Selecciona Edició
Connecta’t

El llibre blanc de la ruptura catalana

El Congrés de Cultura Catalana va voler reactualitzar el catalanisme sincronitzant-lo amb la Transició. Un estudi analitza l’impacte del que pot ser un mirall crític per reformular avui la nova catalanitat

El cartell que Joan Miró va concebre el 1977 per al Congrés de Cultura Catalana, dels més icònics de les desenes que se’n van fer. Veure fotogaleria
El cartell que Joan Miró va concebre el 1977 per al Congrés de Cultura Catalana, dels més icònics de les desenes que se’n van fer. fundació ccc

Al seu despatx de director general de Correos a Madrid, el joseantoniano Juan Echevarría Puig redacta unes notes a mà. I ho fa quan a Barcelona l’oposició catalanista està negociant amb el governador civil la primera celebració de la Diada (la de l’11 de setembre de 1976 a Sant Boi), o només quan fa dos o tres dies d’aquella manifestació que va mostrar públicament i per primer cop el suport social transversal que el catalanisme polític tenia sortint de la dictadura.

Echevarría és alfil d’un dels homes amb més futur al primer govern de la monarquia: Manuel Fraga. I les notes d’Echevarría formen part d’un dels vectors de la Transició que Fraga vol pilotar: l’establiment d’un règim especial per a les províncies catalanes que podria ser presentat com una nova Mancomunitat. La idea l’havia plantada Fraga mateix als seus assaigs sobre la funció de la regió i el 14 de setembre Echevarría intervindria en la comissió d’estudi creada amb aquest objectiu.

Aquesta via d’institucionalització regionalista és l’exemple d’una Transició que les circumstàncies van avortar: hauria estat una evolució del sistema des de dalt, autoritària, pautada per les elits del reformisme franquista. Aquí encaixava aquella Mancomunitat. La proposta va tenir ressò entre elits catalanes moderades, que s’hi van implicar un breu període. Ho expliquen, amb detalls inèdits, els historiadors Jaume Claret i Alfons Aragoneses a Revista de Estudios Políticos. Però no va ser la solució de la qüestió catalana, perquè l’aposta d’Adolfo Suárez va ser una altra, condicionada per les eleccions de juny de 1977.

Allò revelador del caràcter amfibi de la Transició és que aquell experiment institucional avançava en paral·lel a una experiència oposada a la via regionalista de l’Estat i que responia a la imaginació d’una alternativa política catalana feta des del magma de la ruptura: el Congrés de Cultura Catalana (CCC).

Mentre als despatxos oficials es pensaven institucions de control, el CCC modelava una proposta identitària relligada a un projecte integral de país i la divulgava pel conjunt del territori —entesos aleshores com mai—, els Països Catalans. S’havien fet aproximacions al que va representar el Congrés, però mai res tan complet com el treball de Manuel i Mariona Lladonosa. Una nova cultura per al poble. El Congrés de Cultura Catalana i la modernització de la catalanitat: 1975-1977 (Enciclopèdia Catalana), aviat a les llibreries. És dels llibres d’història contemporània sobre Catalunya més important dels darrers anys. Quadern l’analitza en exclusiva.

El Congrés de Cultura Catalana generà una mobilització per tot el territori, com demostren els preparatius de la megafonia en un 600 per anunciar activitats del primer congrés a Sant Feliu de Llobregat el 1976.
El Congrés de Cultura Catalana generà una mobilització per tot el territori, com demostren els preparatius de la megafonia en un 600 per anunciar activitats del primer congrés a Sant Feliu de Llobregat el 1976.

Els orígens

El CCC s’explica en unes coordenades ideològiques i institucionals tal vegada excepcionals. La primera pedra es va posar el gener de 1975. En aquell moment, les elits franquistes estaven absorbides reflexionant sobre la mutació institucional del sistema per mantenir-se al poder després de la mort del dictador. El cas d’Echevarría n’és un exemple. Ni volien ni podien proposar una reflexió sobre la nació que havien podrit amb el nacionalcatolicisme. Només aquell buidament explica, per exemple, la naturalització dels Països Catalans com a marc de pensament. Perquè tampoc funcionaven les plataformes de discussió cultural del règim. La pobresa intel·lectual dels quadres del Movimiento a escala local i en part regional era insondable.

Un dels encerts va ser projectar una mirada del país que no tingués Barcelona com a centre

Així gairebé tot l’espai de la reflexió estava disponible. Aquí el van ocupar ments de l’oposició rupturista, molt decantada cap a les propostes ideològiques de l’esquerra antidogmàtica consolidada després del Maig del 68 i la descolonització. Professors, activistes i professionals liberals seran els qui constituiran l’intel·lectual col·lectiu que va ser el CCC.

El factor que va activar la mobilització, com tantes vegades al llarg de la història del catalanisme, va ser la llengua. Després d’unes campanyes en favor de l’ús del català en escoles i institucions, que havien tingut un suport social transversal i havien tensat diversos consistoris, el gener de 1975 el Col·legi d’Advocats va posar aquella primera pedra: “L’organització d’un gran congrés en defensa de la cultura catalana, promogut pel mateix Col·legi d’Advocats a escala intercol·legial amb la col·laboració de tots els col·legis professionals de Barcelona”.

Acte de cloenda del COngrés de Cultura Catalana.
Acte de cloenda del COngrés de Cultura Catalana.

Hi havia una forta sensibilització sobre la llengua, els col·legis professionals havien anat prenent posició política, i tant el moviment veïnal com l’Assemblea de Catalunya vivien el seu moment àlgid. Els vasos comunicants entre tots aquest nuclis van fer que rapidíssimament la idea inicial s’estengués com una taca d’oli. En molt pocs mesos es va passar de concebre el congrés com una acció defensiva —pròpia del resistencialisme de postguerra— a una proposta d’avantguarda nacional articulada entorn d’un concepte clau: seria “el congreso de la normalización”, com va escriure Xavier Roig a la revista Destino.

El CCC es va gestar el gener del 1975 (Franco encara matava) i es va clausurar el novembre de 1977 (en un acte presidit per Josep Tarradellas). L’evolució de la Transició va condicionar tot el procés. La dinàmica d’estructuració del sistema de partits va fagocitar bona part de l’energia cívica del país i, a la vegada, va permetre que el cor ideològic sobre nació, poble i llengua el definissin el nucli dels intel·lectuals del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), un partit radical de la minoritària esquerra independentista. Però entorn d’aquell cor s’havia construït una estructura enorme. Al cim, amb un patronat de patums, però sobretot a la base, com revelen les xifres: 15.000 adhesions personals, 1.400 entitats, 12.000 congressistes, 3.400 persones reflexionant als àmbits de treball que es van establir, 300 secretaris d’àmbit comarcal i 50 secretariats de barri, 63 ajuntaments, 29 col·legis professionals, 19 grups catòlics, 130 escoles i 20 entitats dedicades al cant coral. Tot això a banda dels qui van participar en els actes i les campanyes o el ressò a la premsa. En total, 74 milions de pessetes de pressupost i la publicació de quatre volums amb les conclusions dels àmbits, manifestos i altres documents.

El descontrol de la despesa va forçar una professionalització de la gerència i el juliol de 1976 l’escollit va ser l’etern advocat i empresari Josep Espar Ticó. Els diners provenien de caixes d’estalvis, donacions dels congressistes o d’institucions com l’Ajuntament de Barcelona. Josep Millàs es va oferir a treballar gratuïtament i l’empresari Pere Duran Farell va alliberar Miquel Bes —directiu de Catalana de Gas— perquè es dediqués a l’organització.

Cartell de Subirachs (1976).
Cartell de Subirachs (1976).

La filosofia

La potència de l’estudi Una nova cultura per al poble s’explica pel creuament dels talents dels dos autors. Són pare i filla. Es complementen. Manuel Lladonosa és un historiador que s’ha dedicat a l’estudi de l’entramat institucional català. El 1979 llegia la seva tesi sobre el CADCI i la seva penúltima monografia és un recorregut metòdic de l’activitat realitzada a l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Mariona Lladonosa ha estudiat les successives reelaboracions contemporànies de la identitat catalana i el seu assaig Nosaltres, els catalans és un volum de referència per conèixer com el pujolisme va pensar la catalanitat. A la vegada que buidaven arxius i hemeroteques, pensaven la seva matèria primera a partir de la proposta etnosimbòlica del filòleg especialitzat en sociologia històrica Joaquim Capdevila. En aquest punt, la seva anàlisi del CCC canvia el paradigma establert i permet comprendre la transcendència que va tenir.

La hipòtesi de Capdevila era que “en el catalanisme hi penetren elements d’identitat social que permeten formes de personalització de la nació”. És exactament allò que es va proposar l’intel·lectual col·lectiu que es va configurar a través de l’estructura del CCC. No era un partit, com havia postulat Gramsci, ni un sindicat, com ara pot ser en algun cas. Era un procés de reflexió en marxa que pretenia implicar tot el territori i mobilitzar la ciutadania a través de les campanyes i proposant-li un nou model de catalanitat. Dit d’una altra manera, es pretenia reactualitzar el catalanisme català sincronitzant-lo amb una ruptura moral, política i cultural i fer-ho a través de la incorporació a la idea clàssica de catalanitat dels marcs de referències de noves lluites del moment —del feminisme a l’ecologisme, d’una reconsideració del territori o del model energètic o del pedagògic— i de nous conceptes originaris de les ciències socials —els que provenien de la sociologia de la religió, l’urbanisme o la sociolingüística.

El plantejament era una acció intel·lectual explícita en els papers que el PSAN va fer per al CCC i que el llibre rescata. “El sentit de cultura, així, serà el d’una nova cultura. El Congrés ha de ser el primer pas cap a la configuració d’aquesta nova cultura. El procés modern, d’incorporació del nostre poble als corrents socials i polítics contemporanis, ha passat per la voluntat de retrobament de la nostra identitat nacional”.

Cartell d'Antoni Tàpies.
Cartell d'Antoni Tàpies.

Va ser, doncs, el CCC un congrés sobre cultura? Potser seria més ajustat descriure’l com una proposta de refundació d’una cultura nacional que es feia possible gràcies a la transferència constant entre les nocions de cultura i poble i que es volia militantment popular. Aquesta era la retòrica que usava l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, que s’havia constituït a finals de 1970 a Montserrat, on manava el PSUC i que es va implicar del tot en la reflexió del CCC a través de figures de tant pes com Josep Maria Castellet, Xavier Folch o Pere Portabella. La seva posició sobre allò que havia de fer el CCC era inequívoca, tal com es llegeix en un document manuscrit reproduït al llibre: “La seva finalitat és l’afirmació de la personalitat nacional de Catalunya i el consegüent endegament dels instruments necessaris per a la seva actuació en l’actual context sociocultural”.

Es tractava d’elaborar, ras i curt, el llibre blanc de la ruptura catalana i fer-ho amb una idea obsessiva del primer a l’últim moment: la catalanitat que s’estava reformulant havia de ser la identitat nuclear dels Països Catalans i havia de ser prou oberta perquè la immigració de la resta d’Espanya també s’hi incorporés. En aquell moment d’obsolescència del nacionalisme espanyol, va semblar una utopia materialitzable. Era una definició de la normalització. Allò difícil de dilucidar és si s’havia fet una lectura realista de la realitat del país.

Model de país

El 19 de juny de 2018, TV-3 va emetre un documental sobre el CCC. El muntatge combinava imatges d’arxiu i la reproducció de material del CCC amb fragments d’entrevistes a actors del moment i que s’havien fet alguns anys abans de l’emissió. De fet, s’havien fet quan l’expresident de la Generalitat Quim Torra era un activista que no es dedicava a la política. Era un producte ideat durant el moment àlgid del Procés, abans del 2017, i la interpretació de l’episodi tenia un ús ideològic descarat: es volia legitimar intel·lectualment el procés de ruptura institucional amb l’Estat mitificant aquell fenomen excepcional només pensable en les coordinades dels setanta. Així s’expressaven Muriel Casals o Ferran Mascarell.

A la crítica que l’endemà de l’emissió va publicar, l’assagista Joan Burdeus es feia aquesta pregunta justa: “És legítima aquesta presa de partit tan clara en un documental de la televisió pública?”. Llegit el llibre dels Lladonosa, és obligat fer-se una nova pregunta que, d’alguna manera, responia una lúcida columna de Jordi Llovet publicada aquí mateix fa dues setmanes: “No s’ha vist cap defensor del Procés que hagi aclarit com es viuria, quina mena de govern, educació o sanitat hi hauria en aquesta imaginada república”. Avui aquesta és la principal interpel·lació que aquella experiència fa a un procés d’independència que, en bona mesura, era una carcassa d’il·lusió institucional perquè només prometia estructures d’estat inexistents. Com l’esborrany que redactava al seu despatx Juan Echevarría Puig. Res a veure amb el CCC, on sí que es va elaborar una proposta d’eixamplament democràtic proposant un model alternatiu i modernitzador de país.

Cartell de Manel Camós.
Cartell de Manel Camós.

Hi ha molts àmbits on es va fer palès i que van empeltar l’acció dels governs Pujol. Potser l’exemple més transparent sigui l’acció cultural des de la conselleria que va voler tirar endavant Max Cahner el 1980, tal com va explicar Albert Manent a les seves memòries. O la idea de fundar l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i recuperar la Institució de les Lletres Catalanes, com ha explicat Jaume Subirana a Construir con palabras. Però menys visible i no menys rellevant va ser projectar una mirada del país no barcelonocèntrica, sinó articulada a partir de territoris que es consideraven subalterns, i que el CCC va encoratjar actors locals a pensar el camp i la muntanya també com a peces clau del nou país. Valdria també per la importància que hi va tenir l’ecologia, sobretot a les Illes, i a l’hora de pensar una noció de la salut holística que Ramon Espasa va voler implementar com a conseller al govern Tarradellas.

Explicat així, des del rigor de l’equip Lladonosa, el CCC esdevé un mirall crític perquè descobreix la dificultat actual perquè el país es doti d’un model de futur. I sobretot, potser més greu, la incapacitat dels darrers anys per reformular una nova proposta de catalanitat que fos inclusiva.

Una forta campanya per la llengua, amb un “si us plau”

En la miríada d’iniciatives del Congrés de Cultura Catalana s’imprimeix una auca per aprendre els mots correctament. Mig milió d’adhesius amb el lema En català si us plau. Circulen a Catalunya perquè a València en circulen uns altres amb una altra consigna: Per què no en la nostra llengua? Pertot, un altre adhesiu que, enumerant territoris, vol compactar una identitat política. País Valencià, Illes, Principat, Països Catalans. El complementa un altre que proclama: Ni França ni Espanya, Cerdanya catalana. Es van enganxar 50.000 cartells amb un altre lema: Catalans, catalanitzem Catalunya, catalanitzem els Països Catalans. Es va repetir en octavilles i es va enviar per carta a 50.000 persones. Tot aquest material per a l’acció de política lingüística formava part de la campanya El català al carreri el seu responsable era Max Cahner.

Durant els preparatius es va pensar com socialitzar els missatges polítics que constituïen el disc dur del CCC. Si havia de propulsar una transformació de baix a dalt, s’havien de buscar mecanismes de mobilització. A la reunió celebrada el setembre de 1976 a Lloret de Mar es va decidir que la millor eina per aconseguir-ho serien campanyes desplegades arreu del país. Així es va fer durant bona part de 1977. De campanyes se’n van impulsar quatre. Una de destacada va ser l’encaminada a salvaguardar el patrimoni natural. Altra vegada signes dels temps. De nou el paradigma dels setanta. A la vegada que s’introduïa l’ecologia, que va tenir molt de pes en la redefinició d’una identitat balear, es reforçava la crítica a l’energia nuclear, constant des d’aleshores de la protesta antisistema (capitalista, ja s’entén). Una campanya més tradicional va ser la que buscava la revitalització del folklore. I dues de les quatre van estar dedicades a la qüestió lingüística perquè el català va ser el motor primer del CCC. Una tenia com a objectiu la mobilització per aconseguir l’ús oficial del català; el seu responsable va ser Jaume Fuster.

Qui es va encarregar d’El català al carrer va ser un Cahner descrit al llibre com “un esperit reivindicador de la llengua i la cultura com a pilars de la nació”. Tal qual. Volia normalitzar la presència del català al nomenclàtor —i es van impulsar accions en aquest sentit, penjant cartells damunt la denominació castellana de places i carrers—, però volia anar més enllà: pretenia la plena catalanització. “Cal que anant pel carrer ningú no pugui tenir el dubte que es troba a Catalunya, als Països Catalans”. Ara que el català és de nou motiu de preocupació, paga la vena concretar les accions que es van emprendre en el marc de la campanya per posar els fonaments del que seria la normalització. Es van generar materials per fer possible els canvis lingüístics a l’empresa, a la religió o a la sanitat. “Des de casa, des del lloc de treball, des de l’acció política, de tot arreu, cal que continuem la campanya d’El català al carrer. La campanya no s’acaba avui; només podrà acabar-se quan el carrer sigui nostre”. El decalatge entre aquell objectiu i el present és enorme. Què ha passat? Respondre amb honestedat a aquesta pregunta és una de les obligacions de qui vulgui pensar el país honestament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ