Selecciona Edició
Connecta’t
REPORTATGE

L’obrer desconegut a l’Assemblea de Catalunya

Els 50 anys de la vaga de Seat i de la plataforma fundada el 7 de novembre de 1971 donen relleu a l’oblidat paper dels treballadors en la lluita política del tardofranquisme

Uns policies a cavall a la porta de la fàbrica de Seat el tràgic 18 d’octubre de 1971.
Uns policies a cavall a la porta de la fàbrica de Seat el tràgic 18 d’octubre de 1971. arxiu històric de ccoo de catalunya

Tres consignes, quatre punts, cinc minuts de silenci, un obrer... i un milió de manifestants. Així es pot sintetitzar el que va representar l’Assemblea de Catalunya, constituïda ara fa 50 anys, el 7 de novembre de 1971, per unes 300 persones d’un ampli espectre d’organitzacions polítiques, socials, sindicals, veïnals, culturals, professionals i cristianes en una sessió clandestina celebrada a l’església de Sant Agustí de Barcelona. Després d’un primer intent fundacional el 23 de maig, frustrat per la policia, la gran vaga que aquella tardor van protagonitzar els 22.000 obrers de Seat —en la qual va morir, per trets de la policia, el soldador Antonio Ruiz Villalba— va fer de catalitzador de la creació de l’organisme unitari de l’antifranquisme a Catalunya. El moviment que van gestar líders polítics i intel·lectuals a Montserrat, en esglésies i en domicilis de l’Eixample i Sarrià, en bona mesura va ser forjat a les fàbriques i als barris obrers del país.

L’Assemblea de Catalunya es va dissoldre sis anys després, el novembre de 1977, en paral·lel al restabliment de la Generalitat i a la constitució del Govern provisional del president Josep Tarradellas. Aquell enllaç amb la legalitat republicana, únic gest de ruptura política de la Transició espanyola, va ser forçat per les eleccions del 15 de juny de 1977 (guanyades a Catalunya per les forces d’esquerra, socialistes i comunistes, i pel conjunt de partits catalanistes) i pels centenars de milers de manifestants (la xifra del milió es va arrodonir; topògrafs militars en van certificar 750.000) que es van manifestar l’Onze de Setembre sota el lema de l’Assemblea: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

La triple consigna que el periodista Antoni Batista —coautor, amb Josep Playà, del canònic La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya (Empúries, 1991)— diu que ha estat “probablement la més pintada mai pels carrers de Barcelona” amaga o deixa en angle mort, no obstant això, tres elements rellevants per entendre “un dels episodis més importants de la nostra història contemporània”.

Els dos elements ocults més reivindicats en determinats cercles són, per una banda, l’addenda del punt tres de la declaració fundacional de l’Assemblea, que no es pintava als carrers però estava escrita als papers, i que reivindicava l’Estatut “com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”. Per altra banda, hi ha el punt quatre de la declaració, fora de la famosa triple consigna però no menys important: “La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”.

El tercer element oblidat sobre l’Assemblea de Catalunya, en el record de la qual preval el relat polític, és el paper que hi va tenir el moviment obrer i que, justament, té a veure amb els cinc minuts de silenci de la sessió constituent del 7 de novembre de 1971. Batista i Playà ho narren així: “Va obrir l’Assemblea Josep Andreu Abelló amb una breu al·locució. Van continuar Agustí de Semir, que va llegir el document Resum de treball de la pre-Assemblea, i Joan Reventós, que va llegir l’informe polític redactat per la Comissió Preparatòria. Després comença el torn de paraules. Intervé Joan Colominas per fer una emocionada salutació als amics de la Seat i demana cinc minuts de silenci per la mort del treballador Antonio Ruiz Villalba a mans de la policia tot just feia vint dies”.

Pedro López Provencio.
Pedro López Provencio.

Malferit de bala el 18 d’octubre, quan la policia va desallotjar a cavall —amb ajuda d’helicòpter i tanqueta antidisturbis— la factoria de Seat de la Zona Franca, ocupada per milers d’obrers en solidaritat amb sindicalistes acomiadats per voler negociar un canvi de torn, Ruiz Villalba va morir l’1 de novembre. El seu enterrament, l’endemà, va ser “en secreto, con gran despliegue de policía al paso de la comitiva fúnebre, con coches del 091, de la Brigada Social, como únicos acompañantes hasta el cementerio de Les Corts”. Així s’explica al número 35 d’Asamblea Obrera, butlletí de CCOO datat el 10 de novembre.

El full ciclostilat informava de la creació de l’Assemblea i saludava “este importantísimo acontecimiento político que marca una nueva fase de la lucha unida de todo el pueblo para liquidar la dictadura franquista”. No obstant això, Asamblea Obrera dedicava més atenció a Seat, a la vaga de la fàbrica Roca de Gavà (iniciada també a finals d’octubre) i a la detenció, el mateix 2 de novembre, del sindicalista de Seat Carles Vallejo, “acusado de llevar octavillas de la Comisión Obrera, precisamente de las que llamaban a denunciar el asesinato de Antonio Ruiz”.

Un obrer a l’Assemblea

Hi ha un altre nom propi relacionat amb Seat que és clau per contextualitzar com i per què va néixer l’Assemblea de Catalunya. “La presència d’un delegat de la Comissió Obrera de Seat a l’última reunió de la comissió preparatòria va influir-hi decisivament. Es tractava de donar també una resposta política a l’ocupació policíaca de la factoria Seat de la Zona Franca”, diu la crònica de Batista i Playà. Però deixa en l’anonimat el treballador que va participar en la reunió, que va fer-se a casa del periodista i productor cinematogràfic Pere Ignasi Fages, a la Gran Via: “El delegat de Seat, justament, va ser el primer d’arribar, i com que Fages no el coneixia, el va tancar a la cuina, on va romandre fins que va arribar Antoni Gutiérrez Díaz i el va identificar. En aquell sopar, celebrat amb tota probabilitat el dijous 4 de novembre de 1971, hi són presents, a més dels esmentats i entre d’altres, Josep Benet, Agustí de Semir, Jordi Castellà, Josep Andreu Abelló, Quico Vila-Abadal, Borja Aragay, Joan Reventós i Josep Solé Barberà”.

Pedro López Provencio parlant amb treballadors el 1971.
Pedro López Provencio parlant amb treballadors el 1971. arxiu històric ccoo catalunya

La recerca de l’Arxiu Històric de CCOO per a l’exposició Cinc minuts de silenci. El moviment obrer i l’Assemblea de Catalunya, que es pot visitar fins al desembre a la seu del sindicat a Via Laietana, ha permès identificar aquest sindicalista: Pedro López Provencio. Nascut el 1944 a Múrcia, emigrat a Barcelona amb quatre anys, membre de CCOO des del 1964 i afiliat al PSUC el 1971, explica que no el van tancar a la cuina, sinó en una saleta, i que no va ser el Guti, sinó Solé Barberà, qui el va identificar. “Vaig trucar al timbre, vaig preguntar si era allà l’Assemblea de Catalunya o alguna cosa per l’estil, i el que em va obrir, amb cara de susto, em va tancar en un despatxet. Mentre esperava, de tant en tant s’entreobria la porta i algú treia el cap”, explica. Fins que va aparèixer Solé Barberà, a qui coneixia perquè era advocat de CCOO.

>En “un menjador amb una taula molt ben parada”, Solé Barberà va introduir López Provencio en una selecta reunió clandestina “amb gent que semblava molt important”. Convocat per explicar la lluita de Seat “mentre altres membres de la Comissió Obrera feien el mateix anant a veure el bisbe o al Col·legi d’Advocats”, el sindicalista diu que no va ser conscient fins molt després de la transcendència d’aquella cita. “Vaig dir que tots els treballadors de la Seat i, en general, tots els treballadors del món estàvem per enderrocar la dictadura i conquerir tots els drets i llibertats”, recorda. I com que Seat portava dues setmanes aturada i els seus 22.000 treballadors es feien sentir amb mobilitzacions als carrers, el nucli impulsor de l’Assemblea va quedar impressionat. Així com López Provencio evoca “la por als rostres dels policies” que el 18 d’octubre van rebre l’ordre de desallotjar Seat, de la reunió del 4 de novembre en recorda “les cares que els assistents posaven, com dient: ‘Això va en serio i cal canalitzar-ho políticament’”.

661 vagues

Però això no era només la Seat de Zona Franca. Ni la Roca de Gavà. Ni Explosivos Río Tinto, de Balsareny, també en vaga aquells dies. Ni la Harry Walker de Nou Barris, protagonista d’una emblemàtica vaga entre el 16 de desembre de 1970 i el 15 de febrer de 1971. Ni la Siemens de Cornellà, que, com certifica el llibre d’actes del seu jurat d’empresa, amb cal·ligrafia excel·lent, la tardor de 1971 va viure repetides jornades de vaga “que nada tienen que ver con la empresa porque el paro se produce en señal de protesta por los sucesos ocurridos en la factoría Seat”.

El delegat de Seat va ser
el primer a arribar, però com que ningú sabia qui era el van tancar

La realitat és que al llarg de tot 1971, en ple franquisme i just després de l’estat d’excepció decretat arran del judici de Burgos a membres d’ETA, al conjunt de l’Estat hi va haver 661 vagues, que van implicar 222.000 obrers, segons dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Van ser menys que les 1.547 vagues de 1970, les 2.000 de 1974, les 2.807 de 1975 o el màxim de 3.662 (amb 2,5 milions d’obrers implicats) del 1976. Però la singularitat de les vagues de 1971 és que la immensa majoria van ser a Catalunya: mig miler de conflictes obrers localitzats en 300 empreses diferents (algunes van repetir) de 40 localitats catalanes, sobretot de la Barcelona metropolitana.

Aquestes xifres de Catalunya, extretes d’un buidat de la publicació clandestina Informaciones Obreras, proven que els conflictes obrers de 1971 eren tant per causes laborals com polítiques, i que van tenir molt a veure amb protestes contra el procés de Burgos. En qualsevol cas, les dades certifiquen el que ja ressaltaven els textos preparatoris de l’Assemblea de Catalunya: la importància del moviment obrer en la seva gènesi. Així queda recollit al primer document Cap a l’assemblea de Catalunya, del febrer de 1971: “Els treballadors han estat l’element més potent amb una continuïtat de lluita, amb les seves assemblees, aturs, vagues, el desenvolupament unitari del moviment solidari, la capacitat d’enfrontament a la repressió i l’enfrontament polític amb el règim”.

Carnets de Pedro López Provencio com a membre de Seat i com a representant dels treballadors.
Carnets de Pedro López Provencio com a membre de Seat i com a representant dels treballadors.

Això té importància atès el relat establert que l’embrió de l’Assemblea de Catalunya es troba en la tancada de 300 intel·lectuals a Montserrat, del 12 al 14 de desembre de 1970, contra el judici de Burgos. El cineasta i artífex d’aquella tancada i de l’Assemblea, Pere Portabella, ho va recordar, el 9 de setembre passat, en un acte organitzat per CCOO a l’església de Sant Agustí: “L’11 de desembre, a les vuit del matí, quan sortia de la dutxa per pujar a Montserrat, em va venir a veure l’Antoni Gutiérrez Díaz, l’entranyable Guti, secretari general del PSUC, per renyar-me: ‘Una vegada més, intel·lectuals, professionals i artistes opteu per trobades elitistes que us allunyen de les classes treballadores. L’enfrontament contra la dictadura s’ha de donar en territori urbà, no a Montserrat. És un error monumental’. El dia 14, a les vuit del matí, es va presentar de nou el Guti, aquest cop per felicitar-nos per l’èxit local i internacional de la tancada. Amb eufòria compartida, l’Antoni va dir: ‘Si 300 intel·lectuals, professionals i artistes heu aconseguit elaborar aquest manifest tan contundent sense problemes o divisions, s’ha de començar a pensar en una gran Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària per a la conquesta de les llibertats”.

La idea va ser assumida per la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, i el 23 de febrer de 1971 Gutiérrez Díaz va presentar el document Cap a l’Assemblea de Catalunya, del qual es farien 10.000 còpies, en una primera reunió preparatòria a casa del socialista Joan Reventós, al carrer Anglí. Com expliciten Batista i Playà, “atès que els principals partits que l’empenyien eren els de l’esquerra socialista i, sobretot, comunista, la presència del moviment obrer a l’Assemblea era lògica".

Obrers i catalans

A Pervivència de Catalunya (Afers, 2020), l’historiador Jordi Casassas diu que “les grans mobilitzacions en contra el procés de Burgos el 1970 van acabar de consolidar aquesta hegemonia comunista i van obrir el procés que va desembocar en la creació de l’Assemblea de Catalunya”. Però són Carme Molinero i Pere Ysàs qui, ja el 1989, fent la primera història de CCOO de Catalunya, van apuntar al seu “paper decisiu en la lluita contra el franquisme” i al “paper rellevant dels comunistes en l’aliança interclassista que es concretava a l’Assemblea de Catalunya”. El 2008, en la tesi doctoral publicada sota el títol Clase obrera, antifranquismo y cambio político (Catarata), Xavier Domènech va anar una mica més enllà: “La constitució de l’Assemblea de Catalunya seria un bon exemple” de “com l’acció dels moviments socials, i el moviment obrer en particular, va crear i transformar la societat”. Fins al punt que Domènech cita com a precedent no tant la tancada de Montserrat sinó el treball transversal de CCOO de Badalona que, el 1968, va desembocar en una comissió cívica local o “plataforma a imatge del que posteriorment seria en part l’Assemblea de Catalunya, conformada per moviments socials, entitats i personalitats”.

Més enllà de l’àmbit acadèmic, el vincle entre moviment obrer i Assemblea de Catalunya no se sol destacar. Tampoc pels seus protagonistes: al llibre autoeditat per veterans sindicalistes 18 de octubre de 1971. La ocupación de SEAT només es menciona un cop que “l’Assemblea de Catalunya va cobrar impuls quan els vam explicar els detalls de les accions sindicals i els nostres anhels de llibertat i democràcia”.

De fet, és poc conegut que la primera gran acció pública, il·legal, de l’Assemblea va ser, el 1973, a Sant Cugat, la celebració del Primer de Maig, amb 8.000 persones, quan feia un mes que la policia havia matat l’obrer de la tèrmica del Besòs Manuel Fernández Márquez. Com diuen Batista i Playà, d’aquell Primer de Maig se’n va rodar clandestinament una pel·lícula que, quan Fages la va mostrar a un exiliat català ben posicionat a París per convèncer-lo de donar fons a l’Assemblea, aquest va exclamar: “Bé, ja veig que hi ha molts obrers. I de catalans, quants n’hi ha?”.

Eren catalans, molts de classe obrera, les 35.000 persones que l’Onze de Setembre de 1976 van omplir Sant Boi en la primera Diada autoritzada després de morir Franco i organitzada per l’Assemblea. I molts obrers i altres catalans hi havia també a Barcelona entre el milió de manifestants de l’Onze de Setembre de 1977. Prèviament, en les aportacions a la segona sessió plenària de l’Assemblea de Catalunya, el 1972, ja s’escrivia que “en el camí de la conquesta dels quatre punts programàtics aprovats a la primera sessió mereixen relleu especial aquells que afecten més directament i explícitament els sectors democràtics d’avantguarda: en primer lloc la classe obrera”.

Quan, el 28 d’octubre de 1973, van caure detinguts 113 membres de l’Assemblea en un plenari a l’església de Santa Maria Mitjancera, els 22 obrers i sindicalistes que hi havia empresonats a la Model van fer una crida a “tots els treballadors” per “defensar i impulsar els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya”.

Entre els detinguts hi havia Francesc Frutos, que amb Cipriano García i Josep Maria Rodríguez Rovira van representar CCOO a l’Assemblea de Catalunya. No pas López Provencio, mantingut fins ara en l’anonimat de les cròniques tot i assistir a la darrera reunió preparatòria del 7 de novembre de 1971: “Sempre he estat un sindicalista de base; però si periodistes o historiadors m’haguessin volgut trobar en un episodi al qual no vaig donar importància, ho tenien fàcil preguntant entre la gent de CCOO”. Potser és que encara no es pregunta tot el que cal. O que, tal com tanca Joan Coscubiela l’epíleg al llibre sobre la vaga de Seat tot citant Josep Fontana, “els homes fan la història, tot i que mentre la fan no són conscients de la història que estan construint”.

Lectures paral·leles... i creuades

Entre la ingent producció bibliogràfica sobre l’antifranquisme, són pocs els treballs que, mig segle després de vagues com la de Seat i de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, relacionen a fons els dos fets. Només la lectura paral·lela de títols de referència ho mitiga.

La gran conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya, d’Antoni Batista i Josep Playà (Empúries, 1991). Amb pròleg de Josep Benet, és encara avui el llibre de referència sobre la història de l’Assemblea de Catalunya. Dedica un capítol de 10 pàgines al paper dels obrers en la plataforma.

Assemblea de Catalunya: 50 anys. El dossier del número 314 de la Revista de Catalunya (abril-juny de 2021) inclou un text de síntesi del periodista Joan Safont basat en la crònica de Batista i Playà i en els testimonis dels membres de l’Assemblea Magda Oranich, Joan-Ramon Colomines i Andreu Mayayo.

18 de octubre de 1971. La ocupación de Seat (ACEPF, 2021). Obra dels sindicalistes històrics Alfonso Rodríguez, Pedro López Provencio, Jaume Font, Carles Vallejo, Isidor Boix i Silvestre Gilaberte, conté textos dels historiadors Javier Tébar (UB) i Andrea Tappi (Universitat de Roma) i aportacions de José Luis López Bulla, Javier Pacheco, Nicolás Sartorius i Joan Coscubiela.

Clase obrera, antifranquismo y cambio político, de Xavier Domènech (Catarata, 2008). Amb pròleg de Carme Molinero, aquesta tesi doctoral sobre “petits grans canvis” centrada en el període 1956-1969 situa força bé el potencial transformador del moviment obrer i prefigura l’Assemblea de Catalunya.

La dictadura, los trabajadores y la ciudad, de Sebastian Balfour (Edicions Alfons el Magnànim, 1994). Clàssic d’un hispanista que analitza el moviment obrer a l’àrea de Barcelona entre 1939 i 1988 i certifica que CCOO va cohesionar “obrers, estudiants, associacions de veïns i el moviment per l’autonomia catalana en una força comuna contra la dictadura”.

Productores disciplinados y minorías subversivas, de Carme Molinero i Pere Ysàs (Siglo XXI, 1998). Panoràmica de la conflictivitat a l’Espanya franquista que apunta que, entre les eleccions sindicals de 1971 i 1975, CCOO va viure “un protagonisme creixent en l’antifranquisme amb la seva presència decisiva a l’Assemblea”.

Algunes de les ànimes de l’Assemblea de Catalunya (a sota, el carnet de la plataforma) davant l’església de Sant Agustí el 1981, als 10 anys dels fets: Josep Benet, mossèn Joan Carrera, Antoni Gutiérrez Díaz, Agustí de Semir, Pere Portabella, mossèn Josep Maria Vidal Aunós, Miquel Sellarès i Jordi Carbonell. L’assassinat del treballador de Seat Antoni Ruiz Villalba va enterbolir aquells dies.
Algunes de les ànimes de l’Assemblea de Catalunya (a sota, el carnet de la plataforma) davant l’església de Sant Agustí el 1981, als 10 anys dels fets: Josep Benet, mossèn Joan Carrera, Antoni Gutiérrez Díaz, Agustí de Semir, Pere Portabella, mossèn Josep Maria Vidal Aunós, Miquel Sellarès i Jordi Carbonell. L’assassinat del treballador de Seat Antoni Ruiz Villalba va enterbolir aquells dies. arxiu històric ccoo catalunya
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ