Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA

Superheroïnes amb rerefons proper

'El llenguatge secret' i 'Pantera' són dues novel·les (la primera per a infants, la segona per a joves) que tenen en comú una protagonista amb un do sobrenatural

ll·lustració de Pep Boatella del llibre 'Pantera'
ll·lustració de Pep Boatella del llibre 'Pantera'

El llenguatge secret i Pantera són dues novel·les (la primera per a infants, la segona per a joves) que tenen en comú una protagonista amb un do sobrenatural: en el primer cas, més modest i invisible, alhora que igualment extraordinari; i en el segon, més visible a estones, i més espectacular.

El llenguatge secret és el llibre que fa cinquanta de Manso (Barcelona, 1969), novel·la que se suma a una de les trajectòries més destacades de la literatura infantil dels darrers anys, amb obres tan rellevants com L’últim violí, Canelons freds i Allò de l’avi (aquests dos, premis Gran Angular) o La llista d’aniversari.

És una novel·la realista amb tocs d’una fantasia que podríem etiquetar de blanca i amable. Presenta la Maria Teresa, una nena que és sorda de naixement. En una excursió, demana un desig i aconsegueix el do de poder parlar amb els animals més propers —aranyes, coloms, corcs...— amb l’únic gest de treure’s els implants cada vegada que hi vulgui dialogar. Amb aquest do i amb la col·laboració de les bestioles, ajuda els éssers més propers, com ara l’avi o bé la seva veïna Antònia, a recuperar el bon humor i la felicitat. En el cas d’aquesta darrera, la Maria Teresa i una amiga seva esmerçaran els esforços en la recerca d’una amiga d’infantesa que la veïna creia desapareguda arran de la Guerra Civil.

Superheroïnes amb rerefons proper

EL LLENGUATGE SECRET
Anna Manso
Il·lustracions de Maria Espluga
Edebé

192 pàg. 9,60 euros

El llenguatge secret esdevé una història entranyable, amb un rerefons proper i quotidià, ben trenada i amb un ritme constant, encara que, a estones, amb un to un pèl massa amable, ensucrat i positiu, on s’entrelluquen valors com la importància de l’amistat o el valor de la família, i s’aborden temes com ara el conflicte de 1936 i les seves ferides en la nostra societat.

Pantera, per la seva banda, és la segona novel·la per a joves de Valls, autora reusenca més coneguda per la seva narrativa per a adults. L’obra forma part de L’Arca, una col·lecció que busca atorgar un segell de qualitat tant a l’edició com al contingut i on, seguint una tendència ben actual, no s’indica cap orientació pel que fa a l’edat a què va adreçada l’obra, tot pensant més en un lector i client de llibreria que en un lector d’un grup escolar.

Superheroïnes amb rerefons proper

PANTERA
Coia Valls
Il·lustracions dePep Boatella
Animallibres
278 pàg. 14,95 euros

Enma Ambrose, la protagonista, no té el do ni la capacitat de parlar amb els animals, però sí que, algunes nits i en algunes situacions, sembla que esdevé una pantera, recorre el territori i, més tard, no recorda el que ha fet ni on ha estat.

L’obra comença amb la mort per accident dels pares de l’Enma. La investigació dels fets, per part de la policia i també de la protagonista, els porta a pensar que ha estat un assassinat. I tot plegat els condueix a viatjar a Mali, i posteriorment a Egipte. A més de les causes del suposat homicidi, allò que mou la protagonista, principalment, és la recerca del seu vertader origen i de la seva naturalesa peculiar, que ella desconeix.

La novel·la es mou entre el gènere d’aventures i el policíac, i està dividida en tres parts. Una d’introductòria, a Salamanca, on s’esdevé el fet que desencadena tota la trama i on coneixem els protagonistes, el seu tarannà, les relacions establertes entre ells i el seu entorn habitual. Una segona passa en un poblat africà i una tercera en diferents espais arqueològics d’Egipte.

Valls mou els fils d’un elenc extens i divers de personatges, de situacions i d’escenaris, i si bé la successió dels fets, el ritme alt i l’acció constant s’emporten l’hàbit lector endavant, pàgina rere pàgina, hom es queda amb la sensació que s’enceten personatges i s’estrenen espais però, més tard, es deixen enrere, que només s’hi passa de puntetes per la superfície, que no es tanquen tots els fils iniciats, i al final queda un sabor a la boca una mica agredolç, amb el dubte de si la magnitud de l’aventura és excessiva en relació amb la guspira que l’encén.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >