Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Blanc i negre

En un festival de poesia de Montenegro va marxar la llum i, com que era habitual, la cerimònia va seguir a les fosques com si res

Una imatge de Montenegro.
Una imatge de Montenegro. GETTY

Ara que s’especula tant amb la idea d’una gran apagada elèctrica a Europa, he recordat una simpàtica anècdota que vaig viure al nord-est de Montenegro el 2012: érem a l’acte central d’un entranyable festival de poesia, al Centre de Cultura de Bijelo Polje, fent un recital amb un grapat de poetes d’arreu del món, amb el teatre ple, la televisió regional gravant-ho i les autoritats locals a primera fila, quan, de sobte, va marxar la llum. Com que es veu que era un fenomen habitual, el públic no es va sobresaltar i la cerimònia va seguir a les fosques, com si res, ajudada pels potents focus autònoms que duien les càmeres de televisió, que van servir per aclarir els graons als poetes que quedaven per pujar a escena i per il·luminar els textos que autors i traductors havien de llegir.

En tot moment es van mantenir la pompa i la civilitat i, enmig de la fosca, en la percepció que la tenebra ens empetitia, immòbils per la por de molestar, de topar, de palpar el que no tocava, concentrats en la sonoritat dels poemes, en la golositat del turc, en la suavitat de l’ucraïnès o en el xafarranxo tel·lúric del frisó, ens sotragaven, de tant en tant, els aplaudiments del públic, perquè ens obrien de nou a recuperar les proporcions de la concurrència i l’amplitud de la sala, i ens adonàvem de la comunió de tots plegats en el sortilegi de les veus. Era com una fugida somiosa de la consciència.

El festival (que enguany ha arribat a la seva 51a edició) porta per nom Vetllades Poètiques d’en Ratkovic (Ratkoviceve veceri poezije) en honor de Risto Ratkovic, un dels principals representants del surrealisme en la literatura serbocroata tot i ser un autor molt eclèctic, amb idees de caire místic hereves de l’impressionisme, que barreja tons romàntics, dadaistes i simbolistes. L’escena de l’apagada l’hauria complagut en gran manera i hauria pogut formar part d’algun poema seu, repàs de l’estranyament que provoca la poca lògica de l’existència, entre el món oníric i la crítica social.

“Com pot ser que ens hagin tractat així?”, gemegaven els uns. “Com podem donar aquesta imatge de país subdesenvolupat?”, blasmaven els altres. I jo pensava què ens en dirien, d’aquella festa, les imatges que havien gravat les càmeres, enfocant escales i papers, amb una il·luminació completament desajustada i frontal, sense pensar en els plans sinó en la funcionalitat de la llum... I m’imaginava una pel·lícula totalment desencaixada i, sobretot, en blanc i negre. El blanc de la ciutat, Bijelo Polje (“Camp blanc”), i el negre del país, “Crna gora” (la Muntanya Negra, topònim que diem a la italiana: Montenegro).

Qualsevol nit de veres, ben apagada, sempre serà en blanc i negre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >