Selecciona Edició
Connecta’t

Però... de què estem rient?

L'argentí Nelson Valente torna a la Villarroel amb 'Solo llamé para decirte que te amo', un drama intel·ligentment amanit amb humor

Una trucada canviarà la vida de la Patricia...
Una trucada canviarà la vida de la Patricia...

L'off de la Villarroel ha tornat a portar a Barcelona Nelson Valente (i van quatre vegades). El dramaturg argentí, que ja va sorprendre fa sis anys amb El loco y la camisa, ara, al ritme d'Stevie Wonder, ens explica una altra història propera i dramàtica fent ús, com llavors, de l'humor. "L'humor és una forma de transitar el dolor", diu. Perquè la broma, l'acudit, la riallada no ha d'amagar el drama, al contrari, l'ha de visibilitzar: "M'agrada que la gent rigui a gust a les meves obres, fins que, arribats a un moment, es pregunti: ep! De què estic rient?", afegeix Valente. I sentencia el tema recordant la crítica que li va fer algú dient que "congelava somriures". Clavat.

Per entendre a què ve tot plegat, això és el que passa a l'escena: una mare de família, divorciada, a càrrec de dos fills joves, mimats, consentits i dropos; de la nòvia d'un d'ells; de la seva pròpia germana i de la seva mare, un diumenge al matí rep la trucada d'un antic amor. Al seu voltant, mentre parla per telèfon emocionada, tímida, contenta, es desperta la casa: crits, baralles, cua al lavabo. El caos de cada diumenge. 

Tret de l'antic amant, que està clar que no només ha trucat per dir-li que l'estima, ja coneixem tots els personatges: ella, la Patricia, amb qui el públic empatitza des del minut zero, superada, presonera a casa seva, esclava. La germana, insolent, repel·lent, egoïsta. Els fills, vividors que es creuen amb dret d'abusar de l'amor de la mare. La nòvia d'un d'ells, tímida, preocupada (amaga alguna cosa greu...). I la mare, l'última a aixecar-se, perquè... "ayer salí, era sábado. Me pusieron en pedo. Tengo una resaca...". Entranyable! Quan tots sàpiguen que l'antic amant vol endur-se la Patricia a Mèxic, veuran trontollar les seves vides. El dilema està servit.

L'humor està en la situació, en els personatges, en els disbarats dels fills, en les extravagàncies de la mare. El drama, en tot allò que hi ha al darrere: la vida miserable d'una dona que treballa com una boja i és explotada per la família de ganduls. "És un drama universal, val a qualsevol país", explica Valente. "Els múltiples rols de la dona destapen una situació terriblement injusta on trobem aquestes microviolències del dia a dia que m'interessen molt". Una situació tan injusta com assumida per la Patricia. Heus aquí part del problema. "El teatre ha de visibilitzar aquests problemes. Cada granet de violència que s'exerceix té el seu pes i hem d'equilibrar-lo a l'altra banda de la balança", sosté l'autor..

Tot transcorre en el menjador-cuina de la casa i en aquest diumenge que no acabarà sent com els altres. L'obra va ser concebuda per ser representada a cases particulars, a Buenos Aires. "Ordenàvem la casa, movíem els mobles i, allà on quedaven espais, hi ficàvem espectadors", recorda el director i dramaturg. El públic se sentia (com) a casa, esclar. A la Villarroel, també.

Roser... 'Batasha'

Els argentins Mayra Homar, Julia Dorto, Lide Uranga, Guido Botto Fiora, Gonzalo Saenz i Juan Pablo Kexel ens submergeixen en aquest desgavell tant porteny. I després, absolutament integrada en la canterel·la argentina, trobem Roser Batalla, recentment guardonada amb el Premi Margarita Xirgu. Però... què hi fa, allà? Valente ja l'havia dirigit a El don de las sirenas, de Pere Riera,  amb Joan Negrié i dos actors argentins, i també va treballar a Buenos Aires amb la companyia. Quan va resultar que qui feia de germana no va poder viatjar, el director ho va tenir clar: "Allà deia que era catalana i ningú s'ho creia, es mimetizava d'una manera brutal, amb una oida musical impecable. Era una argentina més". Uns quants assajos per zoom i llestos. Roser Batasha parla amb un accent que ni els argentins sospitarien que és catalana.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >