El bisbe Novell i mossèn Cinto
Catalans, no cal amoïnar-se: sols els capellans coneixen de tan a la vora Déu i Satanàs, i saben com dominar els contraris
L’exbisbe de Solsona, Xavier Novell, ha dimitit del ministeri sacerdotal (paraula que ve de sacer, sagrat) perquè s’ha enamorat d’una dona, Sílvia Caballol, veïna de Súria, psicòloga i escriptora de llibres eròtics i demoníacs, dues coses que venen a ser la mateixa per al Vaticà: per això sant Pau aconsellava als primers cristians romandre cèlibes i no tenir relacions sexuals de cap mena, i també per això Simeó estilita va ser temptat per una dona, entre altres temptacions —recordeu aquella altra Sílvia, la Pinal, a la pel·lícula de Buñuel.
La notícia no té res d’extraordinari, i la gent benpensant —que són legió a les comarques de Solsona, Osona i Bages, on paradoxalment també és predominant l’independentisme, idea que ha sembrat més mal que bé a Catalunya— faran bé d’estudiar la història de l’Església i de les heretgies a Catalunya, començant pels càtars occitans, cristians “purs”, que propugnaven una activitat sexual tan desenfrenada com es volgués: així situaran al lloc que cal la renúncia de Novell al sacerdoci.
Els capellans, encara més bé que tota la gent que creu en els dogmes del catolicisme, coneixen el Bé i s’esforcen a practicar-lo en tots els aspectes de la seva vida, però també coneixen el Mal, encarnat en les diverses figures del pecat, el dimoni i les dimònies, espectadors de la Llum celestial a l’inici, més endavant condemnats a l’abisme i les tenebres: Satan, Llucifer, Balial, Leviatan, Belfegor, Sammael, entre els dimonis de sexe masculí; Lilith, Alrinach, Naamà, entre els de sexe femení.
Quan Mani (216-276?), hereu del gnosticisme cristià i del budisme, va fundar el que ara coneixem com a heretgia del maniqueisme, no va fer altra cosa que reduir la complexitat de les creences judeocristianes a dos elements essencials, el Bé i el Mal, que tot ho determinen i són presents en tots els homes i en totes les coses: els càtars esmentats eren maniqueus, com ho han sigut un enorme reguitzell de persones i de sectes al món sencer, començant per les mamàs d’arreu: “Nena, fes bondat! Nen, no siguis dolent!”: maniqueisme genuí.
Xavier Novell, coneixedor del Mal igual com ho és del Bé, no ha fet altra cosa que amistançar-se amb una dona —emblema del Mal per excel·lència a la tradició jueva i al refranyer català pel fet que Eva va conduir al Mal el seu home; en el cas de Caballol, amiga del Mal d’acord amb els llibres que ha escrit—, i penjar els hàbits —abandonant la predominança obligada del Bé, a causa, possiblement, de trobar escassa la presència del Mal en el seu ministeri—, tot plegat per sintetitzar en la seva única persona (la d’ell) els dos principis bàsics del maniqueisme i l’amor concomitant al Bé i al Mal.
De fet, trobava tant a faltar aquest segon element, que, després que el 2015 el Vaticà va nomenar-lo exorcista del seu bisbat, va començar a practicar-lo tímidament en uns anomenats “sopars Alpha”, a la seu episcopal, en què es parlava del dimoni i del sexe: encara avui ve a ser el mateix segons la perspectiva catòlica. Amb el temps, Novell hauria practicat els exorcismes que Lleó XIII va divulgar entre els sacerdots de l’orbe catòlic, i no hauria estat l’únic sacerdot catòlic i català que ho hauria fet: mossèn Cinto va seguir les instruccions del Papa, va comprar la traducció dels exorcismes llatins al castellà (“Heus ací la Creu del Senyor!” —senyal de la Creu—, “Fugiu, potències enemigues!” —senyal de la Creu, ús de l’hisop amb aigua beneita—, etcètera), i es va dedicar a aquesta pràctica en un pis del carrer dels Mirallers, a Barcelona, que visitaven dones posseïdes pel diable, com la “Maria de Sarrià” —així es confonien aleshores entre si el dimoni i la histèria, el diable i les convulsions. El fet està perfectament documentat: Maria Condeminas, Els exorcismes i Jacint Verdaguer, Barcelona, 1970.
Les belles ànimes burgeses de Barcelona —capital d’un país que sempre ha estat molt rebec a acceptar que al món hi ha tant de Bé com de Mal: vegeu la literatura xarona, pagesívola i candorosa de la Renaixença, encara no del tot erradicada—, afegint a l’“escàndol” dels exorcismes el fet que Verdaguer tenia una gran, gran amistat amb una de les seves pacients endimoniades, va aconseguir que el nostre millor poeta dels últims cent cinquanta anys fos suspès a divinis —com el bisbe Novell— i condemnat a l’ostracisme, a la Gleva (Osona).
Solsonencs, catalans! No us amoïneu: només els capellans coneixen de tan a la vora Déu i Satanàs, i saben com dominar els contraris en aquesta vida. En la vida eterna, molt més avorrida, només coneixeran una cosa o l’altra.
