Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Posi la biblioteca de Javier Reverte a casa seva

Adquirir en la recent Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona alguns llibres personals de l’escriptor mort ara fa un any ha ofert enormes emocions

Javier Reverte, a la seva biblioteca el 2011.
Javier Reverte, a la seva biblioteca el 2011.

He tornat a l’Àfrica, als somnis i les aventures, al Ngorongoro, Manyara i Seronera, amb els llibres del desaparegut Javier Reverte. Literalment. És a dir: amb els llibres de la seva pròpia biblioteca, els seus estimats llibres, alguns dels quals m’he quedat jo. Un safari molt emocionant. Així que ara soc aquí, de nou en companyia dels inoblidables Stanley, Livingstone (suposo), Slatin, Burton i Speake, Von-Lettow, Selous –model per a l’Allan Quatermain de Les mines del rei Salomó–, que menjava cor d’elefant rostit; Allan Black, que guarnia el seu barret amb 14 puntes de cues de lleons devoradors d’homes caiguts sota el seu rifle; el coronel Patterson i les seves pròpies feres assassines del Tsavo; Lord Delamere, Finch-Hatton i Karen Blixen, Bwana Sakarini que va combatre els wahehe; el matabele Lobengula, el zulú Cestwayo... Vells amics tots, com l’enyorat Javier.

Sobre els volums de Reverte (Madrid 1944-2020), més de tres milers (de totes les matèries dels seus viatges, però especialment sobre el continent negre, tan fonamental per a ell), es venien a la recent Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona, del 17 de setembre al 3 d’octubre passats. La notícia, la sorpresa, anava en boca de tots els amics i lectors, Toni Álvarez, Jordi Serrallonga, Alex Pérez Jiménez... “Te n’has assabentat?, els llibres de Javier Reverte, els seus, títols sensacionals, a uns preus increïbles, parada 21. Jo ja me n’he emportat cinc, i hi tornaré. N’hi ha alguns que tu no t’hauries de perdre; hi ha, per exemple…”. Fotos de lloms i portades per WhatsApp, títols i més títols.

Els llibres de l’escriptor mort l’octubre passat, ara fa un any (dijous es va publicar el seu diari pòstum, Queridos camaradas. Una vida Plaza & Janés), els trobaves a la parada de la llibreria García Prieto, agrupats a les taules i a les lleixes. Era increïble l’acumulació de llibres rellevants, formidables, imprescindibles (The Artic Grail, de Pierre Berton, amb l’anteportada i la portada cobertes d’anotacions de puny i lletra de Reverte); altres de comuns a les nostres biblioteques: els dos volums sobre el Nil d’Alan Moorehead, Sea & Glory de Philbrick, obres de Chatwin, Monfreid, Kipling, el seu (nostre) estimat Conrad... L’estimat fons d’un enamorat dels llibres, un lector consumat, apassionat i connoiseur. Passat un moment de paralitzant respecte —els llibres d’un home són la seva propietat més sagrada, com les seves armes i els seus trofeus, deia Hemingway, i si no ho deia ho podria haver dit perfectament, afegint-hi el paio les seves amants, el seu whisky i els seus cops de puny—, em vaig abraonar febrilment sobre ells, vaig recórrer amb dits tremolosos els lloms, reconeixent aquí i allà títols llargament ambicionats, vaig extreure volums de les fileres i vaig passar pàgines pres d’una rara emoció: eren uns llibres fabulosos i, a més, eren —havien estat— els llibres de Javier Reverte. Els havia adquirit, fullejat, llegit, marcat, subratllat, estimat; les seves mans els havien subjectat; els seus dits havien passat les pàgines. Posar els teus dits allà, al mateix lloc, era com tocar la Fender Telecaster de Bob Dylan.

La que es venia era bàsicament una biblioteca de llibres de viatges, agrupada més o menys per regions. “En tenim uns 5.000, dels quals hem portat a Barcelona 3.700, que s’estan venent a un ritme sorprenent” (al final un miler), em va explicar a peu de parada en José Javier. “La dona de l’escriptor ens els va vendre en veure que cap institució no es decidia a recollir-los, perquè la seva primera opció era cedir-los gratis com un fons complet”.

Vaig seleccionar de tot per emportar-me, fins i tot una obra sobre les cascades del Niàgara, que a veure quan llegiré; una altra sobre aventures àrtiques i The french and indian war, de Bornemann (exemplar adquirit a la llibreria Nicholas Hoare de Toronto, segons un marcalllibres amb aquesta frase d’Edward Gibbon: “A teste for Books is the pleasure and glory of my life, I would not exchange it for the riches of the Indes”). Però el meu interès principal era, és clar (estem parlant de Javier muzungo Reverte!), l’Àfrica. Al cap de poca estona ja havia apartat més llibres dels que podia carregar (no pagar: els preus eren més que raonables, en algun cas gairebé ridículs), però no era capaç de parar.

Van caure al sac el monumental The scramble for Africa, de Thomas Pakenham (en l’edició de Random House New York, 1991), 738 pàgines, ¡10 euros!; Nine faces of Kenya, d’Elspeth Huxley (Harvill, 1990), un generós compendi de comerciants, turistes, guerrers, poetes i llunàtics, per 5 euros; African nature notis and reminiscences, de Selous (facsímil de l’edició de 1908 de MacMillan & Co (5 euros), les cartes de Bror Blixen... Els llibres dels quals Javier va extreure, juntament amb els seus viatges, el material per escriure El sueño de África (Anaya & Mario Muchnik, 1996), aquesta obra que ho va canviar tot, la nostra manera de veure la literatura de viatges i la mateixa Àfrica, i a la qual van seguir els altres dos volums de la seva “trilogia africana”, Vagabundo en África (EL PAÍS-Aguilar, 1998) –el meu exemplar està dedicat “a Jacinto, amb qui comparteixo aquesta bonica malaltia que anomenen ‘el mal de l’Àfrica’”– i Los caminos perdidos de África (Areté, Plaza & Janés, 2002).

El més fascinant, commovedor, va ser obrir els llibres de l’admirat i estimat Javier comprats a la fira i veure els subratllats, les anotacions, descobrir el que li va cridar l’atenció i acarar com aquests passatges es reflecteixen a les pàgines de les seves pròpies obres. Va fer una marca amb bolígraf blau, per exemple, per assenyalar diversos fragments dels comentaris sobre lleons de Selous i el seu relat del devorador d’homes del riu Majili, “the most cunning and destructive man-eating lion” (frase subratllada i, amb una fletxa, traducció al marge de cunning: astut). On el white hunter Selous explica com el malvat lleó es va enfilar per una escala per atrapar una de les seves víctimes va posar tres signes d’admiració, igual com en els paràgrafs que dedica el caçador als ulls dels lleons i la diferència entre els dels espècimens salvatges –“groc flamejant” i que “retenen la seva brillant ferocitat fins a hores després de morir”– i els dels zoològics, marró apagat. Va destacar també Reverte (i qui no ho faria, Javier!) la història de la lluita d’un cocodril amb un rinoceront, i que els “cafres” deia Selous, sentien rugir un lleó i “els seus cors morien”, la qual cosa recorda la tremenda experiència del nostre escriptor a la fràgil tenda de campanya sentint també rugits en la nit en blanc. “El brau cor de l’Àfrica bategava amb força allà al Serengueti”, ho recordes Javier?

A The scramble for Africa vaig repassar amb el dit els subratllats sobre la revolta Maji-Maji a l’Àfrica de l’Est alemanya (“Hongo or the european, wich is the stronger?” “Hongo!”), els del capítol sobre el cap de Gordon Pachá, els de la càrrega del 21è de llancers a Omdurman –“a dirty shoddy (“potiner”, va traduir al costat Reverte) business wich only a fool would undertake”–. Va destacar amplis passatges de les aventures de Sir John Kirk, el diplomàtic britànic a Zanzíbar, essencial en l’abolició del tràfic d’esclaus, i l’aventura del qual ens va explicar a El sueño de África. En el llibre d’Elspeth Huxley va subratllar diverses coses sobre Dedan Kimathi, el líder del Mau Mau, del qual va incloure a El sueño... fins i tot una foto, pres abans que el pengessin.

És forçós pensar què en serà dels nostres propis llibres quan ja no hi siguem, qui els heretarà, quina emoció li produiran, quines pistes de nosaltres (paraules, vells papers, flors o plomes) descobrirà a les seves pàgines. Espero que quan arribi el moment (confio que més tard que aviat) els meus llibres facin tan feliç algú com me’n fan a mi els d’en Javier.

Hi ha una coda a aquesta història de llibres heretats. Fa un parell de setmanes, embegut de Reverte i del Serengueti, vaig trobar un exemplar de Los caminos perdidos de África al BookCrossing de Viladrau. La probabilitat que aquest títol precisament estigués en aquest punt d’intercanvi, en el qual mai no hi ha més d’una desena de llibres, era minúscula. Més encara que la persona que el va deixar (el seu nom figura a la primera pàgina) fos Bea Arnau, una bona amiga amb qui compartim piscina i, pel que veig, lectures. El volum és ara amb els altres d’en Javier i de la seva biblioteca. Llibres entre llibres, amics entre amics.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >