Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES OPINIÓ i

Les penyes fan la guitza a Laporta i al Barça

La seva funció s’ha de replantejar en un moment en què es comercialitza amb els sentiments

Aficionats al Camp Nou.
Aficionats al Camp Nou. REUTERS

El barcelonisme es pot exercir de tantes maneres que darrerament fins i tot es pot congelar l’abonament després d’un temps en què ha estat de moda el seient lliure. Alliberar o comercialitzar la localitat és molt més habitual que abans, tot i que hi continua havent culers que consideren el carnet com un tresor que només comparteixen amb familiars o amics en moments especials per al Camp Nou. Mai hi havia hagut tanta militància a l’estadi com en temps de postpandèmia de la covid-19. Tampoc s’havien vist tantes samarretes del Madrid, i d’equips europeus com l’Arsenal o el PSG, com diumenge passat, dia en què es van posar a la venda més de 30.000 localitats i el club va recaptar uns 4,5 milions d’euros.

Hi ha socis que prefereixen veure el seu equip per televisió o ni tan sols se’l miren, i en canvi n’hi ha que no només van al Camp Nou cada partit, sinó que són fidels al Palau Blaugrana. I no és ben bé el mateix, perquè el futbol aglutina aficionats barcelonistes que poden ser rivals quan s’enfronten a les seccions al Palau. Hi ha qui és del Granollers per l’handbol, de la Penya pel bàsquet, del Voltregà per l’hoquei patins o del Santa Coloma pel futbol sala, i en canvi tots plegats són del Barça de futbol al Camp Nou. L’ambient del Palau sempre ha estat molt més calent que el de l’estadi per més que hi hagi una grada d’animació. I, evidentment, s’ha de comptar amb els culers que no paguen i s’ho miren a distància, a vegades des de molt lluny de Barcelona.

A efectes anímics i econòmics, al club li interessa que tant el Palau com el Camp Nou estiguin plens i, per tant, afavoreix la presència d’aficionats al mateix temps que estudia fórmules per poder monetitzar els fans o fer que paguin per continguts oferts des del Barça. I enmig d’abonats, socis i fans hi ha els penyistes, protagonistes a la darrera assemblea del Barça, quan van aconseguir que no es pogués desfer la Confederació Mundial, tal com pretenia la directiva de Joan Laporta. No és fàcil ser penyista blaugrana a Ciudad Real o a Lleó, ni tampoc a Londres o a Pequín. Mereixen per tant el reconeixement i l’atenció del Barça. Els pobles del país estan plens de penyes que es no paren d’organitzar actes i ajuden a mantenir el teixit associatiu de Catalunya.

L’agraïment que mereixen, de totes maneres, no se l’haurien de cobrar a partir de favors ni d’influències, perquè aleshores el barcelonisme deixa de ser desinteressat, i més encara quan pretenen organitzar-se fins a convertir-se en un contrapoder que busca la complicitat o l’enfrontament amb la junta del Barça. Tothom sap el pa que s’hi donava en els temps més rancis del club, quan tenir cura de les penyes volia dir controlar també molts vots a les eleccions i poder ajudar a decidir fins i tot qui seuria a la llotja presidencial del Camp Nou. El que convé discutir, doncs, és quina és la seva funció, una qüestió que no ve pas d’ara, quan s’han de reformular tantes coses, sinó que ja se’n parlava fa temps, com queda escrit en un article de Manuel Ibáñez Escofet a la revista Barça de 1959.

“Si (les penyes) han nascut de l’amor fervorós al seu club, la seva missió és ben clara: servir-lo en tot allò que ajudi a la seva grandesa. Les penyes no poden ser casinos d’influència, ni cercles de vanitats, ni vies per a creure’s que són socis de categoria superior, sinó escamots de sacrifici, els llocs avançats d’ofensiva, portaveus d’allò que té el club de millor. Les penyes han d’ésser presents en tots els moments capitals de la vida de l’entitat i en aquells (…) no menys decisius (…) No com si es tractés d’un lloc d’intrigues o de manilla, sinó de llars barcelonistes més pures, autèntiques i sacrificades. Si no ho és per demostrar-ho, per què haurien de servir?” L’article té plena vigència perquè es torna a discutir sobre la funció i organització de les penyes del Barça.

A Laporta no li ha sortit bé tirar pel dret i, com a penyora, li toca negociar; no és una mala solució si queda clar que, si bé el president no pot fer el que li doni la gana, les penyes han d’estar al servei del club i no ser un actiu social que vol negociar el seu vincle amb la junta, i per tant la seva complicitat o animadversió estarà en funció de com se’ls tracti a les oficines del Camp Nou. La millor manera d’exercir el barcelonisme és des de l’activisme, sense esperar res més a canvi que el reconeixement per la feina ben feta, ja que cada penya té el seu mèrit i el seu sentit i, per tant, la seva defensa i fins i tot el dret a agrupar-se per interessos comuns; res a veure amb els intents d’esdevenir un poder fàctic. Sense anar més lluny, a mi per exemple m’encanta la Penya Gastronòmica Barça.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ