Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Flaqueses i vitalisme, via Dostoievski

Els relats d’'El somni d’un home ridícul' poden fer creure que Dostoievski inventà l’existencialisme

Monument a Dostoiekvski a Tobolsk, Sibèria.
Monument a Dostoiekvski a Tobolsk, Sibèria. getty

El bicentenari del naixement de Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - Sant Petersburg, 1881) està deixant una bona collita de noves traduccions —cap d’elles propiciada, per cert, pels grans grups comercials, sinó per l’estimulant plèiade d’editorials de dimensions modestes però amb ambició de qualitat que fa temps que mantenen ben alt el pavelló de la literatura. Si Crim i càstig (Bernat Metge) i Apunts del subsol (Angle), totes dues en versió de Miquel Cabal, anostren dos dels títols més cèlebres del novel·lista rus, El somni d’un home ridículofereix un interessant tast de la narrativa breu, menys coneguda, resumint en un parell de centenar de pàgines la seva trajectòria, ja que aplega obres escrites durant trenta anys.

Flaqueses i vitalisme, via Dostoievski

EL SOMNI D’UN HOME RIDÍCUL
Fiódor Dostoievski
Tria i traducció de Marta Nin
Godall Edicions
202 pàg. 19 euros

El primer text pot sorprendre per la potent càrrega còmica, un tret poc associat a Dostoievski. Trepidant joc del gat i la rata resolt en quinze pàgines, ‘Una novel·la en nou cartes’, de 1847, és un any posterior a la seva primera novel·la, Gent pobra (traduïda també ara per Loïç Miquel Pérez-Muñoz per a l’editorial d’Almansa El Toll), i com ella s’insereix en el gènere epistolar, que d’ençà del segle XVIII havia contribuït a explotar les potencialitats de la novel·la, amb una incipient atenció als aspectes psicològics. Ja trobem aquí elements característics del món dostoievskià que l’autor desenvoluparà en els contes següents, com l’ambient urbà i la vida dels llogaters o el domini del contrast de punts de vista (arribarà després a l’extrem de viure’ls un mateix personatge, que oscil·la entre l’“autoflagel·lació” i l’“autolloança”).

Les peces restants, dues de 1848, però revisades el 1865, i dues dels últims anys, tenen un nivell altíssim. La fragilitat humana queda reflectida en els mateixos títols: si a ‘Un cor dèbil’, ‘Una noia dòcil’ i ‘El somni d’un home ridícul’ els adjectius assenyalen determinades flaqueses dels personatges, a ‘Un lladre honrat’ és l’oxímoron allò que ens ho mostra. Però, en continuïtat respecte al primer conte, l’amarga perspectiva dels narradors, ja sigui en primera o en tercera persona, no exclou el sentit de l’humor, i el dramatisme de les històries no les aboca a la negror o al pessimisme, sinó a un realisme vitalista, com ho demostra la resolució del conte que dona títol al recull i que el tanca esplèndidament (a més de prefigurar Freud: “Sembla que els somnis no els impulsi la raó sinó el desig”).

Tot en Dostoievski destil·la modernitat, una radical vigència. Els personatges, ferits, solitaris, funcionaris amb una cal·ligrafia primorosa, “homes ridículs”, ressonen en Kafka, en Pessoa, en Bernhard. La llibertat i l’autoconsciència narrativa és total, tant quan és omniscient i fa intromissions en el relat, com quan és una primera persona qui s’autoexamina sense complaença, com passa a ‘Una noia dòcil’, potser la peça major del llibre. La perspicàcia psicològica no es basa en subratllats, sinó en petites accions o gestos que diuen molt: la compra d’una còfia, o els copets nerviosos que un personatge assegut dona insistentment amb la punta del peu a la catifa del terra. Colpeix la comprensió de la instintiva noblesa d’ànim de la gent jove i el contrast amb les decepcions de la maduresa, la lucidesa del joc de tensions i de dominació que establim en les relacions personals. Ho defineix molt bé el narrador d’‘Una noia dòcil’, quan afirma que el seu cas no és “una degeneració moral” sinó de la voluntat i del pensament, fruit de la desesperació. Si ens diguessin que Dostoievski va inventar l’existencialisme, ens ho creuríem: “El món és això, només gent sola envoltada de silenci”.

Desconec el rus, però si traduir Dostoievski, com explicava mesos enrere Arnau Barios a Gonzalo Torné en aquest Quadern, comporta traslladar una llengua que oscil·la entre certs formalismes de l’època i expressions molt vives, properes a l’oralitat sobretot en els constants diàlegs que sostenen la narració, la versió de Marta Nin és un encert de cap a cap. Els diàlegs funcionen a la perfecció, i la genuïnitat d’expressions col·loquials com “l’endemà no, l’altre” (ara que triomfen anglicismes com “el dia després”), “va agafar el portant”, “a propíssim seu” o “em va deixar fet una coca” és un veritable regal. Afegim-hi una edició impecable, sense errades i, gràcies a Déu!, amb les poques notes necessàries a peu de pàgina, i no al final del llibre. Un luxe absolut.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >