Selecciona Edició
Connecta’t

Maite Salord guanya el premi Proa de novel·la amb la memòria de la “petita Maó” a l’Algèria colonial

‘El país de l’altra riba’, sota l’influx espiritual de Camus, permet a l’expolítica balear tornar a la literatura i obtenir els 40.000 euros del guardó

L'escriptora i política menorquina Maite Salord.
L'escriptora i política menorquina Maite Salord. EFE

La matinada del 24 de febrer de 1943, un Junker 88 de la Luftwaffe amara, sense combustible, al sud-est de Menorca. Venia de bombardejar la costa nord de l’Àfrica, segurament havent afectat Fort de l’Eau, poble de l’abadia d’Alger fundat el 1852 per uns sis mil habitants de les Balears, gairebé tots menorquins... Amb aquesta imatge que sembla un caprici de la història, arrenca El país de l’altra riba, obra amb què l’expolítica menorquina Maite Salord ha obtingut avui el III premi Proa de novel·la, dotat amb 40.000 euros, i amb què il·lumina la particular epopeia vital de l’emigració menorquina a Algèria, història de memòria de la “petita Maó” que porta fins a la Barcelona del 2003.

“És un tema molt viu a l’illa: gairebé no hi ha família que no tingui un parent llunyà a Algèria”, assegura Salord (Ciutadella de Menorca, 1965), un nom potser menys en voga que el dels seus predecessors en el guardó (Jordi Nopca i Francesc Serés) pel llarg parèntesi des de la publicació de la seva última novel·la, L’alè de les cendres (2014). Una absència generada per la seva activitat política de 16 anys, majorment com a membre del Consell Insular de Menorca (institució que va arribar a presidir entre el 2015 i el 2017), des de la formació econacionalista Més per Menorca.

Salord sembla no haver oblidat, tanmateix, l’esperit de la seva fins ara última obra, on recollia el testimoni dels vençuts de 1939 a les illes Balears. “L’escriptor no es pot posar avui al servei dels que fan la història: està al servei dels que la pateixen”, va assegurar Albert Camus, influx tàcit d’El país de l’altra riba. “No surt a la novel·la, però tota ella és un homenatge a la seva figura i pensament, a aquest sentit del seu humanisme, de la justícia i de la concòrdia”, admet l’escriptora sobre el Nobel francès, net d’una menorquina i autor d’unes periodístiques Crónicas argelinas (1939-1958) que ha utilitzat com a font documental.

La novel·la guanyadora (que publicarà Proa, segell del Grup Planeta, el 17 de novembre) trasllada el lector a Alger, on es creuen els destins de dos jueus sastres d’ofici, Daniel Gold i el seu avi Alfred, arribats a Algèria fugint dels nazis, amb el de Michel Bisset, orgullós colon francès, insensible a la població musulmana, que regenta un luxós restaurant. Allà hi treballaran Omar, excombatent amb les tropes franceses, i Isabel Vidal, filla d’immigrants menorquins (el seu segon cognom és Sintes, com el de Camus, en tàcit homenatge). Junt amb aquesta trama argumental, la novel·la en desenvolupa una altra a la Barcelona del 2003 en plenes protestes per la intervenció internacional en la guerra de l’Iraq, amb dos estudiants: la Marta, neta de Daniel Gold, i la Hanna, alemanya amb qui viu una complexa relació sentimental.

Pagesos honrats

“És la manera de donar a entendre que identitat i memòria del passat expliquen i estan sempre íntimament lligades al present”, afirma Salord sobre el doble pla de la novel·la, on els personatges pateixen i intenten salvar-se de les inclemències espirituals i afectives provocades per alguns dels grans desastres del segle XX: Segona Guerra Mundial, la d’Algèria i la de l’Iraq. La novel·la, en qualsevol cas, mostra un Alger dels anys quaranta i cinquanta sorprenentment multicultural, però on els seus habitants “malgrat ser oposats ideològicament, de xocar amb les seves idees, convivien”. En aquesta mescladissa hi havia els descendents d’aquells menorquins, que en van arribar a ser inicialment 10.000, gairebé una quarta part de la població que tenia a finals del XIX una illa que veia com es dessagnava humanament per la decadència del port de Maó; amb les diverses crisis, marxarien després cap a Marsella o Orà. “Majoritàriament, es van dedicar al camp, van tenir fama de pagesos molt treballadors i honrats”, assegura Salord, que ha consultat l’estudi de referència sobre el tema, Els menorquins d’Algèria, de Marta Marfany.

Aquest treball, i l’anècdota explicada pel mateix Camus, que s’avergonyia d’anar amb la seva àvia al cinema perquè no entenia el francès i li havia de traduir les pel·lícules, donen fe d’una comunitat menorquina molt tancada i petita que l’autora reflecteix a la novel·la amb expressions dialectals per entendre la vivor de la llengua en aquell moment: “Van traslladar uns costums, una gastronomia... Fins i tot molts àrabs de la zona entenien llavors o sabien mallorquí”, afirma.

Salord, que va quedar finalista del premi Sant Jordi el 2006 amb La mort de l’ànima i que compta en el seu historial amb obres com I del somni, tot (1998) i Mar de boira (2004), assegura precisament: “Vaig entrar en política per la meva llengua, un compromís que també he traspassat a la literatura; diuen que la funció dels polítics és generalitzar i la dels escriptors, matisar, no?”. El país de l’altra riba vol tornassolar des de la identitat i la memòria.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >