Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA OPINIÓ i

Dos metges de poble vistos per Balzac i Kafka

Els facultatius dels dos escriptors són diferents: el del primer sana; el del segon ni cura,

ni salva ni proveeix: no hi ha sortida

Consulta (un nen problemàtic), quadre d’Hugo Freiherr von Habermann (1886).
Consulta (un nen problemàtic), quadre d’Hugo Freiherr von Habermann (1886).

Mentre no quedi demostrada l’existència de Déu, els metges són els representants més genuïns de la Providència a la terra.

Narracions i novel·les protagonitzades per metges n’hi ha hagut un munt a la història de la literatura, i metges escriptors encara un altre munt. Ni Balzac ni Kafka eren metges, però van escriure sengles narracions o novel·les amb personatges dedicats a la professió d’Esculapi (còpia de la magnífica estàtua a Sant Martí d’Empúries; l’original, a Barcelona).

La novel·la corresponent de Balzac és Un metge de poble, de la sèrie ‘Escenes de la vida rural’ de La comèdia humana, ara traduïda al castellà per l’infatigable Aurelio Garzón del Camino (Hermida Editores, Madrid, 2021): és una traducció que millora l’original francès, perquè és sabut fins a quin punt Balzac escrivia massa de pressa, amb un estil molt allunyat del perfeccionisme de Flaubert, que va etzibar a l’altre: “Quin gran novel·lista hauria estat Balzac si hagués sabut escriure!”.

La novel·la de Balzac, que ell mateix considerava, exageradament, la seva millor obra, està protagonitzada per un tal Dr. Benassis (“fill d’Assís” si recordem l’antroponímia àrab), una bona ànima que només fa de metge per expedir certificats de defunció (o gairebé), cosa que s’explica per l’escàs coneixement que tenia l’autor de la ciència de la medicina. Per contra, com que tenia un gran coneixement d’un dels grans corrents de la civilització francesa del XIX, el comerç i els negocis, Balzac ens presenta, gràcies a espesses conversacions entre ell i un visitant, el coronel Genestas, el seu pensament en aquestes matèries; més encara, les seves idees polítiques —que ho són d’un home, com Flaubert, “reactiu”, molt ancien régime— contra la semidemocràcia parlamentària al temps que va escriure i publicar aquest llibre, 1832-1833, en ple govern de Lluís Felip d’Orléans, l’anomenat “rei burgès”. Aquest va tenir un primer ministre molt famós, Guizot, que va encunyar una divisa vàlida per a tota la ciutadania, i amb força èxit: “Enriquiu-vos!”, cosa que Balzac va intentar tota la seva vida, però sense èxit.

Sigui com sigui, aquest és el to ideològic que domina la novel·la, utilíssima, com ja hem dit, per entendre la història de la societat i de l’economia francesa del període que va de la revolució de 1830 a la de 1848. Balzac no s’estalvia, en aquest sentit, de manifestar el seu pensament, contrari a la monarquia absoluta o despòtica, però encara més contrari al sufragi universal (causa, en realitat, de totes les imperfeccions de les democràcies contemporànies, com ja va preveure Tocqueville).

En realitat, el metge Benassis és un filantrop, un home que —com havien fet Goethe i Voltaire a les seves propietats— pensa en el millorament de les condicions de vida dels veïns d’un poble llòbrec de la Saboia, per als quals construeix i fomenta carreteres, granges agrícoles, indústria artesanal i tot el que es vulgui: la salut econòmica és, en aquesta novel·la, molt més protagonista que la salut física dels vilatans. La providència del metge ho és més en termes polítics, socials i econòmics que en cap altre sentit.

Per contra, ‘Un metge rural’, una narració de Kafka publicada el 1919 dins un volumet que porta el mateix nom (vegeu la magnífica traducció de Juan del Solar, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2005 i s.), presenta un metge sense nom que rep una crida urgent però que es troba sense cavall; n’apareixen dos misteriosament en un cobert, el metge els enganxa i surt rabent cap al lloc del malalt; troba un malalt que és considerat del tot sa pel metge; després el metge descobreix una ferida purulenta en un costat del malalt (en passem per alt la descripció); s’ajeu a tocar del malalt —possible influència del conte de Flaubert, ‘Sant Julià l’hospitalari’; i acaba fugint d’aquella casa, despullat malgrat el fred, perquè un cor de nens ha cantat: “Despulleu-lo i curarà / i si no cura, mateu-lo! / És un metge solament, un metge i cap altra cosa”; corre sense descans amb uns “cavalls no terrenals”, preocupat perquè sap que l’home que li ha aconseguit els dos cavalls s’ha ficat a casa seva, amb la minyona, amb el propòsit de violar-la. Una narració kafkiana en tota regla.

Però aquí resideix la gran diferència amb la novel·la de Balzac: Benassis cura, més o menys, i és Providència per al llogarret on exerceix el seu ofici; el metge de poble de Kafka ni cura ni salva ni proveeix. Aquesta és una lliçó molt habitual en les narracions i novel·les de l’autor de Praga: no hi ha sortida, no hi ha llibertat, no hi ha camins practicables, cap ruta no porta enlloc, no hi ha salvació possible. Ell mateix ho va dir amb paraules molt clares: “Hi ha molta esperança en aquest món, però no per a nosaltres”. Qui són, aquests “nosaltres"?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >