Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

L’hora dels adeus

Cadascú és una mica el novel·lista de si mateix, però no en pren consciència fins tard

La tomba de Marlene Dietric, amb l'epitafi "I arribant ara al límit de la meva vida".
La tomba de Marlene Dietric, amb l'epitafi "I arribant ara al límit de la meva vida". Getty Images

Cadascú és una mica el novel·lista de si mateix, però no en pren consciència fins tard. Per això, a les portes de la mort diem coses transcendents d’estar per casa. Toca tancar la història personal contra rellotge i no ens hi hem entrenat prou. Costa d’encertar una coda que faci justícia a la nostra partitura. Les novel·les, en canvi, claven les frases memorables al principi i de les finals ningú no se’n recorda, per molt bé que cloguin el relat.

A punt de travessar l’Aqueront, s’ha d’haver tingut una concepció literària de la vida per deixar anar una bona frase, que relligui. Moribund, el meu besavi va demanar a la besàvia que li acostés l’orella als llavis, va xiuxiuejar-li un “Conxita, m’has ben fotut”, i va expirar. L’enteresa em recorda les últimes paraules de Sòcrates sota els efectes de la cicuta, “Critó, devem un gall a Asclepi”, una mostra de control novel·lesc damunt la vida que fineix.

Els mots terminals de la gent corrent passen per fórmules estàndard, religioses, populars, allunyades de la creativitat literària. Som ben poca cosa davant l’Anivellador Universal, i per tant molts comiats esmenten l’Altre Barri com un territori provat —Bukowski en deia l’Altre Pub—, o no s’entenen, o són ridículs.

En el cas de grans personalitats, però, és molt divertit i força trist recopilar què van empescar-se. Els altres ens morim, proferim adeus coixos, d’una vibració gimnopèdica i, no obstant això, rutinaris. Per contra, les persones novel·lesques surten amb estirabots poetescents. Marlene Dietrich va fer fora el sacerdot de l’habitació, dient “Vagi-se’n, que tinc una cita imminent amb el seu quefe”. Mark Twain va amollar un “Prefereixo el Paradís pel clima, l’Infern per la companyia”. Potser un dels casos més treballats fou el de Napoleó: “França, Exèrcit, Josefina”.

Si has estat artista en vida, al final no deixaràs de ser-ne per un contratemps ressaguer. Es diu que el poeta Heine va piular un “Déu em perdonarà, és el seu ofici”. El comediògraf i periodista Albert de Sicília Llanas agonitzava al llit, es va fer dur un mirall i, tot mirant-s’hi, va encaixar-se ell mateix les mans i va dir: “Passi-ho bé, senyor Llanas”.

Els finals novel·lescos tanquen bé, deia, es donen quan s’acorden a tota una vida, al conjunt de la música precedent. Es veu que Freud va cridar “Això és absurd!”, cosa que, francament, venint de qui venia, és ben catàrtica. En aquest sentit, i tornant a la literatura, el Quixot acaba amb un extraordinari, esvelt, mamadíssim “Vale”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >