_
_
_
_
_
CRÍTICA | 'AVERN'
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Versos dolorits i dolorosos

La poesia de Louise Glück és dolorida i dolorosa, creix al marge de la immediatesa i no resol els problemes que planteja, potser perquè són irresolubles

La poesia de Louise Glück, premi Nobel el 2020, no resol els problemes que planteja.
La poesia de Louise Glück, premi Nobel el 2020, no resol els problemes que planteja. REUTERS

Hades va segrestar Core, enduent-se-la al seu reialme subterrani. Demèter, mare de Core i deessa de l’agricultura, va tenir un gran disgust i va fer que la terra deixés de donar fruits, amenaçant així la supervivència dels humans. Zeus va haver d’intervenir, fent saber d’una banda a Hades que havia d’alliberar-la i de l’altra advertint Demèter que Core podria tornar sempre que no hagués provat res del que mengen els morts. Resulta que sí, que encara que feia el que avui en diríem vaga de fam, d’amagat havia menjat set grans d’una magrana. Llavors es va haver d’arribar a un compromís: Core, amb el nom de Persèfone, passaria tres mesos al costat d’Hades, i la resta de l’any, a la terra amb Demèter: són els tres mesos de l’hivern, en què la natura no dona fruits.

Aquest brevíssim resum d’un de tants episodis de la mitologia grega és el substrat sobre el qual s’alça el desè llibre de poemes de Louise Glück, publicat el 2006; en català, ja és el segon llibre que presenta Edicions del Buc, després de Nit fidel i virtuosa. Un primer interrogant que ens ve és fins a quin punt estem en condicions d’apreciar encara el bagatge de coneixements que durant prop de tres mil anys ha servit d’inspiració a totes les arts. Però, per descomptat, Glück no està interessada en l’exposició d’un mite antic, sinó en l’elaboració del propi mite, que inclou moments de la infantesa, la complicada relació d’una filla amb sa mare, el descobriment del jo, o de la pròpia ànima, i l’inici de les relacions sexuals. “Més tard, em vaig encarregar / d’arribar a ser una artista, / per donar veu a aquestes impressions”, reconeix, amb un punt d’ironia que també traspua en altres poemes.

AVERN

Louise Glück
Traducció de Núria Busquet Molist
Edicions del Buc
218 pàgines. 20 euros

Va néixer el 1943 a Nova York en una família benestant, però no ho va tenir fàcil en l’aspecte mental: va patir anorèxia nerviosa durant anys i això va fer que la teràpia fos prioritària i quedessin en segon terme els estudis. És inevitable pensar en la seva escriptura com una prolongació d’aquesta teràpia i qui sap si com el fruit de la superació de vells conflictes interiors. Un crític ha dit: “Ha patit més que alguns, menys que molts. No té res especialment espantós de què informar-nos”. Tanmateix, la seva obra ha anat creixent i obtenint reconeixements fins a arribar al premi Nobel el 2020. Ha estat sovint qualificada de poeta confessional. El confessionalism és un corrent americà de mitjan segle XX que subratlla els moments més dolorosos o significatius de l’experiència personal, amb un grau més o menys alt de despullament de la intimitat; hi destaquen Robert Lowell, Anne Sexton i Sylvia Plath. Ella hi coincideix en la mesura que també tracta de qüestions molt particulars, però se n’aparta perquè sap defugir l’exhibició cridanera i perquè aconsegueix parlar a través de figures interposades, com algunes deïtats gregues; així, encara que tenim ben clar que la veu que ens arriba no és altra que la seva, el poema assoleix una densitat de contingut que ultrapassa la mera confessió.

Glück sembla cercar sempre l’equidistància entre la intensitat i el distanciament. En el poema ‘Octubre’, escrit en ocasió de l’atac de l’11 de setembre del 2001, defuig la dimensió històrica de l’esdeveniment i el subsumeix en una reflexió sobre el temps, sobre el canvi estacional, sobre la natura i la bellesa: “Aquesta és la llum de la tardor; s’encén per a nosaltres. / És sens dubte un privilegi acostar-se al final / creient encara en alguna cosa”. En el discurs de recepció del Nobel (afegit en aquesta edició catalana d’Avern), va incloure una frase que podria ser el seu lema: “No els poetes dels estadis. No els poetes que es parlen a ells mateixos”. Formalment, la construcció dels poemes obeeix més al joc d’imatges que se superposen, s’entremesclen i es repeteixen, que no pas a cap model formal; el vers lliure flueix amb estudiada desimboltura, jugant amb èmfasis i pauses.

La seva és una poesia dolorida i dolorosa que creix al marge de la immediatesa, i que no resol els problemes que planteja, potser perquè són irresolubles. El mite de Persèfone li serveix per preguntar-se d’on és l’ésser humà, si de la terra, de la mare que li ha donat la vida, o del més enllà, que la reclama com un amant gelós. No hi ha conclusions, tot resta obert a la interpretació que en vulgui fer el lector. Glück diu que no vol arribar a molta gent, sinó a “molta gent al llarg del temps”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_