Selecciona Edició
Connecta’t

Agustí Villaronga, la lluita per la supervivència creativa d’un cineasta diferent

El director estrena ‘El ventre del mar’, que reconstrueix el naufragi el 1816 de la fragata ‘La medusa’, que li serveix com a paral·lelisme amb les travessies actuals de pasteres al Mediterrani. “El destí deixa moltes persones tirades a la cuneta”, explica

Agustí Villaronga el juliol passat a Màlaga.
Agustí Villaronga el juliol passat a Màlaga.

Durant molts anys, Agustí Villaronga (Palma, 68 anys) ha estat un vers solt en el cinema espanyol, l’element discordant en una narrativa oficial. La seva recerca de temes arriscats (Tras el cristal, El mar, la seva aportació a Aro Tolbukhin, dins la ment de l’assassí, Incerta glòria) va trobar més ressò amb Pa negre (2010). El ventre del mar, que s’estrena aquest divendres en sales comercials, el torna al seu camí personal després del seu passeig per la superproducció d’encàrrec amb Nacido rei (2019), un biopic produït per Andrés Vicente Gómez per a màxima glòria de la casa reial saudita. “La vaig rodar amb molt carinyo. I per una vegada que en faig una amb molts diners [20 milions d’euros], ni s’estrena a Espanya”, explica rient per telèfon. La batalla contra una malaltia el reté a casa, però la seva veu sona animada. El seu cinema també es mou amb bon humor: la seva adaptació en blanc i negre d’un capítol d’Oceà, d’Alessandro Baricco, li va reportar al festival de Màlaga els premis a millor pel·lícula, direcció, música, fotografia, guió i actor (per a Roger Casamajor): mai un film no havia guanyat tantes Bisnagues, el trofeu que atorga el certamen andalús.

A Villaronga, la història del naufragi el 1816 de la fragata La medusa, i els 13 dies en què van vagar pel mar els 151 supervivents inicials en un rai, dels quals només en van quedar 15 quan van ser rescatats, li serveix com a paral·lelisme amb les travessies actuals de pasteres al Mediterrani, plenes d’éssers humans a la recerca d’una vida millor. “Els derrotats mai tenen fortuna”, se sent a la pel·lícula. Villaronga ho matisa: “Pot ser que mai no, però sens dubte ho tenen molt difícil. El món d’avui exemplifica aquesta situació. Es pot veure en el que passa a l’Àfrica, o en la lluita de classes, que reflecteixo a la pel·lícula en l’enfrontament entre oficials i marineria”. En el fet històric els militars de més graduació van assassinar al rai —construït amb fustes de la fragata i abandonat pels altres bots de La medusa— passatgers i subordinats, i als ferits se’ls va llançar per la borda.

El desastre de La medusa no només ha inspirat aquestes obres sinó també altres pel·lícules, novel·les, obres de teatre i el famós quadre de Théodore Géricault, paradigma del romanticisme francès. En l’immens oli es reflecteix el dolor i la desesperació, a la novel·la de Baricco i a la pel·lícula de Villaronga s’apunta, a més, la falta d’empatia social. “Sempre ha existit. Davant de la lluita per la supervivència, acaba triomfant l’egoisme”. Els supervivents del rai no van sortir d’aquella vicissitud convertits en millors persones, una cosa que també s’augurava a l’inici de la pandèmia. “No ets el primer que em parla d’aquest paral·lelisme, però no n’estic gaire convençut. Jo sí que he vist solidaritat en aquesta crisi del coronavirus. Tampoc no soc un ingenu: n’hem sortit com n’hem sortit... encara que no m’agrada gaire parlar de la pandèmia”.

Per a Baricco, recorda el cineasta, “les persones que han patit situacions terribles romanen inconsolables per sempre, perquè l’escriptor és pessimista; jo en canvi no crec que tots siguem iguals”. I utilitza com a referents els testimonis dels camps nazis d’extermini. “Tampoc no penso, com es diu a la pel·lícula, que el destí estigui marcat. Alguna cosa devem poder fer els éssers humans amb el nostre albir”.

Roger Casamajor i Agustí Villaronga, al rodatge d''El ventre del mar'.
Roger Casamajor i Agustí Villaronga, al rodatge d''El ventre del mar'. EL PAÍS

El ventre del mar pertany al cinema més personal de Villaronga, s’enllaça fàcilment amb idees i atmosferes d’Aro Tolbukhin i El mar. “Fa gairebé dues dècades que estic amb aquesta història, i primer la vaig intentar estrenar com a obra de teatre amb dos personatges, que havien d’encarnar Eduard Fernández i Darío Grandinetti amb monòlegs continus [a la pel·lícula es manté aquest enfrontament entre dos supervivents, el metge Savigny (interpretat per Roger Casamajor) i el mariner ras Thomas (Óscar Kapoya)]. No ho vaig aconseguir just abans de la pandèmia. I durant el confinament vaig pensar que hi havia una pel·lícula. La vaig rodar a Mallorca en acabar la quarantena, amb un pressupost exigu, i amb una llibertat creativa total gràcies a un equip molt unit”.

La carrera del director ha quedat marcada per la seva innata habilitat per descriure l’empremta dels conflictes bèl·lics i dels desastres en l’ésser humà, com les podridures morals porten a l’enfrontament. “Mirant enrere reconec que m’atreu com les situacions difícils marquen la infantesa de la gent, com el destí deixa moltes persones tirades a la cuneta. Mai no he estat capaç de fer pel·lícules amables, tendeixo al caràcter tràgic. A El ventre del mar es diu que les coses són més de veritat quan es passen moments terribles. M’ha deixat empremta un cineasta que a alguns els semblarà antic, Ingmar Bergman, que sempre va entrar a fons en els temes”, reflexiona. Villaronga parla de Bergman, però a qui va escriure d’adolescent una carta va ser a Rossellini. “Jo volia anar a la seva escola, és veritat. Em van rebutjar per ser massa criatura. Avui el seu cinema no m’agrada tant. Ara qui m’apassiona és Pasolini, que quan jo era jove no vaig ser capaç d’apreciar. Em sembla un artista complet”.

Entre els seus desitjos de futur, Villaronga espera mantenir la il·lusió: “Estimo molt el cinema, no em puc sentir mercenari. Nascido rey tenia al·licients afegits a més de l’econòmic, com rodar en països àrabs. No m’he involucrat en alguns encàrrecs perquè no m’hi he vist, la veritat”. Tampoc no té pla b, com el que el va portar a treballar en una pastisseria als anys noranta, després de l’estrena d’El niño de la luna. “Ja ni sabria com fer pastissos... Vaig estar set anys fora de circulació, i vaig dubtar, vaig dubtar molt sobre si dirigiria de nou”. El destí d’un rara avis en la indústria cinematogràfica espanyola? “Tot i que no trobo gent gaire propera al meu estil, avui crec que no soc un bitxo raro. Senzillament, faig el que puc”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ