Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

El ‘grand tour’ de Jordi Esteva

“La pèrdua d’interès i la manca d’il·lusió és allò que ens envelleix”, diu sàviament ‘El impulso nómada’

Jordi Esteva (segon per la dreta), amb els seus amics de l’oasi egipci de Bahariya Assem Sharaf, Am Anwar i Beda Taousila, el 1983.
Jordi Esteva (segon per la dreta), amb els seus amics de l’oasi egipci de Bahariya Assem Sharaf, Am Anwar i Beda Taousila, el 1983.

L’anomenat Grand Tour era el viatge que els fills de les famílies acomodades d’Europa —en especial les d’Anglaterra— feien arreu del continent als segles XVII i XVIII, amb parada obligada a França i a Itàlia —països tan alliçonadors pel que fa a l’art i a les lletres— per completar la seva formació abans d’entrar en la vida professional i adulta. Goethe, Smollet o el fill de Lord Chesterfield, entre centenars de fills de l’aristocràcia, van dur a terme aquesta mena d’excursions. En molts casos, els viatges redundaven en la publicació de notícies de països que els anglesos no coneixien, i, per escreix, animaven més joves a fer el tour, per moda, per curiositat i molt sovint per esbravar-se sexualment. Només les notícies de Winckelmann sobre l’art grec i romà van moure molts il·lustrats i romàntics a traslladar-se als països banyats per la Mediterrània; i els poetes anglesos (Byron, Shelley, Keats) van arribar a considerar Roma la seva segona pàtria.

Jordi Esteva acaba de publicar un lllibre, El impulso nómada (Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2021), en què el grand tour dels seus predecessors es converteix en una altra cosa. Primer va viatjar a Katmandú mogut per la propaganda sorgida arran dels moviments juvenils inconformistes dels anys 1960, com qui fa un viatge iniciàtic —l’autor fa servir el tòpic de Freud, “matar el pare”—, amb la motxilla plena de llibres de Wilhelm Reich, dels poetes americans Burroughs i Allen Ginsberg, d’Alan Watts i, com no podia ser d’altra manera, de Hermann Hesse, autor de llibres de culte per a aquella generació que va rebutjar els patrons de conducta i els valors morals dels seus pares i que, de cop i volta, va trobar-se empesa a buscar-ne de nous.

Però no sembla que Esteva trobés el paradís a l’Índia, per molt de drogatge, a bon preu, que oferís aquell país. Va ser un viatge ritual, conduint el nostre viatger un Land Rover que al final va morir a causa d’un itinerari massa treballós. El fet és que a l’aventurer l’esperaven viatges amb més substància, bàsicament al nord d’Àfrica, Egipte com a destí que hauria donat sentit a tota la seva vida si s’hi hagués pogut quedar, com desitjava.

Sembla que tot va començar quan era petit i mirava revistes i llibres sobre països exòtics que van excitar la seva curiositat i la seva imaginació. I el “noi de casa bona”, com diu l’autor, va començar, encara molt jove, el viatge esmentat i després tots els altres —entre ells un viatge a l’illa de Socotra sobre el que va escriure un altre llibre de gran categoria—, presidits per un caràcter diferent: el del viatger que es disposa a descobrir i entendre una altra civilització, l’àrab, i rebutja fer-se una foto davant un monument que impressiona, però no instrueix. Un paràgraf del llibre en dona notícia: “En aquell viatge [en aquest cas, a Líbia] vaig descobrir que m’interessava més la gent que les belleses naturals o les ruïnes històriques ... Volia aprendre per mi mateix ... Vaig aprendre més coses de la vida en uns quants mesos en aquell lloc que en anys d’universitat”.

Com que els vagareigs narrats per Esteva corresponen quasi tots als seus anys joves, no podia faltar en aquest llibre enlluernador la “formació sexual” del viatger, que, com ja hem dit, solia acompanyar els grands tours de segles enrere. L’autor coneix Miquel, que sembla un primer amor ravatat; després narra dues o tres aventures amoroses més, entre elles la d’un soldat que s’enamora d’ell, però que, de passada, li roba tot el que pot. Tot explicat amb un decòrum sobri i elegant.

I ell mateix, en unes pàgines molt brillants del llibre —unes altres de gran categoria remeten a la complicada relació amb el seu pare—, s’esplaia parlant de la confusió que sempre hi haurà entre l’art de la memòria i la narració d’una història, per no dir entre la Història i la vida de cadascú: tot plegat animat per una curiositat insaciable i un respecte absolut per la diferència entre les cultures, les llengües i les religions d’arreu.

El lector aprendrà, en aquest llibre, una lliçó molt oblidada a hores d’ara, quan tot passa molt de pressa i la gent només s’ennova, en viatjar, del que té menys importància: “Llavors no era conscient que és la curiositat allò que et fa sentir viu. Ignorava que la pèrdua d’interès i la manca d’il·lusió és allò que ens envelleix”. Per desgràcia, camí de Calcuta, Baudelaire no va passar de l’illa Maurici; Jordi Esteva, mogut pel mateix anhel, va arribar a l’Índia, va viure anys al Caire, i va continuar viatjant i escrivint fins al dia d’avui. No envellirà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >