Roser Capdevila: “És horrorós que prohibeixin contes a les biblioteques”

“Mira, les tres amb la mascareta, semblem els d’ETA quan van dipositar les armes!”, diu la Roser Capdevila (Barcelona, 82 anys), mostrant el dibuix en què va reflectir en el seu diari el lliurament del Premi Maria Rius d’il·lustració que li van concedir el passat dia 1. Ningú el veurà, aquest dibuix, tret de la família i els amics: “Aquests diaris no són per publicar”, diu, repassant les pàgines de l’últim, encara no acabat. Allà apunta detalls, anècdotes, coses que li passen. I per allà ha ‘passat’ gent i coses de tota mena: la Merkel, el volcà de La Palma, el bisbe de Solsona, Alfons Quintà...

Pregunta. Els premis sempre fan il·lusió...

Más información

‘Les tres bessones’ creixen i viuen més aventures

El Suprem retorna a la creadora de ‘Les tres bessones’ la propietat de la seva obra

Resposta. Sempre s’agraeixen! De vegades penses que com que ja no publico, perquè estic molt malament de la vista, potser s’han oblidat de mi, però què va! I aquest premi, com ahir [pel diumenge passat], que em van fer la reina del vidre a Vimbodí, veig que la gent m’estima! Un motard em va demanar una selfi per a la seva filla!

P. És la collita d’una vida dedicada a dibuixar i a transmetre uns valors importants...

R. Però sense ser moralista, sempre divertit. Per exemple, a Romeu i Julieta havíem de parlar de la rivalitat, però de manera que els nens ho poguessin entendre i vam fer que la Julieta anés de blanc-i-blau i amb una gàbia amb un periquito, i el Romeu, de blaugrana, més divertit. Vam fer Amadeus, perquè els nens sabessin que Mozart va ser un prodigi, que va començar petit com ells, i la Bruixa, esclar, era amiga del Salieri... Ho fèiem divertit. A La cigala i la formiga> la cigala és un pijo insuportable, amb un cotxàs que és una llauna de sardines, i la formiga tan treballadora... Són valors importants.

P. Els personatges, començant per les tres bessones, són reals?

R. Les bessones són les meves filles, tot i que ara tenen 51 anys (quan vam començar en tenien 10). Elles, quan eren nenes, encantades. Em suggerien moltes coses! I la Bruixa Avorrida, ai..., era la meva mestra, que em va matxacar. Era molt dolenta! Imagina’t que jo l’he fet bona... Perquè la bruixa avorrida al final és tendra. Molta gent em deia ‘És doña Pilar!’ Vivia amb una germana, les dues solteres. El pare era don Gerardo, general de la Guardia Civil. La meva àvia, que les coneixia, perquè eren d’allà, del barri, em deia que tenien un retrat d’ell i quan es va morir li van tallar el bigoti i el van enganxar al quadre. Sempre m'he basat en personatges reals. La girafa Palmira la veig conèixer al zoològic, el seu cuidador em va dir que estava trista perquè el girafo s’havia mort. Era vídua! I estava embarassada! Quin drama de girafes! Vaig tornar quan va parir i vaig veure la girafeta. A partir d’aquesta, vaig fer la Palmira. Amb aquells ulls tan grossos, amb aquelles pestanyes, que sembla que et parlin. És de les bèsties que m’agraden més. Si fos un animal de companyia, tindria una girafa aquí...

P. Què li deu a Les tres bessones?

R. Cal separar la sèrie dels llibres. A la sèrie, que van ser 104 episodis!, vam arribar a ser 200 persones treballant allà, al Poblenou. Ens arribaven imatges fetes des de tot arreu del món. I moltes vegades, fatals: els feien mans del Pato Donald o peus del Mickey Mouse! Molts animadors estaven terriblement influenciats per Disney. Però amb els llibres he treballat tant i he sigut tan feliç, dibuixant els contes jo sola, tot el que necessitava ho tenia...

P. Quins han estat els seus referents?

R. Jo sempre parlo d‘en Sempé, el del Petit Nicolàs, que m’encanta, però no l’he conegut, i del Cesc, que vam ser molt amics i em va ensenyar moltes coses: sobretot les mans, em va dir, si has de fer-les amb tres ratlles, han de ser ben posades, no un monyigo. I ho vaig entendre.

P. Té 57 diaris personals, des del 2000... Com va comaneçar-los?

R. Allò dels diaris va començar per un dibuixant argentí que viu aquí, Gusti, que va fer la sèrie Juanito Jones a Cromosoma.... Quan vaig fer un viatge a Nova York a donar una conferència em va regalar un quadern perquè hi escriguís i dibuixés tot el que feia. I li vaig agafar el gust i vaig veure que es podia convertir en una mena de diari. Què en faran els meus nets, d'això? No sé...

P. Què va passar amb la productora Cromosoma, entre el 2013 i el 2017?

“A ‘Les tres bessones’ que ara prepara Brutal Media, les nenes segueixen sent nenes, no pensen en botellades!”

R. Va anar molt malament! Volien fer un llargmetratge que, però, desvirtuava totalment l’esperit de Les tres bessones. I vaig dir que no. Al final no es va fer, per descomptat, però la productora estava fatal, van demanar diners fins i tot a les institucions...

P. Ara Brutal Media prepara noves aventures, amb les nenes adolescents...

R. No, no! Això es va dir, però en cap cas! El projecte el porten ja les meves filles i es va aturar per la pandèmia, tot just ara hi estan treballant. Però no és veritat que siguin adolescents. El que passa és que aquestes nenes, a força de refer dibuixos, es van fer rabassudes, amb el cap més gros, més estranyes. Ara recuperem les del començament, més esveltes, però nenes petites, eh?

P. O sigui, que d’adolescents de botellada res de res?

R. I ara! Són petites! A veure, les de veritat tenen fills que se n’han anat de botellada. Però ho han deixat córrer, en veure les conseqüències.

P. Han canviat molt els temps...

R. Ara busquem dones, perquè de dones vam fer l’Agatha Christie i poques més. Ara volen fer la Frida Kahlo i moltes altres. Volen reivindicar el feminisme. La meva filla Anna està molt a sobre, diu que, vistos ara, hi molts episodis de la sèrie són molt masclistes.

P. Què en pensa, que ara vulguin retirar de biblioteques molts contes tradicionals per masclistes?

R. Ho trobo horrorós! A les biblioteques no s’ha de censurar res, prohibir és cosa del franquisme! Ara ens estem anant una mica a l’altra banda, crec... Són històries moralistes, sí, i poca-soltes, si vols: el príncep guapo que treu les dones de la misèria i es casa amb elles, però s’ha de situar en una època. El que sí et puc dir és que Les tres bessones no enxamparan amb el masclisme, l’Anna se’n cuida molt.

“Algunes històries poden semblar masclistes, però ara ens n’anem a l’altra banda”

P. Sempre ha volgut ser sigut dibuixant?

R. Jo de joveneta el que volia era marxar de casa. El meu pare era molt autoritari, molt religiós, igual que el meu avi, que vivia al costat, a Horta. Una família catòlica, apostòlica romana. A les nenes (érem tres nenes i dos nens) ens tenien colladíssimes. Vaig llegir el llibre de la Heidi i em va agradar tant que jo volia ser la Heidi. Amb 16 anys vaig fer el servei social, a la Sección femenina, on ens ensenyaven com cosir-li els calçotets al nostre futur marit, però era el que calia per tenir el passaport. I vaig marxar a Suïssa, després de donar moltíssim la tabarra (es veu que jo era un taladro). Em van buscar una casa on cuidar d'una nena d’uns amics suïssos. El meu pare va haver d’anar a signar davant de l’alcalde de barri (que era analfabet!). Després, allà em van explotar de mala manera. Vaig acabar cuidant tres nenes, el pare i la mare. Els havia de fer tot. Però vaig aprendre a pensar, ja no tenia a sobre el pare i l’avi, cridant-me ara que anés a missa, ara que el rosari... Jo allà vaig veure que tenia un cervell, que era meu, que el podia fer servir quan volia. I dibuixava, sí, de sempre, però mai vaig imaginar jo que acabaria vivint d’això. 

P. El Premi Maria Rius a la seva trajectòria la destaca com a pionera en l'audiovisual català. Com veu la llei que s’està preparant?

R. Espero que la corregeixin, perquè no s’aguanta. La sèrie de les Bessones, sempre ha sigut en català. O sigui, que hem fet un grandíssim esforç, i que ara tot això se’n vagi a l'aigua... Espero que les forces vives del nostre país puguin fer alguna cosa per corregir-ho. L’altre dia vaig anar a veure Mediterráneo. Per què aquesta pel·lícula no s’ha fet en català?