Selecciona Edició
Connecta’t
MARIBEL I JOSEP FERRÁNDIZ BLAS | GERMANS BESSONS DETINGUTS A VIA LAIETANA

“Li deien: ‘Si no parles, pegarem i violarem la teva germana...”

Membres del PCE, recorden els 32 dies tancats i torturats el 1971. “T’havies de pixar a sobre per força”

Els germans Maribel i Josep Ferrándiz Blas, davant la comissaria de Via Laietana.
Els germans Maribel i Josep Ferrándiz Blas, davant la comissaria de Via Laietana.

“Nena, aixeca’t que està aquí la policia”, recorda ella que va dir sa mare. Quan piquen a la porta a les dues de la matinada, no pot ser res de bo. Els van treure del llit la diada de Sant Jordi de 1971 quatre secretes i el sereno, com a testimoni. “Vam caure 22 companys del PCE(i) i la Jove Guàrdia Roja, però llavors encara no sabíem quants érem ni per què. Després ens vam assabentar que algú ens havia delatat”. Amb 17 anys, Josep, Pepus, i Maribel Ferrándiz, germans bessons d’una família treballadora marcada per la Guerra Civil, van entrar abans d’hora en la majoria d’edat. Ell no era el primer cop que topava amb la Social, però ara era diferent: estava vigent l’estat d’excepció i la detenció es podia allargar sine diea voluntat de la policia.

“Entrar als calabossos va ser com si m’haguessin posat en una novel·la”, recorda avui Maribel davant la comissaria. “Tot estava molt brut i el menjar era fastigós. Com que hi vam estar tants dies, vam conèixer molta gent. Una nit van fer una batuda de prostitutes i van omplir totes les cel·les; els homosexuals també ho passaven molt malament”.

Desorientats per la manca de llum en el soterrani on eren, els germans Ferrándiz van pujar moltes vegades a les dependències de la Político-Social. “Em pegaven cops a l’estómac i em faltava l’aire per respirar. Després vaig saber que al meu germà el feien mirar per una finestreta i li deien: ‘Si no parles, pegarem i violarem la teva germana”. “Però jo sabia que era més tossuda que jo i no diria res”, apunta Pepus. “També em feien caminar amb les mans emmanillades rere els genolls, i si queia, em pegaven. O em feien estar recolzat a la paret sobre el front durant hores. Em va sortir un bony que vaig tenir molt de temps”.

La joventut dels germans sembla que incomodava els policies: “¿No has pensado en el daño que les estás haciendo a tus padres?”, va dir-li un agent a la Maribel. “Li vaig contestar: ‘¿Es usted psicólogo?’ i em va fotre dues hòsties a la cara. No entenien com una noia s’havia ficat en aquell embolic”. Al Pepus, el tracte no era diferent: “Et feien la roda i ells anar picant, o et tenien emmanillat al radiador de genolls hores, t’havies de pixar a sobre, no tenies més remei, i si queies a terra, et cosien a cops”.

“Vam demanar Zotal per netejar cel·la i lavabo. No ens vam poder dutxar: ‘¡Apestáis!’, deien els policies, i era veritat”

La productivitat policial era tal que no hi havia prou sales disponibles i els pujaven a la biblioteca, ubicada a l’últim pis. Allà hi havia, sobre una gran taula, un munt de revistes de l’FBI, recorda Maribel, i opuscles de tota mena d’organitzacions clandestines. En aquest escenari algun dels policies interpretava el paper de moderat i tractava de convèncer-los que abandonessin la seva conducta. Però davant la negativa, es reprenien els maltractaments. “Malgrat tot, les nostres tortures no eren tan fortes com les de la gent més gran, suposo que perquè érem uns críos i perquè es pensaven que cantaríem ràpid, però no vam parlar”, afirmen amb enteresa.

Aquesta rutina macabra va durar uns vint dies, calculen, sense poder contactar amb cap advocat. “Al meu pare el vaig poder veure deu minuts, el temps just per dir-li estem bé; i el meu germà, ni això”. A partir de llavors, els van deixar de cridar però van haver d’esperar als calabossos dotze dies més. “La meva companya de cel·la va demanar Zotal i amb això vam netejar la cel·la i el lavabo. En tot el temps que hi vam ser no ens vam poder dutxar: ‘¡Apestáis!’, ens deien els policies, i era veritat”. Malgrat tot, van tenir forces per fer vaga de fam per reclamar que els portessin a declarar davant el jutge. Quan va arribar el moment, el magistrat els va prendre declaració amb dos policies a la sala. Un mer tràmit abans d’enviar-los a presó preventiva. El forense no va veure cap rastre de tortures.

A la biblioteca de l’últim pis hi havia revistes de l’FBI i opuscles de tota mena d’organitzacions clandestines, recorda Maribel

Mentre Pepus i Maribel patien les amenaces i les pallisses a Via Laietana, Miguel Hinojosa Jiménez, el seu enllaç amb el partit, es debatia entre la vida i la mort a l’UCI. Quan anaven a detenir-lo li van foradar el fetge d’un tret a boca de canó abans de llançar-lo per la finestra del seu pis a Cornellà. Va estar 16 dies a l’hospital i cinc anys i mig a la presó, després de ser condemnat en un consell de guerra per insult a les forces armades i associació il·lícita. Atilano del Valle Oter, el policia de la Brigada Social autor del tret, va ser condecorat el 1975 amb la Cruz al Mérito Policial per les ferides sofertes mentre forcejava amb Hinojosa abans de disparar-li. Va morir el 2014, als 85 anys, sense haver de respondre pels seus actes. Hinojosa el va sobreviure un any, insuficient per poder declarar com a denunciant davant la jutgessa de la querella argentina de víctimes del franquisme.

Pepus i Maribel van ser un any i un mes en presó preventiva. Ell, a la sisena galeria de la Model, la de menors, on es va convertir en el pres polític jove amb més veterania. Ella, a la Trinitat, sota l’estricta custòdia de les Cruzadas Evangélicas. Quan el tribunal militar es va inhibir, la seva causa va acabar al TOP, que mai els va jutjar. L'indult reial de novembre de 1975 els va treure l’espasa de Damocles. Mig segle després conserven intactes els ideals i la militància en diverses causes. “Creuem en vermell, el nostre color”, diu ell mentre travessen, un cop més, la Via Laietana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >