Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES CRÍTICA i

L’infern, els altres

El món editorial és la tramoia de la primera novel·la de Miquel Adam

Una possible imatge de l’infern, segons David Graeber a Feines absurdes, seria un munt de gent que es passa la major part del temps fent feines que no els agraden i de les quals no se’n surten bé, i posava un exemple: algú contracta algú perquè sigui un bon ebenista, i, al final, es passa bona part del seu dia laboral fregint peix, obsessionat pel ressentiment que li provoca pensar, envoltat de piles de peix mal cuinat i inaprofitable; potser un col·lega seu té la sort d’escapar-se de la cuina i dedicar més temps que ell a treballar la fusta.

L’infern, els altres

Miquel Adam
L’Altra Editorial
222 pàgines
18 / @ 9,99 euros

Una situació semblant és el punt de partida de L’amo, primera novel·la de Miquel Adam (Barcelona, 1979) després dels contes de Torero d’hivern, on ja apareixien assumptes que aquí prenen un protagonisme rotund: les condicions laborals infectes de la classe treballadora, les suaus vexacions que sofreixen, les aberracions intolerables que la gent senzilla suporta sense saber que les suporta, la submissió a un poder que de tan amable no sembla poder i que, per això mateix, adquireix encara proporcions més subjugadores. A Torero d’hivern els textos que excel·lien eren un tríptic sobre el món de l’edició, àmbit on es desenrotlla L’amo, però el que allà s’encarava amb humor resignat, com si els problemes quotidians fossin d’un grotesc irresoluble i només admetessin una mirada bonhomiosa, aquí tot es tenyeix de foscor, de ràbia, de verí i tanta animadversió cap a tothom com sent l’ebenista de Graeber.

Perquè Ludvik Slaby, el narrador de L’amo (la novel·la passa a Praga, potser perquè l’univers narratiu d’herois miniaturitzats és tan kafkià que només podia imaginar-se en una ciutat així; potser perquè era la manera que tenia Adam de projectar un cert malestar enfront de la mateixa tradició literària), entra a treballar a l’editorial de K, però des del primer dia realitza funcions que no tenen res a veure amb la tasca promesa: en comptes de fer feina d’editor, Slaby es converteix a pesar seu en cap de premsa, noi dels encàrrecs, venedor a la caseta de l’editorial quan la fira del llibre; des de la sorpresa i la indignació, humiliat i ofès, es transforma en un pou de ressentiment, sotmès a les vel·leïtats tiràniques de K, un impostor de la cultura, un ésser barroer, cruel i avariciós (“Per ser editor i que ragi, s’ha de ser un bon filldeputa”, diu), i a les relacions malsanes que estableix amb l’altre empleat de l’editorial, el Primer Hàmster, home de la multitud tan trist com mesquí.

Tot l’espectacle de l’horror que es desenrotlla entre les quatre parets de l’editorial està vist des del narrador (una víctima del poder, segons ell, un presoner de l’ambient mediocre que l’engoleix), circumstància que fa que no s’adoni d’una cosa que sí que observa el lector: a l’edat mitjana hi havia artesans que no pretenien ser originals ni verdaders creadors, però al segle XXI, com si tothom fos un déu necessitat de ser extremament original, només hi ha artistes genials arreu, tant en la manera de remoure una cullereta en un cafè com en l’instant d’esbossar un somriure, com a l’hora de nuar-se la corbata amb una lleugera imperfecció: Slaby es creu un prodigi de la perfecció laboral, un exemple a imitar en l’art de les relacions públiques, un escriptor condemnat a l’èxit perquè és fidel als mandats de la vocació literària, un treballador exemplar que mereix tots els honors en complir al peu de la lletra; al mateix temps, però, la rutina laboral l’angoixa. Com que es produeixen divergències entre el que es creu que és i la realitat, també ve a proclamar que l’infern són els altres.

Adam ha escrit un llibre que admet un parell de lectures desoladores: esgarrifa el retrat de les interioritats d’una editorial, extensible a tots els àmbits de la cultura; i treu les ganes de tornar a ser jove i entrar en el mercat laboral, formar part d’una classe desproveïda d’estabilitat i estressada, ser candidat a una feina absurda: L’amo és una novel·la magnètica, trista i molt hostil.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >