Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS OPINIÓ i

Ja m’ho explicaràs

Les condicions materials —la falta de temps, l’esperit espremut per hores de feines absurdes i vides burocratitzades— fan, òbviament, molt més enrevessada la missió per si mateixa complicadíssima i misteriosa de trobar-se amb algú i, a sobre, connectar

Un fotograma de la sèrie Love in the Spectrum de Netflix.
Un fotograma de la sèrie Love in the Spectrum de Netflix.

"Hi ha una set de parlar mal repartida pel món, de manera que no sempre que vols parlar amb algú el trobes, ni sempre que algú vol parlar amb tu et troba”. Carmen Martín Gaite sintetitzava així la idea depriment de la manca d’interlocutors. Quan busques, però no hi ha res o ningú; o hi són, totes dues coses, però no t’hi entens. La vida quotidiana és plena de descompensacions: fem esforços per intentar trobar-nos a un mateix pla, però la majoria de vegades arribem a deshora, només a mirar-nos de forma obliqua, a entendre’ns a mitges. Els nostres whatsapps orbiten entre la indisposició, la pressa o la confusió. Són plens de ja parlarem o ja m’ho explicaràs bé quan ens veiem. I un cop allà, molts cops no sabem ni el que diem.

Les condicions materials —la falta de temps, l’esperit espremut per hores de feines absurdes i vides burocratitzades— fan, òbviament, molt més enrevessada la missió per si mateixa complicadíssima i misteriosa de trobar-se amb algú i, a sobre, connectar. Les interaccions són tan fràgils que l’habitual sol ser el naufragi: per això suem, ens despistem, ens posem vermells o marxem dels llocs i d’algunes persones amb una buidor semblant a la d’un diumenge de ressaca.

Vivian Gornick es pregunta a Mirar-nos de cara per què amb algunes persones sí i d’altres no. Què passa, què falla; no connectar amb persones afins la fa intrigar-se. “Per què ens aproximaven tant i seguíem tan separats? (...) Tots polsàvem la mateixa palanca a la cabina de votació, llegíem les mateixes ressenyes de llibres al Times”. I, tanmateix, no existeix aquest encaix amb l’altre, simplement no es dona. Jo a la connexió també l’anomeno el confort inevitable. Persones que se’t fan còmodes inclús en la incomoditat, la certesa que hi ha alguna cosa entre els dos que ja us ve de regal, sense que calgui fer res més. La bona conversa, prossegueix Gornick, no depèn d’interessos mutus o ideals compartits. Ni tan sols, creu, de la consciència de classe (potser això ho dubto més). Per a Gornick tot té a veure amb el tarannà de les persones. Succeeix i ja està, no es pot buscar.

Erving Goffman ja va assenyalar a La presentació de la persona en la vida quotidiana que “el món, en veritat, és una boda” on tothom es presenta a l’altre amb uns filtres d’actuació extremament ritualitzats, basats en costums i en el que s’espera d’alguna manera de nosaltres. Totes les converses són, en el fons, un teatre, un intercanvi de jocs i percepcions; i per això quan les coses funcionen, com amagant la seva fràgil estructura, ens resulta tan fascinant i de vegades creiem, fins i tot, que l’amor deu ser això. Love in the spectrum, la sèrie de Netflix sobre cites entre gent autista, és útil per observar com d’aparatós pot ser intentar emular les interaccions neurotípiques i com de complex és, en el fons, entendre veritablement el que l’altre et diu encara que tothom faci veure que no.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >