Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

No va sortir a les cinc...

Paul Valéry va tenir quatre amants, va defensar Pétain i Salazar i va simpatitzar amb les idees de Maurras, recull ara un llibre

Paul Valéry va tenir una carrera literària frenètica i grafobibliomaníaca.
Paul Valéry va tenir una carrera literària frenètica i grafobibliomaníaca. getty

En ocasió d’una conferència a Barcelona el 1926, Paul Valéry va deixar escrit, en una carta d’agraïment als organitzadors de l’acte: “Barcelona és un gran port que pensa”. Sembla que en aquell temps s’hi pensava molt: el francès admirava el llenguatge i la intel·ligència, i no podia suportar l’estupidesa (com Gustave Flaubert); per això va començar el seu famós Monsieur Teste (1896; està a punt de ser reeditat en català, Editorial Flâneur) amb aquesta frase: “La bêtise n’est pas mon fort”. Per això Carles Riba va admirar-lo i va visitar-lo a París.

Potser aquesta amistat que els homes de lletres catalans li professaven ha fet que una editorial amb seu a Barcelona hagi editat ara el llibre de Benoît Peeters Valéry. Tratar de vivir (traducció de Mateo Pierre Avit, Barcelona, Ediciones del Subsuelo, 2021): un llibre amè, entre biogràfic i de crítica literària. La novetat d’aquest llibre sobre el poeta nascut a Seta (Hérault, Occitània), on fou sebollit —així ho hauria escrit Miquel Batllori—, resideix en dos aspectes que el puritanisme, o un decòrum excessiu, ha obviat habitualment en els estudis valerians: la seva vida amorosa i el seu compromís equívoc amb els avatars polítics del seu temps.

Pel que fa a la primera qüestió, sabem que Valéry es va casar perquè l’hi van empènyer els seus amics. (Ell, que no tenia una gran tirada a la institució matrimonial, com escau a la gent d’estudi, fins i tot havia imaginat un anunci que hauria posat als diaris: “Jove de 26 anys, home de món, ciclista, amb excel·lents relacions i bona instrucció, es casaria amb una senyoreta rica o viuda, desinteressadament. Donaria total llibertat a canvi de reciprocitat. Gustos senzills. Preferiblement, melòmana. Res d’agències. Ni pensar-hi si el tabac la incomoda”. (Hem refós dos anuncis diferents; en va imaginar diversos.)

Amb anunci o sense, el cas és que va fer un casament amb una dona sense patrimoni, malalta quasi tota la vida, però cuidada i respectada en tot moment pel marit, que no era cap mala peça. Això sí: les circumstàncies que hem dit van fer que Valéry, home de puixant sensualitat, tingués fins a quatre amants, o maitresses —que se sàpiga—, al llarg de tots els seus anys de matrimoni, molt estimades. Entre elles, no oblidarem Émilie Noulet, especialista en Stéphane Mallarmé, el mestre de Valéry: ella es casaria després amb el nostre Josep Carner.

La segona qüestió, el seu vessant polític, és molt més obscura i discutible. No és que l’autor del llibre que recomanem avui s’hi esplaï gaire, però no oblida que Valéry va defensar el mariscal Pétain —després de la guerra, sentenciat a mort (commutada per cadena perpètua), per la seva col·laboració amb l’ocupació alemanya—, i que va preuar la dictadura de Salazar i l’obra reaccionària de Charles Maurras. També és cert que, prèviament, s’havia posat al costat dels dreyfusards en l’afer antisemita que va sacsejar l’opinió pública francesa entre 1894 i 1906.

Després de treballar uns quants anys al Ministeri de la Guerra, Valéry va ser secretari del director de la més important agència de notícies de França; a la mort d’aquest home es va trobar sense ofici ni benefici, i llavors va començar una carrera pròpiament frenètica i grafobibliomaníaca, fins al punt que qualsevol escrit seu, llarg o curt, va fer-lo editar fins a deu o dotze vegades, sol o amb altres escrits: ara en petit format, ara amb il·lustracions (seves; era un bon dibuixant), ara in-folio, ara en edició de luxe, ara en paper Japó, ara en paper d’Arches, etcètera. Així va sobreviure fins al final de la seva vida, descomptant la generositat d’una sèrie d’altes dames parisenques i estrangeres que van promoure una subscripció perquè no li faltés res. (De fet, era un home d’una austeritat proverbial; però tenia dona i fills.)

L’editor Gallimard —que anys més tard es mataria en un accident de cotxe al costat d’Albert Camus— li va proposar, per ajudar-lo econòmicament, que escrivís una novel·la —a ell, que va dir que mai no escriuria una frase tan banal com “La marquesa va sortir a les cinc”, frase que, de fet, podria ser l’inici d’un llibre apassionant. Valéry no ho va fer. I, amb el temps, la seva poesia ha quedat mig oblidada, mentre es valora cada dia més el fruit del pensament en prosa d’un dels homes més intel·ligents que ha donat França, en el deixant de Descartes i Pascal: són els seus famosos Cahiers, traduïts només parcialment al castellà, escrits cada dia, tota la vida, a l’alba.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >