Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Cuixart defensa la desobediència civil per empoderar l’independentisme

El president d’Òmnium publica 'Aprenentatges i una proposta' sobre l’estada a la presó i com reactivar l’independentisme

La cel·la de Jordi Cuixart, en una imatge inèdita que aporta el volum.
La cel·la de Jordi Cuixart, en una imatge inèdita que aporta el volum.

"Jo en tot cas vaig intentar fer de pont. De pedra, de fusta, de ciment, de cordes, el que sigui però de pont”. A l’agost de 2018, feia un mes que els presos independentistes havien ingressat a la presó de Lledoners i Jordi Cuixart, l’únic fora de la dinàmica partidista, va fer de moderador d’aquells debats apassionats, diu, en els quals els polítics, ara ja indultats, coincidien al 99% en la defensa del referèndum. Tres anys després, i quan l’independentisme està fracturat, el president d’Òmnium publica Aprenentatges i una proposta, on planteja el retorn a la mobilització amb una estratègia de lluita no violenta organitzada de la desobediència civil que vagi traient legitimat a l’Estat i empoderant la ciutadania.

Sota el lema “Ho tornarem a fer”, eix del seu al·legat final davant el Suprem, Cuixart reivindica el referèndum “sense adjectius” i manté l’equidistància entre els actors polítics. També admet “ras i curt” que ara no es pot fer un referèndum pactat (la proposta d’ERC), ni unilateral (la de la CUP) o una declaració d’independència (Junts, a vegades) si abans la societat no ha assumit que ha de fer de nou grans actes massius en el marc de la lluita “no violenta”. Si la gent no vol pagar aquest preu, “no cal que hi dediquem més temps (...). Assumim de viure al bany maria, resignem-nos i queixem-nos-en amargament de tant en tant".

L’assaig, ben escrit, està basat en el dietari que va començar a mà a Soto del Real el 2017 (del qual va incloent fragments) i en els escrits que va continuar a Lledoners ja amb ordinador (sense internet). Parla dels primers dies a la cel·la, de la por que va patir, del fred, de la lectura compulsiva del Tòquio blues de Murakami (no tenia cap altre llibre), de l’hostilitat d’alguns funcionaris (“Vigili aquesta nit”, li va dir un quan la proclamació de la república fallida), de les cartes que mai li van donar, del ceviche de pop que li va oferir Iván, un pres colombià. Dels sis mesos que va esperar un flexo. O del parte que li van obrir (li volien treure un vis-a-vis amb el seu fill d’un any) després que Carlos Zanón l’entrevistés i fes un reportatge per a aquest diari.

Tot i això, Cuixart no se sent víctima i diu que ha estat una presó de “coto fluix” (malgrat petites misèries, també a Lledoners) comparat amb altres empresonats polítics al llarg de la història. “La presó no ensenya res: et tanca”, diu, però fa aquesta reflexió: “Vet aquí que una de les lliçons que el nou present ens reclama: si no tenim clar que la presó no pot ser un límit a l’exercici dels drets fonamentals, ens serà impossible avançar”, argumenta, i posa com exemple el moviment dels insubmisos que l’Estat va renunciar a reprimir en no poder-lo controlar.

No dubta a qualificar l’1 d’octubre com el moviment de desobediència civil més gran d’Europa (“Vam provocar que el Rei s’aixequés de la seva poltrona”), però parla de les lliçons. La primera, que no s’havia previst la resistència no violenta per defensar el resultat de les urnes; que en el traspàs de “la llei a la llei” no es va considerar una “reacció violenta de l’Estat” o la impossibilitat de saltar-se etapes del “procés emancipador”. I que si als polítics els va faltar determinació, la ciutadania no ha de deixar mai d’exigir.

Cuixart s’ofereix a fer de “pont” i planteja aquesta brúixola: la lluita no violenta i la desobediència civil, reforçant estructures cíviques i assumint riscos. No posa dates ni fórmules perquè l’independentisme, majoritari a les urnes, agafi embranzida, i demana al Govern que es comprometi a fer un nou referèndum “sense adjectius, li plagui a l’Estat o no”. Admirador de Sèneca (“El teu poder radica amb la meva por; si ja no tinc por, tu ja no en tens”), inclou imatges inèdites de la presó: la seva cel·la amb una senyera, un cartell proamnistia, un ordinador i un llibre de Nelson Mandela.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ