Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA OPINIÓ i

Beckett de guerrilla

Fel Faixedas i Carles Xuriguera tornen als escenaris amb 'Ni rastre de qui vam ser'

Fel Faixedas i Carles Xuriguera a 'Ni rastre de qui vam ser'.
Fel Faixedas i Carles Xuriguera a 'Ni rastre de qui vam ser'.

L’any 1998 Quim Masferrer, Fel Faixedas i Carles Xuriguera funden la companyia Teatre de Guerrilla. Volen un teatre més combatiu, menys edulcorat pels relats hegemònics —teatre, en resum—, i satírics, implacables i afuats, injecten aire fresc al panorama i trenquen força motlles.

Passant el temps, però, amb la fossilització de l’estil i amb el desgast que suposa sortir a la televisió, la colla va anar convergint en el trio de bonassos que tant ha estimat el públic. Van fabricar una marca inconfusible, automatismes solvents, apareixien i Catalunya esclafia. Hem rigut molt, amb ells, durant més d’una dècada. Es van dissoldre.

Després de l’escissió, Faixedes i Xuriguera funden la companyia Dosics i el 2010 debuten amb l’obra No som res. Com sol passar amb els còmics de perfil molt acusat, part del públic esperava més dosis d’humor de la casa, però va quedar clar que F. i X. no perpetuarien la momificació. Sovint no perdonem que l’artista consagrat no ens doni el peixet que el va consagrar, ans aquest no és el cas.

Ara, i girant tot un any, F. i X. tornen als escenaris amb Ni rastre de qui vam ser. Són vigilants d’escenari qualificats, dos desgraciats a sou d’un amo invisible i d’unes lleis pandèmiques que volen els teatres buits. Passa l’estona, riem amb les seves converses, però aviat se’ns fa un nus al ganyot. Desplegant una varietat extraordinària de recursos dramatúrgics, F. i X. segreguen una crítica demolidora del present, una carota que s’acaba l’oxigen de la sala, se’ns encongeix l’estómac. Riem, en realitat plorem, amb ells, plorem comunalment, ens demanem per què vam deixar de ser insubmisos, diferents, únics, els somnis, i ens preguntem què fem en aquí tot esperant un amo que no es presentarà, tot vigilant un decorat ple dels gemecs dels desigs avortats.

De ressons evidentment beckettians, la temperatura teatral de l’obra ens connecta amb aquella febre de dir les coses pel seu nom però des dels marges. Teatre. L’absurditat d’una vida seca, d’una domesticació laboral, el pes d’unes institucions escleròtiques i d’un relat ensucrat, la càrrega crítica fa honor al títol de la primera peça del Teatre de Guerrilla, que es deia Teatre total. Per tant sí que hi ha un rastre de qui van i vam ser, però calia desbrossar-nos l’ànima per celebrar-lo a cor batent, per coagular-nos lliures.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >