Selecciona Edició
Connecta’t

“La catalanitat està fatigada, en fase maniacodepressiva”

El filòsof gironí publica ‘No seas tú mismo’, assaig contra el discurs de l’autosuperació i sobre el cansament d’una generació asfixiada pel capitalisme digital

El jove filòsof Eudald Espluga, autor del llibre 'No seas tú mismo'.
El jove filòsof Eudald Espluga, autor del llibre 'No seas tú mismo'.

Cada cop que algú felicita el filòsof i periodista Eudald Espluga (Girona, 1990) pel fet de treballar “de lo seu”, com si fos un privilegi pel qual hauria de sentir una alegria plena, té la mateixa fantasia: “Imagino que vomito sobre el meu interlocutor, vomito la meva felicitat i entusiasme i li taco la camisa amb grumolls d’autorealització mal digerits”. Així ho escriu a No seas tú mismo. Apuntes sobre una generación fatigada (Paidós), assaig sobre per què estem cansats d’estar cansats i de no poder permetre’ns estar cansats, i com ens asfixia un món que ens obliga a ser els CEO del nostre esdevenir i gestors de la nostra misèria. “Si vull vomitar cada cop que algú em parla d’autorealització és perquè l’estrès i l’ansietat no són una afectació passatgera, sinó la condició estructural de la nostra existència social”, aclareix.

Pregunta. “No tinc ni 30 anys i ja estic gairebé trencat”, diu. Per què està cansat?

Resposta. Aquesta frase és d’una cançó de Carolina Durante que va sortir quan em van proposar escriure el llibre, estant en ple ERO on treballava [Espluga era periodista cultural a Playground]. Crec que la idea de trencament i cansament connecta bé amb la de No ser tú mismo, una preocupació que acadèmicament em rondava de feia més temps. També perquè la fatiga és un tema que ha anat apareixent en molts àmbits, des del laboral fins a l’íntim, i que ja s’ha estandarditzat amb la pandèmia. La meva idea és agafar la problematització del jo en aquest moment de crisi i ruptura que vivim.

P. La mirada generacional desmobilitza?

R. Compartimentar la mirada generacional per edats és un error. La disposició social contemporània no funciona gaire bé per analitzar el present. Crec que l’anàlisi social de la perspectiva generacional per grups d’edat passa per alt altres perspectives que materialment són molt més ressenyables, com la de gènere o la de classe. Ara es repeteix molt això de “tinc enveja de la vida que tenien els meus pares” i potser resulta molt efectista comparar dades i veure la quantitat de propietaris de pis que hi havia fa trenta anys i quants propietaris joves de pis hi ha ara, però això és problemàtic. Deixa de percebre realitats que són també molt presents, que és com estan ara mateix aquelles persones que eren propietaris fa trenta anys. Jo ho he vist a casa meva amb la meva mare.

“S’entra farmacològicament a la maduresa: no pots estar trist ni tenir ansietat perquè has de seguir produint”

P. Què ha passat?

R. Ella era firaire, però va haver de deixar de ser autònoma i de fer mercat perquè no hi arribava. Les dificultats que va tenir per reincorporar-se al mercat de treball van ser molt més dures, precàries i virulentes que les meves. Entrava a processos a través d’Infojobs que eren tortuosos, on demanaven competències laborals i la redirigien a plataformes de cursos d’atenció per gestionar l’estrès o aprendre idiomes... La millora de la seva ocupabilitat s’havia d’abordar des d’una altra perspectiva.

P. Per això afirma que és més millennial la pobresa energètica que Pokemon Go?

R. Els mitjans fan una anàlisi generacional rudimentària. Hi ha hagut certa fixació pel puritanisme digital, per afegir-se més a relats distòpics tipus Black Mirror sobre l’addicció al mòbil i buscar patologies socials derivades de l’ús de les tecnologies, que per esforçar-se a qüestionar l’ètica i l’economia digital dels gegants tecnològics que han dut a la uberització de les nostres ciutats, al desplaçament de veïns per l’efecte Airbnb, o l’estandardització del fenomen dels falsos autònoms a través d’empreses tipus Glovo.

P. “El normal no era que els joves estiguessin deprimits”: recorda les paraules del filòsof Mark Fisher per remarcar que ara el pas a la vida adulta està definit per començar a prendre antidepressius.

R. La introducció farmacològica a la maduresa té a veure amb discursos que ens animen a optimitzar-nos constantment, a buscar una versió millorada de nosaltres mateixos. No es fa només en un pla psicològic i moral, que també, sinó biològic-fisiològic, de funcionament hormonal. Aquesta generació s’ha criat en un entorn on l’Estat del benestar està tocat després de dues crisis econòmiques i es troba amb dinàmiques econòmiques precàries i amb discursos d’autooptimització per encarar-les. No et pots permetre estar trist ni tenir ansietat perquè has de seguir produint.

P. Dona suport al lema “No necessites un psicòleg, necessites un sindicat”. Per què?

R. Com explica molt bé la sociòloga Eva Illouz, per culpa dels discursos terapèutics portem un segle de patologització de l’individu en totes les esferes. Ella cita el cas de Freud i com l’orientació homosexual als principis dels anys vint implicava que, si algú no era hetero —el fi màxim de la normalitat— era perquè no s’havia desenvolupat correctament. Aquest tipus d’articles que et culpen de tenir insomni per mirar el mòbil i consultar el correu abans de dormir perquè després estaràs nerviós són problemàtics. Potser el que necessites és organitzar-te col·lectivament per qüestionar les condicions d’explotació que fan que et vegis en la necessitat de contestar aquest correu a aquestes hores de la nit.

P. Com ho fem?

R. És important visibilitzar i verbalitzar els estigmes de la salut mental, però tampoc podem deixar que les empreses s’aprofitin d’això per adoptar un discurs que al final el que fa és tot el contrari: portar aquesta lògica patologitzadora per treure’n benefici, com pot ser el cas que va sortir fa poc de La Llorería de Madrid [un local que mesclava l’atenció psicològica amb la possibilitat de plorar i fer-se selfies per pujar-los a les xarxes amb hashtags personalitzats]. Aquesta lògica del “tots necessitem teràpia” acaba, llavors, en una traducció molt basta.

P. Diu que ja no treballem a la fàbrica perquè nosaltres som la fàbrica.

R. La frase no és meva, és de la Maria Ruido, però condensa molt bé la idea de com el neoliberalisme ha propiciat una sèrie de discursos que d’alguna manera ens animen a tots a ser empresaris de nosaltres mateixos. I no només amb la feina, passa amb tots els aspectes de la nostra identitat.

P. Com, per exemple, diu que passa a Tinder.

R. Sí, quan estem a Tinder hem d’aplicar pràcticament la mateixa lògica productivista respecte a les nostres relacions íntimes que quan fem un tuit per a la feina o quan estem renovant l’Instagram, publicant un post per tenir material i treballar en la nostra marca personal.

P. També creu que els millennials estem tancats a gàbies de purpurina. Per què?

R. La purpurina s’associa molt a aquesta mena de frivolitat que es projecta sobre la categoria dels millennials i les noves feines. La gàbia de purpurina és una metàfora fisiològica que comença amb el pensador Max Weber al segle passat, que va parlar de la “gàbia de ferro” i el desencantament del món occidental davant el capitalisme industrial. A partir dels seixanta i vuitanta és la filòsofa Michela Marzano qui parla de la “gàbia d’or”, que d’alguna manera diu que la gàbia ja no és freda, no té aquesta sensació opressiva de sentir-nos atrapats, sinó que es venia amb l’optimisme social, on s’idealitzava gaudir més dins de la gàbia. Si parlo de la gàbia de purpurina, inspirat per un text de la periodista Alba Muñoz, és perquè vull portar-ho a una metàfora impossible, on no hi ha una gàbia, perquè la purpurina és alguna cosa que tindríem adherida al propi cos.

P. Ja no tenim ni gàbia per tancar-nos.

R. No, en aquesta transformació no només no se’ns permet l’accés a aquesta vida plena d’ornaments daurats, sinó que portem la precarietat impregnada al cos. Però, amb tot, d’alguna manera es continua lluint amb un toc infantil, perquè es considera que no és seriós, que és frívol, que forma part d’una diversió d’un grup de gent que es nega a entrar en una etapa de maduresa.

P. Fa un elogi de la queixa generacional, anima a arruïnar la festa a la resta per provar que les seves idees ja no tenen validesa.

R. Faig una defensa del malestar. De no amagar res sota la catifa, de no intentar mirar cap una altra banda. La pensadora Sarah Ahmed ho defensa molt a La promesa de la felicitat. Allà explica com davant les expressions racistes no hi ajuda fer veure que t’estan insultant per un altre motiu, pensar que tampoc n’hi ha per tant o que no està passant res. Que denunciar aquesta realitat, encara que causi dolor o suposi arruïnar la festa (com denunciar el masclisme en un dinar familiar), obliga constantment a recordar-te quines són les causes i quins són els motius d’aquest malestar.

P. El que vol és col·lectivitzar aquest malestar.

R. Sí, perquè no és un problema teu, no és una cosa que hagis de gestionar tu, com dèiem abans anant a teràpia, sinó que això té unes causes estructurals que, mentre et segueixes queixant, generaran les dinàmiques en què el teu entorn es veurà obligat a reflexionar sobre els motius i els orígens d’aquest malestar. Fer això facilita que altres persones puguin identificar-s’hi, i d’alguna manera deixin de pensar que allò no només era un problema seu, que allò no era una qüestió que només el molestava personalment.

P. Diu que els filòsofs famosos que han analitzat el fenomen de la fatiga s’estan apropant perillosament a un pensament reaccionari.

R. Per una banda, el sistema acadèmic i del pensament de les universitats s’ha liberalitzat de forma molt evident, amb criteris empresarials, per crear aquests multimilionaris que han monopolitzat, per divisió, el pensament intel·lectual. Per l’altra, el que és problemàtic d’aquestes figures és la capacitat per fagocitar tots els debats i concentrar-ho en una sèrie de missatges més o menys homogenis. Eslògans que als seus llibres estan una mica més elaborats, però com a intel·lectuals públics que viatgen per mig món fent conferències i entrevistes, projecten una vegada i una altra el mateix missatge.

P. Creu que aquest missatge s’acaba distorsionant?

R. Al final, com que tots treballen per tenir una visió crítica de la modernitat, aquesta acaba sent aprofitada, per dir-ho així, pels discursos reaccionaris. Sembla que el problema és la modernitat i són els mòbils, són els joves que estan de festa i són a Tinder, i no estan preocupats pel que de veritat importa, que és llegir les obres de Dostoievski. És molt fàcil que aquest relat acabi en un relat nostàlgic sobre la família, sobre quan els llaços de veritat eren autèntics i les relacions no eren fràgils i líquides. Que tot acabi com a missatge-eslògan cap a la conversió a discursos molt reaccionaris.

P. L’exponent d’aquest fenomen, escriu, és Byung-Chul Han.

R. Per mi la figura de Byung-Chul Han és la paradigmàtica d’aquesta evolució. Els seus conceptes ressonen molt, es refereixen a la societat del cansament i no fa falta que expliqui res més, tots entenem a què es refereix, però al mateix temps, després el tipus de solucions que proposa adopten una mirada molt nihilista o gairebé nostàlgica d’aquests ideals de transcendència on sí que estàvem units. Tampoc oblidem que cita molt Ernst Jünger o Martin Heiddeger, que són, al cap i la fi, els que van facilitar l’imaginari nazi reaccionari. Al darrere d’aquesta crítica al nihilisme contemporani, al final no proposa res nou, no s’imagina, sinó que es parla d’un retorn als lligams forts del passat rural previs.

P. El 2013 va escriure un assaig sobre la catalanitat emocional del Mediterràniament en ple procés. Com la veu el 2021?

R. La catalanitat emocional també està molt fatigada. Estem en un moment de catalanitat doomer [jove de vint i pocs que ja està deprimit]; això ho expliquen molt bé els mems que fa el periodista Pau Cusí. El doomer català és el que davant del procés ara ho veu tot amb aquest ànim pseudodepressiu, acceptant que ja res canviarà, però que segueix votant els partits que votava perquè no veu cap altra alternativa i seguirà votant la CUP com a opció transformadora malgrat saber que no canvia res. Tindrà una perspectiva fatigada. Quan vaig escriure el text, el 2012, hi havia una indústria al voltant de la identitat catalana independentista rellevant perquè es vehiculava també a través de la cultura terapèutica. Es deia: “No serem feliços fins la conquesta de la independència”. No es venia tant com una qüestió política territorial, que també, sinó com un cert discurs que no era la passió irracional del nacionalisme, diguem-ne, d’eliminar l’enemic; era tot el contrari, era un discurs molt Junqueras, molt del benestar que tindríem sent independents. Ara, clarament, estem en la fase maniacodepressiva.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ