tornada del brasiler, avalada per l’entrenador, ha estat especialment celebrada per la seva contagiosa felicitat. L’efecte Alves, sumat a l’efecte Xavi, fan un efecte doble al Barça. Els mateixos jugadors que fa quatre dies s’havien d’amagar de la ira d’alguns aficionats que els esperaven a la sortida de l’estadi, ara es deixen veure contents i accepten haver d’esmorzar i dinar a la ciutat esportiva, arribar més d’hora als entrenaments, entrenar-se el mateix dia del partit i ser més professionals, a dins i fora del camp.

Xavi sembla que sap manar sense haver d’aixecar la veu, té el respecte dels joves i dels veterans del vestidor, i fins i tot Laporta ja se’l mira amb bons ulls després que fa un temps tingués dubtes de si estava preparat per portar el Barça. Hi ha un ampli consens a favor del nou entrenador i, d’altra banda, no se senten retrets contra la decisió del president. Les expectatives han millorat molt al voltant de la figura de Xavi, a l’espera de veure si es concreten a la gespa del Camp Nou. Ja ho escrivia l’admirat Sergi Pàmies aquest dilluns a La Vanguardia en referència als culers, que són “capaços d’estar amargats en temps d’opulència i de ser estranyament fidels i generosos” en períodes de vaques flaques.

Al bon ambient també hi han ajudat els gols de Memphis amb el combinat dels Països Baixos i l’actuació de Gavi amb la selecció que porta Luis Enrique. Gavi té pinta que serà un gran jugador de futbol perquè sap competir molt bé i només fa falta que tingui un entrenador que l’orienti especialment en atac. I és aquí on s’espera molt de Xavi. La prioritat ha de ser fer un equip de futbol que engresqui la gent, que l’aficionat blau-grana s’hi sent-hi identificat i digui: “És això, el que volíem; no se’ns ha oblidat pas”. Es tracta ni més ni menys de tornar-ho a fer, talment com va dir també Laporta. Ha tornat el president, ha tornat Xavi i ha tornat Alves, un futbolista que “no te l’acabes mai”, com diu Guardiola.

Alves va ser cabdal en aquell equip que va conquerir el món i, com tants dels seus companys, no se li ha trobat substitut cinc anys després que deixés el Camp Nou. El forat que hi ha hagut al lateral dret expressa tant la qualitat del brasiler, únic físicament i qualitativa, com la mala política de fitxatges del Barça d’ençà que la junta de Bartomeu va creure que, per fer un equip, simplement es tractava de canviar les peces que s’anaven fent velles, com un futbolí, una greu errada perquè no es té en compte el sentit col·lectiu del joc ni la capacitat de determinats jugadors per influir i canviar la manera de fer, sempre molt particular en el cas del Barcelona.

Tornar vol dir acceptar també que l’inici de Cruyff, Rijkaard i Luis Enrique va ser complicat; a tots els va costar endreçar el vestidor per poder competir bé després i ser ambiciós, sempre a partir de la pressió. La gran diferència que hi ha respecte d’aleshores és que la plantilla no té tant de talent, ni de bon tros, i que la gent blaugrana —per posar un exemple— s’haurà de conformar de moment amb el somriure d’Alves en lloc del de Ronaldinho. Cal no oblidar, en qualsevol cas, el que va dir Cruyff, l’origen de tot plegat, quan un fitxatge com el de Kodro no va sortir bé: “El problema és que era un jugador trist pels problemes que hi havia al seu país”. Tornen l’excitació i l’alegria, ha canviat l’humor al Camp Nou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ